La geografia física
Cambodja ocupa una antiga depressió tectònica que donà origen a un golf marí, actualment curullat per al·luvions terciaris i quaternaris. El centre d’aquesta depressió és ocupat per un gran embassament natural, el Tônlé Sab (el “Gran Llac”), i pel curs baix del riu Mekong. La major part del territori és constituïda per les planes fèrtils que envolten el Tônlé Sab i el Mekong i els seus tributaris. Aquestes planes resten enquadrades, al N i al NE, per les Phanom Dongrak, unes muntanyes de gresos i basalts que davallen, al N, vers les planes tailandeses; i a l’W, per massissos primaris, d’escassa altitud (fins a 1.813 m), Phnum Krâvanh i Phnum Dâmrei, relleus alineats de N a S, propers a la costa. El clima és tropical monsònic, amb una temperatura mitjana anual de 26,8°C i una pluviositat que oscil·la entre 1.300 i 5 500 mm anuals; en general hom hi distingeix dues estacions: la seca, de novembre a abril, i la plujosa, de maig a octubre; la pluviositat oscil·la de 5.473 mm a Bok Kou (àrea litoral) a 1.432 mm a Phnom Penh (a l’interior, on la serralada litoral limita en part la penetració del monsó). El 70% del territori de Cambodja és ocupat pel bosc, concentrat sobretot al N i a l’E.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
El principal recurs de Cambodja és l’agricultura (53% del PIB i 72,6% de la població activa el 1995). L’arròs, que ocupa més de la meitat de l’àrea conreada, n'és el més important i la base de la subsistència per a la pràctica totalitat de la població, bé que actualment la producció és molt lluny de la del 1970, quan Cambodja n'era un exportador destacat. Altres conreus rellevants són la canya de sucre, les hortalisses, la mandioca, la canya de sucre, el blat de moro, el cotó, els cacauets, el tabac, el cafè, els llegums, els cocos, els cítrics i les bananes. Les àrees més fèrtils del país són les ribes del Mekong i del Tônlé Sab, inundades periòdicament; més enllà, als altiplans i a les muntanyes, l’agricultura sedentària cedeix el lloc a l’agricultura itinerant, a la ramaderia i a la caça. De fet, gairebé tota la producció agrària es destina a la subsistència o bé al mercat intern, d’altra banda escassament articulat. Els mètodes de conreu són tradicionals, amb poca o nul·la mecanització, i la inestabilitat política ha dificultat la introducció de millores. La principal riquesa del sector primari prové en realitat de l’explotació del bosc: a més del cautxú, del qual Cambodja és un dels deu primers productors mundials, el 1995 hom talà 7.765.000 m3 de fusta, gran part de la qual fou exportada. La intensa desforestació que ha resultat d’aquesta explotació (des del 1965, en trenta anys, la superfície del país coberta pel bosc ha minvat del 70% al 40%) ha portat, però, el govern a dictar mesures restrictives per tal de permetre la regeneració del bosc. La ramaderia és principalment bovina i porcina, però hom hi cria també búfals i, en menys nombre, cavalls i cabres. L’explotació forestal és un recurs important, i bona part de la fusta extreta és exportada. La pesca (108.900 t el 1992), un 70% de la qual del Tônlé Sab (primera reserva piscícola d’aigua dolça de l’Àsia del sud-est), és la base d’una florent indústria de conserves.
La mineria i la indústria
Dins el camp de la mineria, hi figuren mines d’or i de pedres precioses, que, juntament amb els jaciments de fosfats i de sal comuna, són les úniques explotacions actives. Hom ha descobert jaciments de bauxita, de manganès i de ferro, únics importants, i han estat identificats jaciments de petroli i de gas natural; els anys noranta el govern tancà amb companyies estrangeres acords per a la prospecció i explotació d’aquests recursos. L’energia procedeix bàsicament de la crema de la fusta. Hi ha, a més, unes 30 centrals hidroelèctriques. La indústria (18,7% del PIB i al voltant del 10% de la població activa) és poc desenvolupada: les principals manufactures són les alimentàries (molins d’arròs, destil·leries d’alcohol, carn, begudes analcohòliques, cervesa, refineries d’oli, conserves de peix), les tèxtils (seda i cotó), l’elaboració de tabacs, les indústries químiques (tradicionals, com el sabó, i d’altres de noves, com els adobs, els pneumàtics i la refineria de petroli de Kâmpóng Saôm), el muntatge d’automòbils i altres petites indústries mecàniques. També són noves o renovades les indústries de la construcció (ciment, ceràmica), les elèctriques (amb petroli importat), les de la fusta, del paper i del calçat de goma. A la dècada dels anys noranta, el sector industrial cambodjà ha conegut una afluència d’inversions estrangeres, especialment tailandeses.
Els transports i les comunicacions
La xarxa de comunicacions és deficient: 35 769 km de carreteres el 1995, dels quals, però, només el 7,5% eren asfaltats. Pel que fa als ferrocarrils (612 km el 1994), hi ha el de Phnom Penh a Bǎtdâmbâng i el que mena a Kâmpóng Saôm, d’importància estratègica; posteriorment hom ha construït la línia Samrong-Kâmpóng Speu. Els ports principals són Kâmpóng Saôm, de construcció recent i l’únic oceànic, i Phnom Penh: el port fluvial terme de la navegació marítima, a la confluència del Mekong i el Tônlé Sab, braç emissari del “gran llac”, que fa d’embassament regulador natural del gran riu indoxinès. El sistema fluvial consta d’uns 2 400 km de vies navegables, que són aprofitades per al transport de passatgers. La sortida a la mar s’ha de fer per aigües vietnamites i se centralitza a Phnom Penh, que totalitza més del 70% del tràfic oceànic. Aeroports de Phonm Penh i Siemkéap.
La unitat monetària
La moneda de curs legal és el riel, de paritat no reconeguda internacionalment. El 1978 fou suprimida la moneda pel règim dels “khmers roigs”. El 1980 fou establert el nou riel, dividit en 100 sens.
El comerç exterior
Té un signe netament deficitari (-24% el 1996), amb un gran pes de les reexportacions (més del 50% del valor de les vendes). De la resta d’exportacions, les partides principals són la fusta (30%) i el cautxú (6%). Importa cigarrets, material per a la construcció, productes derivats del petroli i maquinària procedents de Singapur, Tailàndia i el Vietnam, estats que són també els principals compradors.
L’economia
Amb una renda per habitant de 270 dòlars el 1995, Cambodja és un dels estats més subdesenvolupats del continent asiàtic, condició explicable per la contínua inestabilitat política i l’estat de guerra gairebé permanent des del 1970. El període 1975-78, que els khmers roigs es llançaren a una revolució d’inspiració comunal, rural i arcaica (amb mesures com l’expulsió d’estrangers, el trasllat forçós vers el camp d’un gran nombre d’habitants de les ciutats i la supressió de la moneda, substituïda per la permuta directa entre productes) que perseguia l’autarquia, fou singularment regressiu. El règim provietnamita imposat el 1979, bé que mantingué la propietat estatal dels mitjans de producció maldà, amb poc èxit, per recuperar l’economia. La situació, agreujada per la guerra civil intermitent i els embargaments internacionals, esdevingué insostenible, i el 1986 hom implantà una reforma econòmica destinada a impulsar el sector privat. Tanmateix, no fou fins a la signatura dels acords de pau del 1991 que hom pogué posar en pràctica mesures efectives: un cop aixecat l’embargament internacional, Cambodja rebé ajuts internacionals del FMI i nombroses inversions estrangeres de Tailàndia, Malàisia, la Xina i Singapur, i l’estat començà la transferència dels mitjans de producció a mans privades. Com a resultat d’aquestes mesures es produí un cert redreçament: en 1989-94 hom estima que el creixement mitjà anual del PNB fou del 4,7%. El 1997 Cambodja fou admesa a l’ASEAN, acceptació que en certa manera confirmava la millora global de l’economia.
La geografia humana i la societat
Cases flotants a Cambodja
© Corel Professional Photos
La densitat mitjana de la població és de 57,3 h/km2 (1996), però aquesta és desigualment distribuïda, i són les vores del Mekong i del Tônlé Sab les àrees de densitat més elevada. El poblament és predominantment rural: només el 21% de la població és urbana. Com a nuclis urbans destaquen Phnom Penh, que, amb prop d’un milió d’habitants, és l’única ciutat que supera els 100.000 h; Bǎtdâmbâng i Kâmpóng Chhnǎng. L’índex de creixement de la població és un dels més elevats del món (28% el 1997), en el qual l’altíssima taxa de natalitat (43%) compensa la mortalitat (15%), també molt per damunt de la mitjana mundial. La població és en la seva majoria khmer o pertanyent a tribus afins de llengua monkhmer (88,6%), però a més hi ha nuclis importants de vietnamites (6%) i de xinesos (3%), els quals viuen en general a les ciutats, mentre que els khmers són en llur majoria agricultors. Hi ha també minories menys importants de txams i d’altres tribus (mnongs, jarais) de llengua austronèsica, al nord. A les ribes del Mekong hi ha, a més, nuclis de llengua thai. Prop del 95% de la població practica la religió budista, oficial des del 1990; hi ha també una minoria musulmana i catòlica. La llengua oficial és el khmer, i hom empra el francès com a idioma comercial.
Del 1947 al 1970 el país fou regit per una monarquia constitucional parlamentària. Abolida en un cop d’estat, fou promulgada una nova constitució de caràcter republicà. Després del règim de terror instaurat pels khmers roigs (1976-79), el règim provietnamita aprovà una nova constitució (1981) republicana, socialista i de partit únic. Durant els deu anys següents el país visqué sumit en una guerra civil fins que, el 1991, els diversos bàndols signaren un acord de pau. Seguidament fou creada una assemblea constituent per la qual el país esdevingué una monarquia constitucional (1993) multipartidista, dotada d’un parlament unicameral (Assemblea Nacional), òrgan legislatiu de 120 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys. El cap de govern (primer ministre) és designat pel rei entre els diputats del partit més votat. Cambodja és membre de l’ONU i de l’ASEAN.
La història
Del regne de Fu Nan a la colonització francesa
A l’inici de l’era cristiana, navegants indis arribaren a l’actual Cambodja, on fundaren el regne anomenat de Fu-Nan, que per la seva posició entre l’Índia i la Xina esdevingué, sobretot a partir del s. II, un important centre de comerç. Fou organitzat sota el model dels estats indis contemporanis; el sànscrit n'esdevingué la llengua oficial, i el bramanisme, la religió.
Escultures a l’antiga ciutat d’Angkor, fundada al segle IX per Jayavarman II
© Corel Professional Photos
Al s. VI entrà en decadència i no pogué resistir la invasió dels khmers procedents del nord. Cap al 706, Cambodja es dividí en dos estats: Cambodja de Terra, al nord, i de l’Aigua, al sud. Aquest darrer passà a dependre de Java i s’obrí una etapa obscura que, malgrat tot, ha deixat interessants produccions artístiques. Sota el regnat de Jayavarman II (802-50) hom inicià la reconstrucció nacional i edificà la capital a Phnom Kulen, al nord de la plana d’Angkor. Els seu descendent, Yaçovarman I (889-900), creà la primera ciutat d’Angkor, la qual féu capital del regne. Suryavarman II (1130-50) augmentà el regne a expenses del de Txampa i féu construir el temple d’Angkor Vat. A la seva mort, el regne fou envaït pels txams, que prengueren Angkor. Fou sota el budista Jayavarman VII (1181-1281) quan el regne assolí el més alt grau de poder: expulsà els txams i desenvolupà les grans construccions. A la seva mort es perdé el regne de Txampa, però encara pogué ésser aturada la invasió mongòlica del 1282.
El canvi d’ideologia que representà la introducció del budisme minà les bases de l’organització social khmer, basada en el conreu de l’arròs per esclaus i presoners de guerra. A partir del 1331, Siam començà a hostilitzar Cambodja. La cort, davant la vulnerabilitat de la capital, es traslladà a la regió de Phnom Penh (1434). Desbordat per la pressió siamesa (1658), el rei de Cambodja demanà ajut al d’Hué, en canvi de la colonització per part de vietnamites de les províncies frontereres amb el Vietnam. Aquesta penetració durà tot el s XVIII i el XIX. Enfrontats Siam i el Vietnam pel control del país, arribaren (1845) a un acord que posà Cambodja sota condomini d’ambdós estats. Ang Duon (1845-59) intentà de redreçar el país. Sota el seu fill Norodom I (1859-1904) Cambodja es convertí en protectorat francès (tractat de l’11 d’agost de 1863). Siam conservà el domini de les províncies occidentals (Bǎtdâmbâng), que tenia des del 1794, fins al 1907. Bé que els seus poders foren restringits, Norodom modernitzà les institucions i tornà al país la seva consciència nacional (revoltes del 1866 i el 1885 contra França). El moviment nacionalista es desenvolupà durant la Segona Guerra Mundial en lluita contra els japonesos (es constituí el partit Khmer Issarak, ‘Cambodja Lliure’) i hom arribà a una efímera declaració d’independència (març-octubre del 1945). El 1941 havia pujat al tron Norodom Sihanuk, el qual practicà un nacionalisme moderat i aconseguí la promulgació d’una constitució (1947), que instituí una monarquia parlamentària. El 1949 Cambodja passà a ésser un estat associat dins la Unió Francesa.
De la independència ençà
El 21 de juliol de 1954, en virtut dels acords de Ginebra, Cambodja obtingué la independència. Sihanuk abdicà (1955) a favor del seu pare Norodom Suramarit i esdevingué primer ministre. Creà la Comunitat Socialista Popular, que posà en pràctica un socialisme basat en la tradició i el budisme. A la mort del seu pare (1960), renuncià la corona per tal de ser nomenat cap de l’estat. Mantingué una política neutralista, però aviat trencà les relacions diplomàtiques amb Siam i Vietnam del Sud (i el 1963 amb els EUA). Des del 1964 el mandat de Sihanuk fou obstaculitzat pels khmers roigs, moviment guerriller d’inspiració comunista que els anys següents anà prenent força. El 1970, Sihanuk fou deposat per un cop d’estat militar dirigit pel general Lon Nol, que inicià una política de dreta. El mateix any, Sihanuk creà a Pequín un govern a l’exili (Front Unit Nacional de Cambodja, NUKF), de caràcter revolucionari. Del maig a l’agost del 1970, contingents nord-americans i sud-vietnamites envaïren el país en una ofensiva contra les bases del Vietcong. A l’octubre, Lon Nol proclamà la república de Cambodja. Les forces republicanes del govern, sostingudes pels sud-vietnamites, i les del príncep Sihanuk, que tenien l’ajuda del Vietnam del Nord, continuaren, però, lluitant. Aquesta situació portà Lon Nol a anar retallant les prerrogatives democràtiques des del 1971 i a implantar el 1972 un govern militar enfrontat als khmers roigs, els quals el 1975 prengueren el poder i reinstauraren Sihanuk com a cap d’estat. El 1976 fou adoptada la nova constitució de l’estat, i Sihanuk, en desacord, dimití el càrrec, que fou ocupat pel secretari general dels khmers roigs, Pol Pot. Aquest imposà un règim d’inspiració agrària, autàrquic i d’un col·lectivisme radical que abolí la propietat privada i la moneda; els anys en què fou vigent (1976-79) les execucions massives sumaren uns dos milions de morts. Les relacions amb el Vietnam, tibants a causa d’un conflicte territorial (1975), empitjoraren i acostaren el règim de Cambodja a la Xina. El 1977 esclatà una guerra oberta, en la qual els dos contendents rebien el suport de la Xina i de Corea del Nord, d’una banda, i del Vietnam i l’URSS de l’altra. El 1979 Phnom Penh caigué a mans de les forces vietnamites. Fou proclamada la República Popular de Cambodja i Heng Samrin esdevingué president de l’estat, al capdavant del Front del Partit Popular Revolucionari de Cambodja (FPPRC), mentre que prop de la frontera tailandesa, els khmers roigs hostilitzaven el nou règim amb una guerra de guerrilles.A l’interior del país, el govern pro-vietnamita de Heng Samrin consolidà les seves posicions i després d’importants ofensives bèl·liques contra les bases guerrilleres a la frontera tailandesa aconseguí el control de la major part de la zona fronterera. Aquestes accions provocaren l’afluència d’un gran nombre de refugiats cambodjans (uns 245 000 el 1986) a Tailàndia. Les Nacions Unides i l’ASEAN intentaren diverses vegades iniciar converses de pau, les quals conduïren si més no al compliment d’algunes de les condicions prèvies exigides per una i altra banda: destitució de Pol Pot (agost del 1985) i retirada progressiva de les tropes vietnamites (començada el 1984 i conclosa el 1989). L’apropament a Tailàndia tingué la conseqüència immediata d’una millora en l’economia del país i en especial de la capital Phnom Penh. L’acord marc de l’agost del 1990 traçà les premisses, acceptades per totes les faccions combatents, d’una pau, amb un alto el foc provisional pel maig del 1991. En un estat d’extenuació dels bàndols en lluita i en el marc d’una total transformació de la conjuntura internacional, hom arribà a un acord general per posar fi a la guerra a base de la desmobilització del 70% dels efectius bèl·lics governamentals i dels grups guerrillers, i del retorn al país de Norodon Sihanuk (novembre del 1991) com a president. En el Congrés del Partit del Poble Cambodjà (ex-comunista), celebrat el mes anterior, s’havia aprovat la neutralitat del país i la instauració d’una economia de mercat.Malgrat el desplegament de 15 900 cascs blaus de les Nacions Unides —per a controlar l’alto el foc—, el país seguí en estat de guerra. Les forces del govern foren incapaces de controlar els khmers rojos i durant el 1991 els combats encara eren constants en un terç del territori del país. L’Autoritat Provisional de les Nacions Unides a Cambodja (APRONUC) —desplegada el 1992 i retirada el 1994— s’encarregà de la repatriació dels 375 000 refugiats a Tailàndia i Vietnam i de controlar el desarmament de les diferents faccions cambodjanes. L’ajut internacional, si bé no redreçà completament l’economia, contribuí a convertir el país en atractiu per als inversors estrangers. Des del 1991 el govern, sempre fràgil, avançà i reculà en la concessió de drets i llibertats als ciutadans. El principal entrebanc del procés de reconstrucció de Cambodja foren els khmers rojos, pel fet de continuar realitzant actes terroristes. A la primavera del 1993 se celebraren eleccions legislatives, de les quals sortí un difícil govern provisional de coalició amb dos caps de govern: Norodom Ranaridh (fill de Sihanuk, primer primer ministre) i Hun Sen (antic cap de govern, segon primer ministre). Aquest govern, que des del 1993 donà mostres de voluntat aperturista, el 1995 fou acusat des de l’interior del país i des de l’estranger per la situació dels drets humans, la corrupció i la manca de transparència en la gestió de l’ajut internacional. En aquestes circumstàncies la malaltia de Sihanuk (proclamat rei el 1993) i les incerteses plantejades per la seva successió contribuïren a augmentar la inestabilitat política del país. El juliol de 1997 Hun Sen encapçalà un cop d’estat i Ranariddh fou expulsat del país. La situació, però, no varià gaire: els assassinats polítics continuaren, i també les detencions de líders polítics relacionats amb el príncep. Pocs dies després del cop, els nous líders dels khmers roigs jutjaren Pol Pot, responsable del genocidi de 1975-87, que morí nou mesos després. Els khmers roigs, després d’uns quants anys de forta capacitat militar i política, havien anat perdent presència; tot i així, el príncep Ranariddh s’hi alià per organitzar un intent de rebel·lió armada contra el govern de Hun Sen, que fou sufocada als pocs dies d’iniciar-se. Mitjançant la mediació del Japó, s’arribà a un acord el juliol de 1998 i se celebraren eleccions, en les quals pogué participar la coalició política de Ranariddh, en canvi de la renúncia a la lluita armada. La coalició de govern sorgida de les eleccions del 1998 i integrada pel Partit Popular de Cambodja (PPC) de Hun Sen (primer ministre) i el Front Nacional Unit per a una Cambodja Independent, Neutral, Pacífica i Cooperativa (FUNCINPEC) del príncep Ranariddh donà pas al període d’estabilitat (relativa) més llarg, després de més de trenta anys de guerra intermitent. Com a resultat, l’economia enregistrà un notable creixement (5% del PIB anual els primers anys del s XXI), especialment a partir de l’expansió del turisme i del tèxtil, aquest darrer impulsat sobretot per un acord bilateral d’exportacions signat amb els EUA. Tanmateix, la devastació del país, la gran extensió de la corrupció i l’amenaça sempre latent de la represa de les hostilitats (aspectes que dissuadien les inversions), posaven en dubte aquest inici de recuperació, malgrat els elevats ajuts per a la reconstrucció que el país rebia des del 1999, molt especialment l’acordat el 2001 per l’assemblea de donants de Tòquio, i l’impuls que significà l’admissió de Cambodja a l’ASEAN (abril del 1999) i l’OMC (setembre del 2003). El 2001 entrà en funcionament el nou pont sobre el Mekong, una infraestructura bàsica per a la recuperació del país. A més del redreçament econòmic, la normalització política presentava dos reptes de la més gran urgència: d’una banda, la desmobilització o integració en l’exèrcit regular de la guerrilla dels khmers roigs i, de l’altra, el procés de reconciliació nacional, amb l’establiment d’un tribunal especial auspiciat per l’ONU per als crims contra la humanitat perpetrats pel règim dels khmers roigs els anys 1974-79. Tanmateix, en les negociacions per a la constitució del tribunal, iniciades el 1998, no s’arribà a un acord fins a l’agost del 2004, i començà a funcionar a l’abril del 2005. Decisives per a la normalització política foren, també, les eleccions locals del febrer del 2002, i les generals del juliol del 2003, en les quals el PPC revalidà el seu predomini tot i que, en el segon cas, la insuficient majoria bloquejà la formació del nou govern fins al juliol de 2004, en què hom arribà un acord amb el FUNCINPEC pel qual Hun Sen fou nomenat primer ministre i Ranariddh president del parlament. A l’octubre del 2004 el rei Norodom Sihanuk abdicà, per motius de salut, i fou succeït el mateix mes pel seu fill Norodom Sihamoni. Al febrer del 2005, el líder de l’oposició Sam Rainsy fou desproveït de la immunitat parlamentària, cosa que fou interpretada com un intent del govern de silenciar-lo. El mateix mes, Rainsy s’exilià. D’altra banda, l’accelerat retrocés del bosc tropical a Cambodja per la tala abusiva fou reiteradament denunciat per organitzacions internacionals. El 2006 el Partit Popular de Cambodja (PPC) aconseguí 45 escons dels 57 que es disputaven en les eleccions al Senat, enmig de les denúncies del partit de Sam Rainsy, que només en va obtenir dos. Al maig, després dels ajuts concedits per la comunitat internacional –-encapçalada pel Japó-– per dotar l’estat dels fons necessaris, es constituí el Tribunal Internacional, que, amb 27 jutges de diferents nacionalitats, és l’encarregat de jutjar els crims comesos pels khmers roigs entre el 1975 i el 1979. El judici no arrencà fins al febrer del 2009, trenta anys després de la fi del règim maoista, malgrat que a l’agost fou detingut Kankg Kek Ieu, antic director del centre de detenció i tortura de Tuol Sleng. A la tardor foren detinguts Nuon Chea i Khieu Samphan, número dos i president, respectivament, dels khmers roigs, acusats d’haver planificat l’assassinat d’1,7 milions de persones. Al juny del 2008, el PPC del primer ministre Hun Sen s’imposà amb el 60% dels vots en les eleccions legislatives, davant el 23% obtingut pel partit de Sam Rainsy. Al setembre, el príncep Norodom Ranariddh -–líder fins el 2006 del partit FUNCIPEC, integrat a la coalició de govern-– tornà al país després d’obtenir el perdó del rei Norodom Sihamoni. Ranariddh havia estat processat l’any anterior acusat de frau fiscal i adulteri i s’havia exiliat als EUA. En política exterior, el país visqué (2003-04) unes tenses relacions amb la veïna Tailàndia que es manifestaren en les disputes per les ruïnes d’Angkor Vat.