La geografia física
El sector costaner del país, que s’obre al golf de Biafra, és format per un conjunt de planes i regions aturonades, terciàries i quaternàries, drenades pels rius Wouri, Sanaga i Nyong, interrompudes, al NW, per l’imposant massís volcànic del mont Camerun (4.070 m alt.). Vers l’interior hom troba una regió de transició amb petits altiplans escindits per valls profundes, que acaba, a l’E i al NE, amb una sèrie d’escarpaments que porten a la regió d’altiplans del Camerun central, la qual culmina en el massís de l’Adamaua (1.500 m). Al N d’aquest, l’àrea que s’estén fins al Txad és un sector de planes (amb materials sedimentaris, juràssics i cretacis), drenat pel riu Benue, i el conjunt d’altiplans granític, molt erosionat, que formen els monts Mandara. La regió litoral té un clima equatorial, amb pluges generalment superiors als 4.000 mm anuals; als altiplans meridionals i al massís de l’Adamaua, el clima és tropical plujós; les precipitacions oscil·len entre els 2.000 mm i els 1.500 mm anuals. Al nord, a la cubeta del Txad, el clima és tropical sec; les precipitacions disminueixen de sud (1.500 mm) a nord (750 mm). Quant a la vegetació, la regió litoral és ocupada per la selva plujosa tropical, i els altiplans de l’interior i els nivells mitjans de les altes muntanyes litorals fins a 2.000 o 2.500 m són ocupats també per boscs, però ja més esclarissats i marcats per la presència d’una estació eixuta. La vida animal en aquests boscs i selves és molt rica: simis (entre els quals els antropomorfs, com els goril·les i els ximpanzés), grans quiròpters, lleopards, porcs espins, nombrosos ocells, insectes. Al nord del país, la vegetació dominant és la sabana amb la seva fauna característica de grans mamífers. A les ribes del llac Txad la vegetació comença a ésser de tipus sahelià. A l’alta muntanya, per damunt dels 2.500 m, s’estenen també praderies que arriben ben prop dels 3.000 m.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
L’activitat agrícola ocupava el 1998 prop d’un 60% de la població activa i aportava el 33% del PIB. Les tècniques agrícoles són molt endarrerides i en alguns llocs subsisteix el conreu itinerant; a les regions de sòls volcànics predomina el conreu intensiu. Els conreus de subsistència són el mill, la melca, l’arròs, els tubercles (moniatos) i les arrels (taro, nyam, mandioca). Per a l’exportació tenen importància altres conreus tropicals: el cafè, les bananes, les palmeres d’oli, el te, el cacau, del qual el Camerun era el sisè productor del món el 2000, l’ananàs, el mango, els alvocats, etc. Molts d’aquests són conreats en règim de plantació. És notable també l’extracció de cautxú i, a les regions septentrionals ha esdevingut important el conreu del cotó que, després del cacau i el cafè, és el principal producte agrícola exportat. Els recursos forestals són abundants, per tal com el bosc ocupava encara el 2000 més de la meitat del territori. Tanmateix, la tala massiva amenaça aquesta riquesa. De la ramaderia, pren importància la bovina, la cria de cabres, ovelles i porcs, però és un sector bàsicament circumscrit a la subsistència. La pesca, gairebé la meitat d’aigua dolça, forneix un complement alimentari indispensable.
La mineria i la indústria
Molts dels jaciments minerals coneguts són encara subexplotats. Hi ha importants reserves d’estany, titani, bauxita, ferro i coure, i també de gas natural i urani, però l’única extracció industrialment important és la de petroli, descobert el 1973, que constitueix el principal producte exportat (el 1998 representava el 32% de les exportacions). La major part del cru és extret de plataformes marines properes a la costa. L’any 2003 entrà en servei l’oleoducte Txad-Camerun (1.100 kms), finançat pel Banc Mundial i construït per diverses multinacionals petrolieres. La indústria és poc desenvolupada: sense comptar-hi la mineria, aporta un 12% del PNB i ocupava el 7% de la població activa i, fins a la Segona Guerra Mundial, es limità a l’elaboració de productes agrícoles. Posteriorment hom donà un gran impuls a la metal·lúrgia de la bauxita (fabricació d’alumini amb alúmina procedent de Guinea a Édéa). Refineria de petroli a Limbe. De la indústria lleugera destaquen l’alimentària (sucre, cervesa i begudes alcohòliques), del calçat, de ciment, cigarretes i paper i també les serreries. L’electricitat és produïda en un 95% en tres instal·lacions hidroelèctriques(Édea, Soulgloulou, Lagdo). Les indústries artesanals són molt desenvolupades.
Els transports i les comunicacions
Les comunicacions, sobretot a les regions occidentals, són deficients: el ferrocarril (1.006 km el 1996) travessa el país i n'enllaça els principals centres urbans (Douala, Édéa, Yaoundé, Ngaoundéré i Garoua). Les carreteres (48.400 km, la major part sense asfaltar) són sovint intransitables durant l’estació de les pluges i uneixen Yaoundé, la capital, i Douala, principal aeroport i port del Camerun. Les altres enllacen els nuclis vitals del país amb els estats veïns, especialment amb Nigèria, la República Centreafricana i el Txad. A més de la navegació marítima hi ha la fluvial pel riu Benue, que aflueix al Níger ja dins Nigèria. En canvi, la navegació pel Chari-llac Txad, sense sortida a mar, és estacional. Hi ha tres aeroports internacionals.
El comerç exterior
El principal producte per a l’exportació és el petroli, que ha possibilitat un superàvit comercial considerable i sostingut (mitjana del 15% anual en 1994-99). Aquest producte representà el 1999 el 32% del valor de les vendes a l’estranger. La resta és formada per productes agrícoles, especialment cacau (7,4%), cafè (7,5%), i cotó (4,5%) en fibra o grana, cocos etc. La fusta preada adquireix com més va més importància (12,1%). Les importacions principals són de productes semimanufacturats (16%), material industrial (13%), i maquinària, ferro i acer i material de transport (10%). França ha estat, tradicionalment, el primer proveïdor del Camerun (25,6% el 1999), seguida per altres membres de la Unió Europea amb percentatges inferiors al 7% (Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya, Bèlgica, Països Baixos) i també pels EUA. Les exportacions s’adrecen essencialment a la Unió Europea, especialment als Països Baixos, França, Itàlia i la Gran Bretanya. El Camerun és un membre de la Comunitat Financera Africana, i com a tal té com a moneda oficial el franc CFA.
L’economia
Des de la independència (1960) els esforços dels governs camerunesos per a impulsar un creixement sostingut de l’economia han tingut uns resultats apreciables sobretot pel que fa al sector primari, en el qual, fins els anys vuitanta, hom ha aconseguit una considerable millora i diversificació dels productes agrícoles, que han assegurat pràcticament l’autoabastiment alimentari alhora que han esdevingut un element bàsic del comerç exterior. Tot i això a partir del 1978, en què hom posà en marxa l’explotació de les reserves de petroli, els hidrocarburs esdevingueren, de llarg, la primera font de riquesa. Els beneficis obtinguts, però, no han comportat un desenvolupament significatiu de l’economia, degut principalment a l’enorme deute exterior, a la burocràcia estatal, la corrupció i a les fluctuacions en els preus de les primeres matèries i dels productes agrícoles als mercats internacionals. El Camerun tenia el 1999 una renda per habitant de 600 $, que el situava en una posició mitjana en el conjunt dels estats de l’Àfrica Occidental-Equatorial. Tot i això, el ràpid augment de la població (2,8% de mitjana anual en 1990-99), molt superior al creixement del PNB (1,3%) comporta en la pràctica una disminució de la renda per habitant (-1,5% anual de mitjana).
La geografia humana i la societat
Campament waza
© Ministry of Tourism of Cameroon
La població presenta una densitat baixa (22,5 h/km2) i és molt desigualment repartida: les majors concentracions es registren a les àrees central i occidental, mentre que a les àrees oriental i meridional la població és escassa, bé que la taxa de creixement és alta (24,5‰ el 2001). La mortalitat és elevada (12‰); hi contribueix força l’elevada incidència de la sida, que hom estima que afecta prop d’una desena part de la població adulta. La població urbana (50%) tendeix a créixer ràpidament. Douala supera el milió d’habitants, i Yaoundé s’hi acosta. Amb menys de 200.000 h, hi ha Garoua, Maroua i Bafoussam. La diversitat ètnica és enorme: viuen a les regions meridional i central uns 15.000 pigmeus, i diverses ètnies bantús, entre els quals els duales, kundus, fangs, l’ètnia més nombrosa, amb el 19,6% de la població, gairebé igualada pels bamilekés (18%); la zona septentrional és habitada predominantment per pobles sudanesos (fulbes, hausses, kirdis). Les llengües oficials són el francès i l’anglès. Quant a la religió, un 24% dels camerunesos són animistes, un 21% són musulmans que habiten sobretot els territoris septentrionals; les religions cristianes representen gairebé un 50% de la població (26% de catòlics i 21% de protestants). No hi ha cap religió oficial. L’educació és proporcionada pel govern, per les missions i per diversos centres privats. Els centres estatals són gratuïts i els altres reben ajut econòmic. L’ensenyament primari, com gairebé tot el secundari, és bilingüe. Hi ha una universitat a Yaoundé. El Camerun és una república unitària, creada el 1961 amb l’annexió de la zona meridional del territori en fideïcomís del Camerun administrat per la Gran Bretanya, arran d’un referèndum celebrat al febrer del 1961 (la zona septentrional accedí a Nigèria), a la República del Camerun, antic territori en fideïcomís administrat per França. Els antics territoris francès i anglès esdevingueren els estats federats del Camerun Oriental i del Camerun Occidental, respectivament. El caràcter federal de l’estat progressivament anà alterant-se i finalment, la constitució del 1972 establí una república unitària. La nova constitució, esmenada el 1975 i el 1984, estableix que el president, revestit del poder executiu, és elegit per cinc anys, per sufragi universal. El poder legislatiu recau en l’assemblea nacional, unicameral de 180 membres elegits. El poder executiu recau en el president, elegit també per cinc anys per sufragi universal directe. Fins el 1990 al Camerun fou vigent un règim de partit únic dominat pel Rassemblement Démocratique du Peuple Camerounais (RDPC), partit polític fundat el 1966 amb el nom d’Union Nationale Camerounaise. El Camerun és membre de l’ONU, de l’OUA, de l’UDEAC i és estat associat a la Unió Europea.
La història
El riu Sanaga fou poblat originàriament per tribus pigmees i per grups anomenats antics bantús (basso, bassa, bakoko, etc), i la costa era ocupada pels duales. La costa del Camerun fou descoberta el 1472 per Fernão do Pó, el qual anomenà el riu Wouri Rio dos Camarões a causa de la quantitat de gambes que hi havia al seu estuari. Al comerç portuguès amb el Camerun (esclaus i vori, principalment) se sumaren els alemanys i els britànics, que establiren bases a la costa a partir del segle XIX i firmaren pactes amb caps locals; el comerç era fet amb les tribus de l’interior mitjançant els nadius de la costa (duales); alhora s’inicià l’establiment de missions angleses (1845), que lluitaren contra el comerç dels esclaus. La pugna entre Alemanya i la Gran Bretanya per un protectorat al Camerun acabà amb la signatura d’un tractat (1884) entre l’alemany Gustav Nachtigal i els duales. El 1911, Alemanya obtingué de França, per negociació, el reconeixement d’uns territoris de l’Àfrica equatorial. Alemanya hi inicià aleshores el règim de grans plantacions i començà el ferrocarril i el port de Douala. Durant la Primera Guerra Mundial, el Camerun fou ocupat pels aliats (l’exèrcit francès fou comandat pel general català Josep Aymerich). Les forces alemanyes es refugiaren, a la fi del 1915, en el terreny neutral de la Guinea Espanyola, i poc temps després el Camerun era dividit entre França i la Gran Bretanya. El tractat de Versalles (1919) ratificà i posà sota un règim de mandat la divisió del Camerun: la zona nord-oest (Camerun Occidental) passà a la Gran Bretanya, i la resta (Camerun Oriental), a França, ambdues sota el control supervisor de la Societat de Nacions. Hom hi inicià una política escolar, i hi fou introduït el conreu del cacau i del cafè, i intensificada l’explotació minera. Després del 1945, el règim en mandat fou substituït pel de territori en fideïcomís sota l’administració per França i la Gran Bretanya en nom de l’ONU.
Durant el decenni 1940-50 al Camerun Oriental s’afermà el moviment polític d’independència amb líders com Anjoulat, Ahidjo, Okala, Soppo Priso, Mbida, Ruben Um Nyobé, etc. El 1955 la UPC (Union des Populations du Cameroun), fundada per Nyobé, passà a la guerrilla, i Nyobé fou mort. Enfront de la UPC s’organitzà una coalició de caràcter nacionalista conservador (Bloc des Démocrates Camerounais, BDC), dirigida per André-Marie Mbida i, posteriorment, per Ahmadou Ahidjo. El 1958, el Camerun francès obtingué l’autonomia, i Mbida formà govern (el 1959 fou substituït per Ahidjo). El país obtingué la independència (1 de gener de 1960), i el 1961 esdevingué República Federal, quan la part meridional del Camerun Occidental decidí, mitjançant referèndum, d’incorporar-se a la República camerunesa. La dècada de 1970 el règim del president Ahmadou Ahidjo, de partit únic, abandonà el federalisme inicial i optà per un centralisme creixent. El 1972 hom adoptà una nova constitució, que establí un estat unitari de règim autoritari, Ahidjo —reelegit cada cinc anys des que assolí el poder— menà una política de no-alineament i de gran impuls de l’economia, sobretot de la indústria petroliera, iniciada el 1978. El president Amadou Ahidjo dimití el 1982 i nomenà com a successor Paul Biya, el qual l’any següent accedí també a la presidència del partit únic Union Nationale Camerounaise. Ahidjo, que s’exilià, fou acusat d’un intent de cop d’estat el 1983. El 1984, de resultes d’un altre intent de cop d’estat fallit per part d’un sector de l’exèrcit, Biya dugué a terme nombroses execucions, purgà a fons l’exèrcit, el partit i els directius de les empreses nacionalitzades, i imposà una estricta censura a la premsa.
El 1985, la UNC canvià el seu nom pel de Rassemblement Démocratique du Peuple Camerounais. En política exterior, el règim de Biya continuà observant una política de no-alineament i de relacions privilegiades amb França. A l’agost del 1986, el Camerun hagué de demanar ajuda internacional de resultes de l’explosió volcànica del llac Nyos (més de 1.700 morts). La baixada dels preus de l’exportació de cacau, cafè i cotó representà per al país una nova dificultat econòmica. El juny del 1990, en un congrés del partit únic Unió Democràtica del Poble Camerunès (RDPC), fou decidida la introducció del multipartidisme i l’abolició de la llei sobre la censura de premsa. Malgrat tot, el pluripartidisme no esdevingué realitat sinó a remolc de la pressió popular exercida el desembre del mateix any (la liberalització de la premsa no s’introduí fins el gener del 1991). L’abril següent, Biya anuncià una amnistia general i la restauració del càrrec de primer ministre, malgrat que els partits de l’oposició continuaven reclamant la celebració d’una “conferència nacional”. El president Paul Biya es negà a convocar una conferència constitucional que preparés la transició a la democràcia i el 1992 aconseguí imposar-se en les eleccions presidencials a John Fru Ndi, el candidat socialdemòcrata. La població del nord i de l’oest del país, partidària de Fru Ndi, acusà Biya de manipulació i ocasionà greus disturbis. Això provocà un ressorgiment de les tensions ètniques. Davant la resistència del president a democratitzar el país, els Estats Units li retiraren el seu suport, però França li renovà la confiança. La negativa de Biya a acceptar la seva derrota a les eleccions municipals del 1996 originà nous episodis de violència. En l’àmbit econòmic, Camerun patí una forta recessió al començament dels anys noranta per la davallada dels preus del cafè i del cacau, però la devaluació del franc CFA del 1994 tingué efectes positius sobre els indicadors macroeconòmics, tot i que implicà elevats costs socials. El 1995 Camerun aconseguí ingressar al Commonwealth; el mateix any, les pretensions nigerianes sobre la camerunesa península de Bakassi implicaren un constant risc de confrontació armada. L’any 1997 se celebraren eleccions legislatives al maig, que guanyà el partit governant, Agrupament Democràtic del Poble Camerunès (RDPC). No obstant això, al mes de desembre hagué de formar un govern de coalició amb altres forces polítiques, com ara la Unió Nacional per a la Democràcia i el Progrés (UNDP) i la Unió Democràtica Camerunesa (UDC), aliança que excloïa la segona força política del país, el Front Social Demòcrata (SDF). Al mes d’octubre del 1997, se celebraren eleccions presidencials, que guanyà novament el Biya (en el poder des del 1982), entre acusacions de frau i el boicot de la resta de forces polítiques per la negativa del president a formar una comissió electoral independent que fiscalitzés els comicis.
Malgrat la relativa inestabilitat política, el creixement econòmic fou continu des del 1994 i la gestió de Biya tingué el suport de la comunitat internacional i les institucions financeres, que el premiaren amb noves línies de crèdit i reesglaonaments del deute extern. Al juny del 2000, rebé 200 milions de dòlars del Banc Mundial per a la construcció d’un oleoducte que connectés els pous del Txad amb la costa del Camerun. Amb un augment del PIB d’entre el 4% i el 5% anual de mitjana des de la meitat dels anys noranta, el Camerun era, aquests anys, un dels estats africans que d’una manera més regular consolidà el seu creixement. En aquesta evolució, apadrinada per l’FMI i el Banc Mundial, els quals, a la vista dels resultats, renovaren crèdits i renegociaren el deute extern, hi influí de manera decisiva tant un recurs important com és el petroli com la considerable estabilitat política. Un nou pas en aquesta direcció fou la cancel·lació de la pràctica totalitat del deute per part del Club de París l’any 2008. A l’octubre del 2003 entrà en servei l’oleoducte Txad-Camerun, molt criticat per organitzacions ecologistes. El mandat de Paul Biya, bé que exercit de manera autoritària, també es beneficià d’aquesta situació, tal com posà de manifest la confirmació del partit governamental Agrupament Democràtic del Poble Camerunès (RDPC) en les eleccions legislatives del juny del 2002, victòria que els observadors internacionals declararen vàlida en termes generals malgrat les acusacions de frau de l’oposició. El president Paul Biya fou reelegit en les eleccions celebrades el 2004. L’oposició i observadors del Commonwealth denunciaren que s’hi havia comès frau. El conflicte intern més virulent continuà essent el secessionisme de la minoria anglòfona de l’oest del país, que el 2001 protagonitzà enfrontaments amb la policia i l’exèrcit. Els diversos contenciosos territorials amb països veïns (el Txad, Níger i Nigèria), d’altra banda, restaven pendents de resolució. El més greu afectava la península de Bakassi, ocupada per forces nigerianes i dotada amb abundants reserves de petroli. El 2002 el Tribunal Internacional de Justícia dictà sentència a favor del Camerun, però Nigèria decidí d’aplaçar-ne unilateralment la devolució, que estava prevista per al setembre del 2004. L’any següent el Camerun acusà Nigèria de promoure enfrontaments a la península. No fou fins al juny del 2006 que Nigèria acceptà retirar les seves tropes de la península. Tot i que a l’agost s’oficià una cerimònia de cessió del territori al Camerun, un any després (novembre del 2007) reprengueren les hostilitats i el senat nigerià rebutjà transferir-lo, situació que s’allargà indefinidament. A banda d’aquest conflicte, aquests anys el Camerun també ha hagut d’afrontar l’entrada de desenes de milers de refugiats procedents del Txad i la República Centreafricana, foragitats pels conflictes civils. Al juliol del 2007 el RDCP tornà a guanyar les eleccions legislatives i poc menys d’un any després (abril del 2008), malgrat una sèrie de protestes antigovernamentals que desencadenà l’augment del preu del combustible al mes de febrer, enmig de les protestes de l’oposició el parlament aprovà esmenar la constitució per tal de que Biya pogués optar a un tercer mandat el 2011.