Cabra del Camp

Cabra del Camp

© Fototeca.cat

Municipi de l’Alt Camp.

Situació i presentació

Limita amb els termes del Pont d’Armentera (NE), el Pla de Santa Maria i Figuerola del Camp (S), de l’Alt Camp, i amb els de Barberà de la Conca i Sarral (NW), de la Conca de Barberà. El territori municipal s’estén, ja al límit amb la Conca de Barberà, pel sector septentrional de l’Alt Camp accidentat per les serres Carbonària i de Comaverd, a la divisòria d’aigües entre el Francolí i el Gaià, riu aquest darrer que recull els torrents que solquen el territori. Comprèn la vila de Cabra del Camp, cap de municipi, l’antic poble de Fontscaldetes, la caseria de la Fonollosa i algunes urbanitzacions (Voltorera, el Mas del Plata). La via de comunicació tradicional ha estat la carretera local de Valls a Sarral pel Pla de Santa Maria, que és travessada per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida i a Madrid (que té la sortida al terme veí del Pla de Santa Maria).

El territori és molt muntanyós; l’extrem nord-oriental de la Serra Carbonària arriba als 776 m al sector sud-occidental del terme (al límit amb el Pla de Santa Maria i Figuerola) i el Coll Roig, a llevant, forma una depressió per on passa la carretera i l’autopista, en la qual hi ha la vila, i a ponent d’aquesta s’alça la serra de Comaverd (879 m a l’extrem nord-oriental del terme, al límit amb Sarral i el Pont d’Armentera, i 819 m al puig de Voltorera); d’aquesta darrera serra, que accidenta una àmplia extensió del territori, davallen diversos torrents, el de la Fonollosa, afluent del Francolí, i el de Rupit (que forma un congost o estret a l’extrem de llevant del terme), que desemboca al Gaià. Hi ha un bon nombre de fonts i mines.

La població i l’economia

En el fogatjament del 1365 Cabra del Camp figura amb 57 focs, amb 59 de laics i 3 de capellans el 1553, el 1708 amb 70 cases i 344 h i amb 682 h el 1787. La població (cabrencs) tenia 315 h el 1830, assolí els 1.088 h el 1857 i la seva màxima població, amb 1.204 h, el 1887; després, el despoblament és ja constant (981 h el 1900, 897 h el 1920, 809 h el 1940, 461 h el 1970 i 409 h el 1981) fins el decenni dels vuitanta, que la població semblà estabilitzar-se (435 h el 1991). Posteriorment, tingué lloc un fort creixement demogràfic. Així, el 2001, hi havia 682 h i el 2005 s’arribà a 859 h.

Més de la meitat del territori és inculta, cobert d’erms i garriga, amb alguns boscos de pins. Malgrat això, l’economia del municipi és eminentment agrícola, i es destaquen com a principals conreus la vinya i els cereals i també l’ametller i l’avellaner. Els cereals tenen aquí importància pròpia, al revés d’altres termes on es limiten a ser conreats en el temps que hi ha entre l’arrencada i la nova plantada de vinyes. El cereal més conreat és l’ordi, sobretot en la varietat emprada en la fabricació de cervesa. Els avellaners apareixen als terrenys esquistosos del peu de la Serra Carbonària, el seu hàbitat originari abans que no s’estenguessin per les terres de la plana i entressin als regadius. Els ametllers es van estendre bastants anys enrere pels llocs dels sembrats o de la vinya, però ara gairebé ja no se’n planten. Les poques oliveres que hi ha se solen trobar als voltants dels camps. El regadiu es limita a uns petits horts familiars a les barrancades. Els pagesos solen tenir terra pròpia, bé que també hi ha parceria en les terres dels qui han emigrat. La ramaderia té certa importància, especialment l’avicultura, encara que també destaca la cria de bestiar porcí i oví. LCactivitat industrial és poc significativa.

La vila de Cabra del Camp

La vila de Cabra del Camp (450 h el 2005) s’alça a 493 m d’altitud, al N del coll del seu nom. La vila és formada per un agrupament de cases, amb carrers estrets i desnivellats, al voltant de l’església parroquial i a la confluència de diversos torrents que formen el torrent de la Fonollosa. Hi passa un dels camins tradicionals entre el Camp de Tarragona i la Conca de Barberà. Havia estat voltada de muralles per a la reedificació de les quals Felip III de Castella cedí el 1599 el dret d’imposts al comú de la vila. L’església parroquial de Santa Maria fou bastida al segle XVIII damunt l’església anterior, probablement romànica, de la qual es conservava un santcrist de molta devoció cremat el 1936 (que segons la tradició era una obra escultòrica de dos àngels) i se sap que el 1417 s’hi havia construït el retaule major. És un edifici barroc neoclassicitzant amb campanar de base quadrada i torrella, d’una nau amb transsepte i cimbori, ben ornamentada a l’interior. El 1912 es fundà el Sindicat Agrícola, que inaugurà el 1919 el Celler Cooperatiu construït per Cèsar Martinell.

Entre les associacions del municipi destaca Els Jordans, que manté una biblioteca i un teatre. La festa major s’escau el tercer diumenge d’agost, i també sobresurten les festes de la Santa Creu de Maig, el primer dissabte de maig, les festes del Segar, al juliol, i les festes del Batre, a l’agost.

Altres indrets del terme

El municipi de Cabra del Camp té els agregats de Fontscaldetes, al sector muntanyós de llevant del terme, despoblat, i la Fonollosa, caseria majoritàriament disseminada pel sector meridional, amb 22 h el 1970 però ara abandonada. Un document del 1172 esmenta el loco vocitato ad Fontes Calidas formant part del terme del castell de Selmella. El 1177 Guillem Guerau de Cervelló vengué a Santes Creus un alou que posseïa a Fontscaldetes. A partir d’aquest moment Santes Creus, per compra o donació de diversos membres de la família Pontils, incrementà els seus drets damunt el lloc. Santes Creus hi tenia la jurisdicció civil i el mer i mixt imperi i en percebia els delmes dels cereals i la vinya. A la fi del segle XII Alfons I el separà de Selmella i l’incorporà a Santes Creus. Els seus límits foren confirmats el 1428. El 1846 ja formava part del terme de Cabra. Tenia 2 focs el 1553, 5 el 1763, i 25 h el 1830. La majoria de cases es troben mig arruïnades, però s’aguanta dreta l’església de Santa Maria de Fontscaldetes, edifici rectangular de reduïdes dimensions amb un petit campanar d’espadanya. Al mig del llogaret hi ha una font d’aigua que anys enrere havia servit també per a regar les hortes immediates.

Al NE del municipi, tocant al terme del Pont d’Armentera, hi ha la urbanització del Mas de la Plata, amb 403 h el 2005.

La història

La població fou una avançada del comtat de Barcelona, enfront de les Muntanyes de Prades, en la conquesta de la Catalunya meridional. El 27 de setembre de l’any 980 el comte de Barcelona Borrell II donà el castell de Cabra, els seus termes i les pertinences, a Ervigi, la seva muller Almentruda i el seu fill Guifré, en lliure i franc alou. El castell, del qual no queda rastre, era la posició més avançada de la línia de fortaleses que el comte havia fet bastir a la línia del Gaià. En el moment de la donació sembla que ja hi havia alguns pagesos, malgrat que era un lloc insegur, com ho demostrà el fet que el 985 fos arrasat per Almansor en la seva ràtzia contra Barcelona. De resultes d’aquesta destrucció restà molt de temps abandonat com a terra de ningú; durant aquest període Guifré i la seva muller Guilla feren donació del castell a Santa Maria i Sant Martí d’Albenga. El 1160 Ramon Berenguer IV, que l’havia recuperat de manera definitiva, rebé de l’abat i els monjos del monestir de Sant Martí d’Albenga, vora Gènova, les dues terceres parts del domini, encara que nombrosos documents entre el 1163 i el 1243 demostrin que el monestir continuà mantenint grans extensions de terreny a la part del Camp propera al coll de Cabra. En el document del 1160 els frares deien que tenien el castell des d’abans de la invasió sarraïna (referència probable a la campanya d’Almansor). El mateix text parla dels habitants presents i futurs, cosa que indica que hi havia ja un cert poblament, indici confirmat per la menció que la butlla del 1154 fa de la seva església. El 1179 Pere d’Alvern cedia a Santes Creus els delmes del Mas d’Alverge, a Cabra. El 1188 els veïns arribaren a una concòrdia amb Santes Creus després d’haver-hi pledejat pel territori de Conill i per drets de caça, en la qual reconeixien que l’esmentat territori pertanyia al monestir; l’entesa no fou definitiva, ja que les qüestions rebrotaren el 1244 quan el poble acudí al rei i Santes Creus a l’arquebisbe, encara que el mateix any s’arribà a una nova concòrdia i es partiren les jurisdiccions. La disputa tornà a sorgir per darrera vegada el 1395 i se solucionà en favor de Santes Creus.

El 1194 el rei Alfons I impulsà un canvi en la situació del poble, que volia que estigués en un lloc més estratègic. Sembla que efectivament es dugué a terme el trasllat que donà origen a l’actual nucli de població, i a l’octubre del 1194 el rei atorgà una carta de poblament d’acord amb Odó, prior de Sant Pere de Riudebitlles, autoritzant els veïns a viure damunt el Coll Roig i prohibint-los de fer-ho en cap altre lloc del terme. La carta establia una quèstia anual de 100 morabatins, part de la qual era per al monestir de Riudebitlles, que així mateix rebia una part de les rendes reials. La part del terme que posseïa aquest monestir fou adquirida per l’arquebisbe Pere d’Albalat el 5 de juny de 1248 per 17 000 sous. El segle XII consten com a castlans o senyors del castell els Clariana. El 1285, en escollir la sepultura a Santes Creus, Pere II cedí al monestir, entre altres béns, el lloc de Cabra, encara que, a causa de l’oposició dels veïns, que el 1287 tingueren fortes topades amb Valls, tardà anys a perdre la condició de lloc reial, ja que com a tal és esmentat encara el 1365. L’any 1383 per una permuta de béns passà a ser propietat de l’infant Joan, el futur rei, que anà sovint a caçar als seus boscos. El 1393 Joan I vengué Cabra per 12 000 florins d’or a Ramon Alemany de Cervelló. L’any 1448 els veïns lluïren la jurisdicció i el 1450 obtingueren el privilegi de no poder tornar a ser infeudats, i com a vila reial participà en la cort del 1480. Malgrat el privilegi, el 1653 fou cedida amb Sarral a Francisco de Orozco-Ribera, marquès de Mortara i d’Olias, militar que s’havia distingit a favor del rei durant la guerra dels Segadors, per a integrar el marquesat de Sarral. El seu fill vengué els seus drets a Cristòfol de Potau, que es titulà comte de Vallcabra el 1698. El rei arxiduc Carles III nomenà el seu fill Josep Faust de Potau marquès de Vallcabra el 1707. Per raó d’aquesta fidelitat austriacista el 1719 tenia els béns segrestats per Felip V. Abans del 1763 Joaquín de Ossorio-Orozco, descendent dels primers senyors, adquirí de nou la senyoria. El 1831 era de María José Alonso-Pimentel, duquessa d’Arcos i de Benavente.

El 1254 Cabra, on es coneix l’existència de jueus, obtingué franqueses de Jaume I per assistir al mercat atorgat a Sarral. El 1383 Pere III hi arrendà dos molins. Al llarg del segle XIV tingué disputes per problemes d’aigua amb la gent del Pla. L’any 1396 l’arquebisbe ordenà a les seves tropes, des de Barcelona, que anessin a enderrocar les forques que havien aixecat els de Cabra, encara que sembla que els seus delegats a Tarragona intentaren de no complir l’ordre. El 1410, amb l’extinció de la pabordia, els delmes, que obtenia ja el 1194, passaren al canonge tresorer.

A mitjan segle XIX el poble tenia presó i el seu pressupost municipal de 2 000 rals s’aconseguia per repartiment entre els veïns. Produïa blat, figues, raïms, llegums i hortalisses. Tenia ramats d’ovelles i dos molins fariners. El 1867 es construïren les escoles, la casa de la vila i les voltes. Les guerres carlines hi tocaren de prop, sobretot la darrera. El 1872 els carlins i els caçadors de Reus lliuraren als afores del poble un combat; el 1873 ho feren els carlins i els caçadors d’Arapiles i el 1874 tingué lloc al coll un dels darrers combats de la guerra. El 1882 els homes de Cabra es barallaren encara per les aigües amb els del Pla.