Estudià a Tarragona, on ensenyà Sagrada Escriptura i obtingué una canongia (1831). Fou catedràtic de filosofia a la Universitat de Cervera. Durant la primera guerra carlina s’exilià a Montalban (Guiena). Assistí al concili I del Vaticà (1869-70), on intervingué en l’elaboració de l’esquema sobre la fe i participà activament en les discussions referents a la infal·libilitat del papa, a la constitució sobre l’Església i a d’altres qüestions disciplinàries. D’ideologia carlina, topà durament amb les autoritats liberals. Durant el regnat d’Amadeu I representà la província eclesiàstica de Tarragona (1870-72) al senat de Madrid; es féu cèlebre per la seva defensa de la unitat catòlica d’Espanya. Proclamada la república (1873), es traslladà a Andorra, d’on passà a Navarra per unir-se, com a vicari general castrense, als carlins alçats en armes. Quan aquests ocuparen la Seu d’Urgell (1874), hi anà, i col·laborà en la defensa del setge a què la sotmeteren els liberals. Ocupada la ciutat per Martínez de Campos, Caixàs fou confinat a Alacant (1875). Després passà a Roma, però el govern espanyol li negà el permís de tornada. El papa Pius IX el nomenà noble romà i assistent al soli pontifici. Mort a Roma, fou enterrat a la Seu d’Urgell. És autor de Luchas del alma con Dios o conferencias espirituales... (1843), Breu resumen del catecisme de la doctrina cristiana... per l’ús i ensenyança uniforme del bisbat d’Urgell (1856) i Veni mecum pii sacerdotis quod ex variis devotis libris excerptum (1856).
Josep Caixal i Estradé en un gravat contemporani
© Fototeca.cat
Bisbe d’Urgell (1853-79).