Situació i presentació
El terme municipal limita al N amb els termes d’Òrrius i Argentona, a l’E amb Cabrera de Mar, a l’W amb Vilassar de Dalt i vers la façana marítima amb Vilassar de Mar. S’estén a la capçalera d’una vall oberta dins la Serralada Litoral, al sector de llevant de la serra de Sant Mateu, drenada per la riera de Cabrils, que desemboca directament a la mar al nucli de Vilassar de Mar, i envoltada —sobretot al N i a l’E— per cims destacats, com el turó d’en Cirers (471 m d’altitud) i Montcabrer (319 m). Comprèn el poble de Cabrils, cap de municipi, el veïnat del Sant Crist, masies esparses i urbanitzacions residencials. El camí del Mig, antiga Via Augusta, marca la frontera amb Vilassar de Mar. Prop seu passa l’autopista de Montgat a Palafolls (C-32), que ha potenciat la tradicional funció d’estiueig, i una carretera local uneix el poble amb Vilassar de Mar.
El lloc de Cabrils és esmentat des del 1037 i formà part de la jurisdicció del veí castell de Vilassar de Dalt. Eclesiàsticament també havia depès de Sant Genís de Vilassar fins el 1779, any que l’església de la Santa Creu (l’existència de la qual consta des del 1322) assolí la categoria de parròquia. El 1820 Cabrils es va independitzar del municipi de Vilassar de Mar i creà la seva pròpia administració.
La població i l’economia
La població (cabrilencs) havia estat estacionària des del segle XIX, aproximadament amb unes 700 persones (733 h el 1860, 777 h el 1930), fins els anys seixanta, que la funció d’estiueig, amb increment de la construcció i els serveis, i la tendència a esdevenir lloc de residència permanent van motivar un augment sensible: 884 h el 1960, 913 h el 1970, 1.504 h el 1981. Aquest increment ha estat molt notable els últims anys, així mentre l’any 1991 la població ja era de 2.966 h el 2001 es registraren 5.219 h, que passaren a 6.238 el 2005. Malgrat aquest augment, una gran part de la població ocupada del municipi treballa fora.
El sector muntanyós té boscos abundants de pins, roures i alzines, que han substituït les antigues plantacions de vinya. La base econòmica tradicional ha estat l’agricultura, especialment els tarongers, les maduixes i les flors —Víctor Balaguer, en la seva Guía de Barcelona a Arenys de Mar por el ferrocarril (1857), parla del conreu de maduixes i de camps de roses—. La progressiva urbanització del sòl ha restat terreny als productes hortícoles i de flors i plantes ornamentals. Resten, però, alguns masos dedicats encara al conreu de les terres (Can Vives, Can Carbonell, Ca l’Estrany). Hi ha l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), amb els departaments de tecnologia hortícola, genètica vegetal i protecció vegetal.
Aspecte exterior de Ca n’Amat
© Alberto González Rovira
La funció residencial i turística del municipi ha potenciat extraordinàriament la indústria de la construcció, encara que tradicionalment el sector industrial corresponia a l’explotació de les pedreres. Pel que fa al turisme, hi ha una quantitat considerable d’urbanitzacions esparses pel terme, que juntament amb alguns petits blocs d’apartaments, establiments hotelers i l’arranjament d’antigues masies o cases del poble permeten admetre un important nombre d’estiuejants.
El poble de Cabrils
Torre de Can Veïl
© Alberto González Rovira
El poble de Cabrils té 6.536 h el 2006 i és a 146 m d’altitud, al fons de la vall i a l’esquerra de la riera del seu nom. El barri de l’església de la Santa Creu rebé molt de temps el nom de la Sagrera. El temple (1704) consta d’una nau i campanar de torre quadrat. Una de les cases més importants de la població (als afores) és Can Tolrà, dels descendents de Josep Tolrà i Avellà i d’Emília Carles i Tolrà (Cabrils, 1848-1914), la qual fou titular de l’empresa tèxtil Vídua de J. Tolrà de Castellar i rebé el títol de marquesa de Sant Esteve de Castellar el 1896. Altre monument destacat dins del nucli urbà és la masia fortificada de Can Veïl o Vehils, del segle XVI-XVIII, amb torre de defensa de planta quadrada i coberta de teulada piramidal.
Pel que fa a les entitats culturals, hi ha la Societat la Concòrdia, de caràcter mutualista, que agrupa les principals activitats culturals; conté una sala teatral construïda el 1917 i remodelada el 1983. Ca l’Arrà, masia del segle XVIII, allotja el museu històric municipal, que conté eines i utensilis del camp dels segles XIX i XX i diverses troballes arqueològiques. Prop de la zona esportiva hi ha l’Arbotèrum de Catalunya, que ofereix una mostra de la flora típica dels boscos mediterranis i que també acull el Centre d’Estudis Naturalistes.
Les festes més importants de Cabrils són la festa major de la Santa Creu, el dia 3 de maig, en la qual destaca la cercavila amb grallers, l’arrossada popular i la trobada de gegants, i la festa major de Santa Helena, que se celebra el 18 d’agost. Amb aquesta festa coincideix la celebració de la mostra gastronòmica. A mitjan octubre es fa la Fira de Tardor, dedicada als productes naturals (bolets i plantes aromàtiques i medicinals) i al medi ambient.
Altres indrets del terme
Dins el petit veïnat del Sant Crist, al sector meridional proper al terme de Vilassar de Mar, de masies esparses, hi ha, a la vora de l’antic traçat de la Via Augusta romana, la capella de Sant Cristòfol, interessantíssim exemplar d’església preromànica i una de les poques que ha estat considerada amb tota probabilitat anterior a la invasió dels àrabs, almenys part de la seva construcció. Bastida damunt grans carreus procedents d’algun edifici romà, d’una petita nau rectangular, la part més antiga és el costat lateral dret, on s’obria la porta primitiva (datable a l’època visigòtica, segles VI o VII, igual com la creu del carener); una galeria subterrània comunicava amb la masia veïna de Can Vives. La façana principal és ornada per una finestra bipartida amb arcs de ferradura i una columna central (datable al segle IX); el portal de punt rodó sembla del segle XIII. En la restauració feta el 1953 es descobrí la galeria i el portal antic esmentats i també una interessant finestra d’arc de ferradura al fons de l’absis i una al mur lateral dret del mateix absis; l’arc triomfal (amagat fins aleshores per la paret que convertia l’absis en sagristia), d’arc de ferradura, i les voltes, amb senyals d’encanyissats, són de tècnica molt primitiva; l’absis quadrat és típic de les construccions preromàniques. Conserva una notable pica baptismal molt primitiva, amb un cap esculpit. L’advocació a sant Cristòfol, devoció introduïda al país al segle X, fa pensar que anteriorment havia tingut l’advocació del Sant Crist, nom del veïnat (la primera referència documental de la capella és del 1037). Pel juliol es fa la benedicció de cotxes.
Aspecte exterior de Can Jaumar
© Alberto González Rovira
A més de l’esmentat mas de Can Vives, prop de la capella hi ha el gran casal de Ca n’Amat (segle XVI), amb una notable torre quadrada de defensa, i Can Carbonell (les tres dels segles XVI-XVIII); més enllà hi ha la masia de Can Vehils, de la mateixa època, amb una torre de defensa anterior (segle XI). Seguint la carretera vers la muntanya es troben Can Casals (o Can Tosca), amb un notable finestral gòtic, Ca l’Avellà, també amb finestrals gòtics i arcada d’entrada al pati, Cal Gras (ara restaurant), Ca l’Estrany, Cal Magre i Can Rafard (ara Can Jaumar), entre d’altres. Al sector de la via romana, prop de Sant Cristòfol, s’han trobat restes d’un forn de ceràmica d’època romana (utilitzat encara a l’edat mitjana) i d’una vil·la romana prop de Can Carbonell.
Les urbanitzacions del terme són: Cabrils Dos, Cal Gras, Can Bergai, Can Borges, Can Cabot, Can Cucut, Can Tolrà, Crist Park, l’Eixample, les Esparregueres, els Esquirols, la Galvanya, els Garrofers de Baix, els Garrofers de Dalt, la Gleva, els Llimoners, la Llobera, els Marges, les Mimoses, Montcabrer, els Peretons, els Roures, Salvador Espriu, Santa Helena, Sant Cristòfol, el Sant Crist Vell, Sant Jordi, Sant Sebastià, la Serra, el Sòl de la Ponça, Turak Parc, Valldeneu i la Vinya.