Camprodon

El Pont Nou a la vila de Camprodon. Fou construït al segle XVI, damunt el Ter, d’un sol arc

© Fototeca.cat

Municipi del Ripollès, al centre de la vall de Camprodon, a la confluència del Ter i del Ritort.

Situació i presentació

El terme municipal de Camprodon havia estat fins fa pocs anys un dels més reduïts (0,7 km2) del territori català, i es trobava envoltat totalment pel gran terme de Freixenet de Camprodon i pel de Llanars. Però el 1965 hom li annexà el municipi de Freixenet, amb 53,2 km2 i li agregà un petit sector (0,3 km2) del de Llanars (l’avinguda de Maristany i poca cosa més); i el 1969 li fou annexat encara el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, amb 49,0 km2 i es convertí, així, en el segon municipi més gran del Ripollès (103,37 km2). Limita pel N amb Molló, a l’E amb Prats de Molló, la Menera (Vallespir) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al S amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i amb Ogassa i a l’W amb Llanars.

Aquest nou i extens terme abasta actualment des de l’extrem oriental de la serra Cavallera fins a Montfalgars, sobre el coll d’Ares (a la línia de crestes dels Pirineus axials, fins al mateix puig de Comanegra, a 1.558 m d’altitud —que és el cimal dominant i el més vistós d’aquesta part de l’Alta Garrotxa—), i des de la serra de Bestraçà al puig Moscós (a la serra de Fembra Morta).

Gairebé la meitat del terme municipal pertany geogràficament i històricament a les terres de l’Alta Garrotxa (el sector de l’antic municipi de Beget i també l’apèndix de Bolòs). Però des d’un punt de vista humà (comercial, cultural, mèdic, etc.) aquestes terres sempre han tingut amb la Vall de Camprodon, segurament per raons històriques, més facilitats d’accés i la influència del seu mercat local.

La vila de Camprodon és el cap de municipi i, a més, té altres nuclis urbans (Beget, Rocabruna i la Colònia Estevenell) i també una gran quantitat de poblament disseminat. Hi ha, a més, la urbanització de Font-rubí.

Camprodon és el punt de partida obligatori per a dirigir-se cap a la part alta del Ter, ja sigui per a anar a Molló i el coll d’Ares o bé per a arribar fins a Setcases i el circ de Morens.

Travessa el terme la carretera C-38 que va a Molló i al coll d’Ares i des d’allà s’endinsa a França. Del mateix nucli urbà surt una carretera que mena fins a Setcases i l’estació d’esquí de Vallter. Al NE de la vila, tot sortint de la carretera de França, un brancal que es dirigeix vers llevant va a Rocabruna i arriba fins a Beget. Tot i que geogràficament Beget pertany a l’Alta Garrotxa, aquesta carretera és l’única que hi arriba. Només algunes pistes forestals, com la que es construí d’Oix a Beget, la connecten amb la comarca veïna. De tota manera, l’obertura del túnel de la Vall de Bianya ha reforçat enormement les relacions entre la Garrotxa i el Ripollès, sobretot amb la Vall de Camprodon, que eren abans força escasses.

La població

La vila sofrí el despoblament dels segles XIV-XVI: el 1370 tenia 174 focs reials i 22 més a la parròquia, i el 1553 el cens era només de 81 focs reials, incloent-hi tres monestirs i set famílies de capellans i 19 a la parròquia de Santa Maria o forans de la vila (o sigui, que havia passat d’uns 1.000 h a uns 500). Cal atribuir aquesta davallada, a més de les causes generals, al despoblament del país, al terratrèmol del 1428, que enderrocà moltes cases i causà la mort d’unes 100 persones, i a la guerra contra Joan II.

La població (camprodonins o camprodonencs) s’anà recuperant durant els segles XVII i XVIII, però no patí gairebé mai sobtats augments de població. Així, tenia 960 h el 1718, 1.287 el 1860, 1.513 el 1900. En realitat sempre fou una població petita, a la qual la situació estratègica donà un relleu que no tenien altres poblacions més importants. La demografia s’estabilitzà durant el segle XX, però amb certa tendència a la baixa, sobretot des de la dècada del 1960. Camprodon es troba en una situació intermèdia dins del Ripollès, entre municipis que han patit una gran despoblació, com Campelles, i d’altres que han crescut, com Ripoll. Aquesta situació és deguda en part a la recollida de l’èxode rural, a una menor incidència de les crisis industrials i també al progressiu increment del turisme. Malgrat la tendència decreixent de mitjans del segle XX (2.487 h el 1970, 2.386 el 1981 i 2.248 h el 2001), la població augmentà durant els primers anys del nou segle (2.446 h el 2005).

L’economia

En el conjunt de les activitats econòmiques de la població, l’agricultura té molt poca incidència. La reduïda superfície de conreu és dedicada al farratge i als cereals. Una gran part del territori és destinada a pastures per al bestiar, una de les fonts de riquesa de la població que viu als territoris de muntanya, ja que a la vall, que és on viu la major part de la població, destaca el sector de serveis. En ramaderia, és important la cria de bestiar boví, oví i equí, a més de la cria d’animals de granja com l’aviram o els porcins.

Pel que fa a la indústria, hi ha empreses dedicades a la fusta, a derivats del paper i a productes alimentaris. En aquest darrer sector destaquen empreses de fabricació de galetes i fàbriques d’embotits. Dins el ram tèxtil, hi ha una empresa de teixits i una altra que fa sacs. Pel que fa als derivats del paper, n’hi ha una d’articles de classificació i arxiu.

L’activitat comercial es desenvolupà força durant la dècada de 1980 a conseqüència de l’augment de l’activitat turística. El sector comercial és força diversificat, tot i que hi ha alguns sectors especialitzats com el de la pell.

La vila fa mercat els diumenges i celebra la Fira d’Esports, Esquí i Turisme pel novembre. Amb motiu de la Puríssima, i en record d’una antiga fira de bestiar, el 8 de desembre s’organitza, de manera molt irregular (l’any 1991 no es va fer) una exposició de maquinària agrícola i mostres locals.

La situació geogràfica de Camprodon fa que sigui, tal com hem dit, un lloc de pas per a anar cap a l’Alt Ter. Aquest fet ha provocat l’existència d’un important sector de serveis, on l’oferta turística és la que ha crescut més els darrers anys del segle XX. Els serveis sanitaris consisteixen en un centre d’assistència primària (CAP). Pel que fa a l’ensenyament, aquest és cobert fins a la secundària obligatòria. Els equipaments esportius són força variats i abundants, destaca el Club de Golf Camprodon.

L’any 1892 s’acabà l’explanació de la carretera de Sant Joan de les Abadesses a Camprodon, que afavorí la funció de lloc d’estiueig i turisme, la qual donà una nova vida a la vall. Els primers descobridors barcelonins de la bellesa i la placidesa de Camprodon foren els Oliveda i el Dr. Robert, que inicià l’estiueig a la vila el 1882, dos anys després de l’arribada del tren a Sant Joan; el 1897 hom calcula que ja estiuejaven a Camprodon unes 125 famílies. Al començament del segle XX l’estiueig havia esdevingut una font econòmica important de bona part de la població.

Pel que fa als serveis turístics, s’han anat creant noves zones d’apartaments i de segones residències, que s’afegeixen a la urbanització existent al terme. Quant a l’oferta d’allotjament el terme disposa d’hotels, pensions, càmpings i residències cases de pagès. Tot plegat, unit a les millores en serveis, comerç i esports, té la funció de consolidar l’oferta turística de Camprodon, que a l’hivern presenta l’avantatge de tenir ben a prop una estació d’esquí, a l’estiu un clima agradable i, a la vegada, un bon nombre d’instal·lacions esportives i activitats de lleure per gaudir a l’aire lliure.

La vila de Camprodon

Morfologia urbana

Aspecte de la plaça d’Espanya

© CIC-Moià

La vila de Camprodon (2.058 h el 2005), capital de la vall homònima, es troba a 947 m d’altitud, a la confluència del Ter i el Ritort, i forma tres braços, el més antic dels quals a la dreta del Ritort, que es formà al voltant del monestir de Sant Pere de Camprodon a partir del segle X, i els altres dos principalment a l’esquerra del Ter, abans i després de la seva confluència amb el Ritort.

El conjunt monumental és notable; el principal edifici és l’església de l’antic monestir benedictí de Sant Pere, descrit més avall, i prop seu s’alça l’església de Santa Maria, notable edifici gòtic iniciat al segle XIV, que guarda les relíquies de sant Patllari (venerades tradicionalment al monestir), patró de la vila, quatre capitells probablement de la portalada de la primitiva església romànica de Santa Maria (desapareguda), i altres records de la seva tradició religiosa. Davant d’aquestes antigues esglésies hi ha una espaiosa plaça, en la qual es trobà situat l’hospital i on un monòlit recorda la naixença (d’altra banda accidental) a la vila, l’any 1860, del gran compositor Isaac Albéniz. Un llarg carrer, de cases antigues, paral·lel al Ritort, porta a l’extrem de la Vila de Dalt, sota el puig de les Relíquies, lloc on s’inicien els altres dos braços de la Y que forma la població.

El sector meridional, ja sobre el Ter, s’inicia amb el característic Pont Nou, la silueta del qual és un dels símbols de la vila; té un gran arc sobre el riu i un altre de petit que dona pas al carrer de Sant Roc. Aquest pont, de doble pendent, constituïa un accés a la vila murada per l’anomenada Porta de Cerdanya. La seva construcció s’atribueix al segle XIV. Aquest sector correspon a la Vila de Baix, formada en època medieval i voltada de muralles, de les quals hi ha restes. Hi ha una plaça amb l’antiga església gòtica del convent dels carmelitans, erigida a partir del 1352, l’antiga Casa Ribes, un casal gòtic molt deteriorat però encara imposant, i la casa de la vila, casal de pedra també de línies gòtiques, amb un escut sobre la façana (l’interior és totalment renovat). Domina aquest sector el puig de les Relíquies, on hi hagué el castell (1196-1698) i l’església de Sant Nicolau, en la qual s’establí un hospici o hospital, regit per canongesses augustinianes, fins el 1581; l’església desaparegué també el 1698, quan fou volada junt amb el castell per les forces del duc de Vilafermosa. Fa uns anys fou aterrada la moderna capella del Sagrat Cor, que hom havia construït a la part occidental de l’antic emplaçament del castell.

Aspecte del passeig de Maristany

© CIC-Moià

Un pont uneix el nucli medieval amb els sectors més antic i més modern; aquest, vers la carretera que va a Llanars, passant pel sector d’expansió, es formà per la funció de lloc de residència i estiueig que adquirí la vila des de la fi del segle XIX. El passeig de Maristany projectat i iniciat a la fi del primer quart del segle XX, centra aquest sector, ornat amb notables torres i xalets i ben urbanitzat i enjardinat. Entre les residències més destacades hi ha la possessió dita Vora el Ter, amb una petita església i un claustre traslladats des de San Esteban de Gormaz (Sòria), on s’adossaren noves edificacions que allotjaren, entre altres peces de museu, notables col·leccions de ceràmica.

El monestir de Sant Pere de Camprodon

L’església del monestir de Sant Pere de Camprodon fou edificada a l’antiga vall de Llandrius, entorn del 904, any que fou consagrada pel bisbe Servusdei de Girona; des de bon principi rebé el nom de Camp-rodó, que probablement era el del predi on s’erigí el temple. Fou consagrada com a parròquia de les vil·les o masies de Taulat, Puigfrancor, Magrià, Freixenet, Porreres, Segurioles, Creixenturri i Paradella (algunes de les quals subsisteixen com a masos, i altres més tard parròquies independents).

Vers el 948 o el 950 el comte Guifré de Besalú establí en aquesta església (situada en un dels extrems del seu comtat) el monestir benedictí, que tingué un paper preponderant en la primitiva història de Camprodon. Segons la tradició, el monestir fou iniciat per monjos vinguts del cenobi de Ripoll i presidits per l’abat Jaufred, i fou dotat pel comte i altres magnats amb importants béns, entre els quals la parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri, Puigfrancor amb els seus termes i altres alous esparsos pel comtat de Besalú, el Vallespir i el Conflent, com consta en el diploma del rei dels francs Lluís IV d’Ultramar, que el 952 confirmà les dotacions i els privilegis del monestir.

Tot seguit el monestir conegué una forta expansió religiosa i patrimonial i esdevingué el tercer gran cenobi ripollès, després de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Una butlla del papa Benet VIII del 1017 ja dona una llarga llista de béns, entre els quals l’església de Santa Maria, nova parròquia dels habitants entorn del monestir, i d’altres a Llanars, Vilallonga, Beget, Bolòs, Albet, la Vall de Bianya, Pruneres, Tortellà, Argelaguer, Montagut, Romanyà, Pi i Saorra de Conflent, Llo de Cerdanya, Palaldà i Vernet del Vallespir, Peralada, etc., a més de molins, drets de pesca i pastura, i fargues. El nombre de comunitaris passà dels 17 inicials a 25 al principi del segle XII.

El 1078 fou unit a l’abadia de Moissac, filial directa de Cluny, i els seus visitadors imposaren els costums i la disciplina cluniacencs, però a la llarga aquesta subjecció es feu onerosa i el monestir lluità per deslliurar-se’n des del principi del segle XV, cosa que aconseguí el 1461, quan la comunitat només tenia 12 monjos. El 1592 el papa li uní els priorats de Santa Maria de Ridaura i de Sant Joan les Fonts, cases sense cap empenta renovadora. El 1835, al moment de l’exclaustració, només tenia 5 monjos i l’abat.

De l’antic monestir resta només l’església romànica, erigida a mitjan segle XII i consagrada el 1169, dins uns models d’austeritat d’influència cistercenca. Té una planta de creu llatina amb cinc absis quadrats, el més gran dels quals de la mateixa amplada de la nau, i els dos de cada costat oberts als braços del transsepte; la volta és d’arc apuntat, reforçada per arcs torals, i sobre el creuer s’alça una cúpula, revestida exteriorment d’una llanterna octagonal, que fa de base al campanar, de dos pisos, amb elegants obertures en cada pis.

Abandonat del 1835 al 1896 (la residència monacal es destinà a col·legi de monges i s’hi traslladà l’hospital), aquest darrer any els arquitectes Elies Rogent i Francesc de P. del Villar feren un pla de restauració, i se’n consolidà alguna part, a càrrec de l’arquitecte Antoni Serrallach, però l’obra total i definitiva de restauració fou duta a terme per l’arquitecte Jeroni Martorell l’any 1932.

La cultura i el folklore

Bona part de les activitats recreatives i culturals de la vila tenen lloc al Casal Camprodoní. Disposa de local teatral, s’hi fan cursets, exposicions, sessions de cinema, etc. Pel que fa a associacions esportives cal esmentar l’Esquí Club Camprodon, fundat el 1934 i amb fortes vinculacions amb Vallter 2000, que té, a més, una secció de muntanya.

El 1997 s’inaugurà el Museu d’Autòmats; mostra una col·lecció de figures realitzades pels artistes francesos Michel i Jacqueline Wurfel, que representen tota mena d’activitats quotidianes i oficis tradicionals. Un altre museu de la vila és el Museu Albéniz, inaugurat el 1999, amb una mostra de peces aportades per la família del músic.

La vila compta amb un gran nombre de festes al llarg de tot l’any. Per Setmana Santa es fa la Processó dels Sants Misteris. La festa major s’escau per Sant Patllari, el 21 de juny. El tercer dia es fa un dinar a la font de Sant Patllari. Altres celebracions són l’aplec a l’ermita de Sant Antoni el 13 de juny. El primer diumenge del mateix mes es fa el Concurs de Colles Sardanistes. Al mes d’agost tenen lloc les festes de carrer, i els diferents carrers de la vila se succeeixen en l’organització d’activitats festives. També el 15 d’aquest mes, destaca un aplec a la font de Can Moi amb una trobada sardanista i la festa del Segar i el Batre. El tercer cap de setmana de setembre se celebra la festa petita de Sant Víctor. Per l’octubre, el segon diumenge, té lloc un aplec al santuari de la Mare de Déu del Remei, i el 8 de desembre es fa la festa de la Puríssima, festa major de la Vila de Baix. Al mateix mes, es celebra el concert de Nadal i hi ha una mostra de pessebres. Una de les celebracions que ha anat esdevenint tradicional a la vila ha estat el Festival de Música Clàssica Isaac Albéniz, músic nascut accidentalment a Camprodon. S’escau a l’estiu, de forma variable pels mesos de juliol i agost, i per la gran qualitat dels seus intèrprets, s’ha convertit en un dels actes més esperats.

Altres indrets del terme

Beget

El poble de Beget (27 h el 2005) es troba a 541 m d’altitud, a la confluència del riu de Beget amb el torrent del Trull o de Can França, arrecerat al fons de la vall; a l’E del terme, les cases es troben esglaonades en tres agrupacions, separades per les dues rieres i comunicades per dos antics ponts. Té un hostal força concorregut els dies de festa. La majoria de les cases antigues han estat arranjades com a cases de residència secundària de gent de fora, i el conjunt arquitectònic té una personalitat força acusada.

Vista de l’església de Sant Cristòfol de Beget

© Jaume Ferrández Rubió

L’església parroquial de Sant Cristòfol, al mig del poble, és un bell exemplar romànic i presenta un magnífic aspecte després de la restauració. Des del 1931 és declarada monument nacional. És d’una sola nau, amb l’absis ornat amb arcuacions llombardes i amb un finestral, la porta a migjorn amb dos arcs en gradació sostinguts per dues columnes per banda (una d’espiral i una de rectilínia). A l’arc triomfal hi ha unes pintures de tradició romànica fetes per Joaquim Vayreda el 1890. El conjunt és obra del segle XII, amb alguns elements de la primitiva edificació (segles X-XI). Conserva la famosa Majestat de Beget, magnífica talla romànica (segona meitat del segle XII) vestida amb túnica i cenyit el front amb corona i els braços horitzontals dins l’estil característic de les altres majestats de l’època; la imatge presideix l’altar major i és molt estimada pels habitants de Beget, que el 1936, amb una admirable fermesa, pogueren salvar-la (amb els altres tresors de l’església) de les destruccions revolucionàries. També conserva una pica baptismal romànica, un retaule gòtic d’alabastre, una imatge també gòtica i d’alabastre de la Mare de Déu de la Salut (segle XIV) i un interessant conjunt de retaules barrocs que formen un bonic contrast amb el conjunt, de pulcres línies romàniques.

La primera cita documental de Beget és de l’any 959 (Beiedo) i l’església actual fou edificada per iniciativa del monestir de Sant Pere de Camprodon, que havia comprat l’alou de Beget el 1013; Arnau de Llers la va restituir a l’Església de Girona el 1160. A la fi del segle XVII consta com a lloc reial. Posteriorment formà part de la vegueria de Camprodon i del corregiment de Vic. Dins el terme hi ha masies interessants com el molí d’en Caleny, el Molí d’en Quelet, el Bolassell (citat Bolosello el 1031) i altres. De la parròquia de Beget depèn la capella del Remei (abans dedicada a sant Sebastià), erigida amb motiu d’alguna festa, que es troba enlairada damunt la vall.

Salarsa i Rocabruna

Al SW de Beget, a la vall de la riera de Salarsa (que es forma per la unió del torrent de Bac Morell i la riera de Bolòs, procedents de l’antic terme de Freixenet), hi ha l’església de Sant Valentí de Salarsa, dalt d’un pujol al vessant esquerre de la vall. És un senzill i bonic edifici romànic amb absis semicircular i un alt campanar d’espadanya. Fou consagrada el 1168 per Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat de Sant Joan de les Abadesses, monestir que tenia la jurisdicció de la vall de Salarsa i fou sufragània de l’església de Beget. El lloc i la vall són documentats des del 937. Centra un veïnat de masies disseminades (13 h el 2005), entre les quals tenen interès arquitectònic el Ricard, Can Surroca (amb la capella de la Puríssima) i el Beç, aquesta darrera una de les habitades.

L’antic castell i el poble de Rocabruna (70 h el 2005) es troben al sector NW, prop del coll de la Boixeda, a l’interfluvi de la riera de Rocabruna i del torrent de les Arçoles, que s’uneixen sota la muntanya del castell. L’església parroquial de Sant Feliu de Rocabruna s’alça a 972 m d’altitud, edifici romànic del segle XII, de nau única amb volta d’arc apuntat i d’absis arrodonit, una senzilla portada a migdia amb una porta ornada amb una interessant ferramenta romànica i campanar quadrat, acabat en piràmide. Fou restaurada el 1929. Hi ha un petit nucli al voltant on es destaca la casa de la Masó, però l’èxode rural afectà molt aquest sector, i molts masos són deshabitats.

El castell de Rocabruna corona un tossal al sud de l’església, envoltat per les rieres i acabat en un roquissar (als seus vessants s’esglaonen les antigues feixes de conreus); es troba molt arruïnat, però encara deixa veure dos recintes murats protegits als angles per algunes torres rodones i amb murs que presenten filades perfectes d’aparell d’espiga (opus spicatum). Dins el segon recinte hi havia la capella de Sant Llorenç.

L’església es troba documentada des del 999 (Pruna i rocha Pruna; encara avui, a la comarca, es pronuncia Rocapruna). Del castell es tenen poques referències inicials (hom ha suposat que era d’un hipotètic Pere de Rocabruna que hauria acompanyat Oliba Cabreta en ajut del comte Borrell quan Almansor atacà Barcelona). Des de la fi del segle XI el castell pertangué als Llers, després passà als Cervià i als Milany i el 1342 Jaume de Besora en vengué la senyoria als Desbac; per matrimoni passà, al segle XVII, als Descatllar. Prop del castell hi ha algunes coves o tutes sobre les quals s’han forjat llegendes.

Les Ferreres i Bestracà

Més al N, al peu del coll de Vernedell, a 1.315 m d’altitud, hi ha el jaciment miner de les Ferreres, conegudes ja al segle XIII, quan Jaume I comprà a Bernat de Llers el castell de Sant Llorenç de la Muga i els meners del terme de la senyoria. Aquests meners havien proporcionat coure, plom i argent, i al segle XVIII hom concedí una llicència per a la seva explotació a un aragonès anomenat José Felipe Donclaros i un militar navarrès, Juan Francisco Ruiz de Ubago, però hi hagué una sèrie de plets i irregularitats i a la llarga deixà d’explotar-se. Es tornà a fer-ho durant la Guerra Civil de 1936-39. Temps després es reinicià l’explotació durant uns vuit o deu anys.

L’antiga parròquia rural de Sant Andreu (i Sant Julià) de Bestracà (Mestracà segons la pronúncia local), que centrava una sèrie de masies esparses, avui deshabitades, es troba vora el coll de Bestracà, al peu del cim de la serra del mateix nom, a l’extrem SE del terme. És un auster edifici romànic, d’una nau i volta de canó, absis rodó i campanar d’espadanya, obra del segle XII. Tant el lloc com l’església ja són esmentats el 977, quan el comte Miró Bonfill la cedí al monestir de Sant Llorenç de Bagà. Fou sufragània de Sant Miquel de Pera. El 1966 un grup de seminaristes de Girona, dirigits pel doctor Teixidor, hi dugueren a terme importants obres de consolidació. Posteriorment s’han completat les obres de restauració.

El cim de Bestracà (1.044 m d’altitud) és un mirador privilegiat, que domina un impressionant paisatge sobre la Garrotxa i els cims pirinencs. Damunt la serra hi ha les restes del castell de Bestracà, entre les quals, i també molt malmenades, les parets de l’església del castell, dedicada a sant Julià, amb un absis rectangular que alguns consideren preromànic. La tradició diu que aquesta capella era l’emplaçament inicial de la Majestat de Beget. La senyoria del castell, inicialment d’una família cognominada Bestracà, fou convertida en baronia de Bestracà per Pere III vers el 1365 a favor del seu conseller Pere Blau, senyor d’Oltrera. Passà als Barutell, senyors d’Oix, i als seus successors. El 1462 fou ocupat pels remences de Verntallat i Berenguer de Barutell fou tancat a la presó reemplaçant un pagès que tenia empresonat.

Una de les masies més interessants del sector és la del Peirer, a l’extrem S del terme de Beget; pertany a la família Pujolar, que la tenia des de la fi del segle XIII (durant la darrera guerra civil foren cremades la capella i la biblioteca). Riberal avall de Beget, després de Can Batlle, es troba la Farga, topònim que recorda l’antiga farga que hi hagué en aquest indret.

Freixenet i Sant Antoni

L’antiga demarcació o terme municipal de Freixenet (122 h), que envoltava pràcticament tota la vila de Camprodon, rebé el nom d’un antic predi o domini de l’època de la població, ja esmentat en l’acta de la consagració del monestir de Sant Pere del 904, entre altres masos i predis, com Puigfrancor i Creixenturri. També perdura amb el nom de Freixenet de Dalt un grup de cases prop del cim de l’Ascensió, encara que totes tenen un nom particular (Can Fogonella, Can Sau, Can Xacó, etc.), entre el torrent de Teixoneres i el de la Gironella. Però les parròquies que formaven el municipi de Freixenet, que en realitat era el terme forà de Camprodon, eren les de Cavallera, Creixenturri i Bolòs.

Al SE de la vila, dins l’antic terme de Freixenet, s’alça la muntanya de Sant Antoni (1.367 m d’altitud), magnífic mirador de la vall. Una primitiva capella, edificada el 1679 al puig veí de Sant Antoni Vell, fou destruïda deu anys després, quan l’indret fou ocupat i fortificat per les tropes franceses que havien pres Camprodon. L’actual capella de Sant Antoni fou bastida a l’indret actual, dalt la muntanya, el 1702, i fou restaurada el 1860, per iniciativa de l’ajuntament de Camprodon; té annexa una casa per a ermitans, i el lloc és molt visitat. Té culte per la diada de Sant Antoni de Pàdua i el diumenge següent, que hi puja la gent de Molló. Darrerament, els Amics de Sant Antoni hi han fet grans obres de consolidació i embelliment.

Cavallera

El veïnat de Cavallera (19 h) i la parròquia de Sant Miquel de Cavallera es troba als vessants meridionals del sector de llevant de la serra Cavallera, continuació de les serres de Conivella i de Puig Estela, que s’estén des del coll de Pal (damunt el qual culmina, a 1.893 m) fins a la dreta del Ter, damunt Camprodon, en direcció W-E. S’hi accedeix des d’una bona pista que s’inicia a la Colònia Matabosc o Estevenell (81 h el 2005), i també per l’antic camí ral de Surroca a Camprodon. La parròquia esmentada ja el 839, dins la diòcesi d’Urgell, fou d’aquesta diòcesi fins al segle XVIII, en què passà a Vic per causes desconegudes (consta, però, que ja el 914 el monestir de Sant Joan de les Abadesses tenia el domini de molts dels masos del terme), i fins el 1956 fou l’última parròquia del bisbat de Vic en aquest indret, ja que tota la vall de Camprodon era de la diòcesi de Girona. L’església és un edifici romànic del segle XII, de planta rectangular, amb el presbiteri o capçalera quadrat; el 1728 s’hi van afegir dues capelles formant creuer i es construí un campanar, que ha estat aterrat perquè amenaçava ruïna.

Dominant la vall del Ter, sobre el pont de les Rocasses, en un indret estratègic, a 1.136 m d’altitud, hi ha l’antiga Torre Cavallera, edificació de pedra, quadrada, de 6 m de costat i 12 m d’alçada (encara que escapçada), amb murs de sis pams de gruix, que es manté ferma. Prop seu hi ha el renovat mas Pomer. A la Colònia Matabosc o Estevenell, a la dreta del Ter, de la demarcació parroquial de Cavallera, el 1895 es construí una església dedicada a Sant Antoni.

Creixenturri

El veïnat de Creixenturri (21 h) i l’antiga parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri, santuari del Remei, i el seu castell dominaven el sector meridional del terme, a l’esquerra del Ter, entre la muntanya de Sant Antoni, la vall del Bac i el sector de Bolòs. Li donà nom el mas o predi de Creixenturri (Xenturri en l’expressió vulgar), esmentat el 904 en l’acta de consagració del monestir de Sant Pere de Camprodon. L’antiga parròquia de Sant Cristòfol depenia del monestir, que el 1169 reclamà a Galceran de Sales el terç del delme que aquest usurpava. El 1597 passà a ser sufragània de la de Camprodon. Hi fou traslladada la imatge de Santa Maria que es venerava a la capella del castell, quan aquest fou demolit (1554); anys després era anomenada la Mare de Déu del Forat, per tal com es trobava en una fornícula rústega. La imatge esdevingué centre de devoció local i comarcal des de l’inici del segle XVIII, i el 1812 els amos de la gran masia del Mariner de Sant Pau, junt amb els propietaris del Sitjar, li edificaren una altra capella i un cambril. La vella església, que resultava petita el dia de la festa, s’anà ampliant i fou reemplaçada per l’actual, construïda a partir del 1849; es tracta ara d’un edifici gran i presumptuós, amb dos campanarets a la façana.

El castell de Creixenturri, les restes del qual (fonaments i un metre de mur) es troben a uns 25 minuts, al N del santuari, a la solana dels Castellets, és conegut documentalment des del principi del segle XIII. Era propietat de la família Sant-romà el 1245, i el 1360 el rei Pere III el va vendre a Gilabert de Cruïlles, que al seu torn el vengué el 1381 a l’abat de Sant Joan de les Abadesses. Al segle XVI el lloc tornava a ésser de domini reial. El castell i la capella que tenia adjunta s’ensorraren en el terratrèmol del 1428. Refet en part, el 1554 el lloctinent marquès de Tarifa el feu demolir, perquè era refugi de bandolers.

Dins la demarcació parroquial de Creixenturri, vers l’extrem meridional, hi ha les importants masies del Sitjar i el Mariner de Sant Pau. El Sitjar és documentada des del segle XIII, però la capella adjunta de Sant Bartomeu, romànica del segle XII, amb planta i presbiteri rectangular, molt ben conservada, demostra que la masia és més antiga. El gran mas, envoltat de cases annexes i coberts, ha estat reformat moltes vegades; tenia al seu costat una torre, que fou esmotxada en la guerra contra Napoleó (1808), quan el mariscal francès Suchet hi feu posar canons. Havia pertangut en època medieval a una família de la petita noblesa, els Sitjar, emparentada amb els antics senyors de Creixenturri; Bernat de Sitjar (1463) i Joan de Sitjar (1475) es destacaren en les guerres del segle XV. Els voltants del Sitjar, ja abocats a la vall del Bac, tenen belles raconades, com la Font Fresca, en una gran fageda, o la gran cova dita la Casa Falsa del Sitjar, en una torrentera, prop de la capella. El Sitjar ha estat adquirit pel popular cantant Joan Manuel Serrat, que n’explota les terres.

El Mariner de Sant Pau es troba arrecerat a la muntanya del Puig, prop del poble de Sant Pau de Segúries. És un gran casal, amb una entrada solemne i un barri que li donen aspecte de petit poble. L’edifici és obra dels segles XVI o XVII, però la documentació és anterior (del segle XIV, com a mínim). Té prop seu una capella barroca, dedicada a sant Jaume. Els seus propietaris, cognominats Guàrdia, són descendents dels Mariner medievals (sembla que el mas antic era al Pla del Puig). Una llegenda, recollida per Verdaguer, diu que fou fundat per un mariner que hauria fugit de la costa, en perdre tots els seus per culpa de la mar, i que no es devia deturar fins a arribar al lloc on els naturals del país no sabien quina cosa era el rem que duia al coll.

Santa Maria de Bolòs i les fonts del riberal

El veïnat de Bolós (22 h) i antiga parròquia rural de Santa Maria de Bolòs s’estén darrere la serra de Nevà, en un fondal on s’origina la riera de Bolòs, tributària de la de Salarsa i del Llierca (i, per tant, del Fluvià), fora ja de la Vall de Camprodon, bé que tradicionalment estigué adscrita al municipi de Freixenet. El camí tradicional segueix la vall del Ritortell i travessa l’extrem de la serra de Nevà pel coll de la Creueta fins al de Bolòs, des d’on es baixa per arribar a l’església i rectoria, entre els masos de la Masó i el Puig. L’església és romànica, molt modificada a la capçalera i a l’interior. Té un esvelt campanar sobre el mur de ponent, a la fi de la nau. Fou consagrada el 1050, i al segle XIX encara tenia una feligresia de 29 masies.

Tots els voltants de Camprodon tenen una gran bellesa paisatgística, amb valls i prats d’una gerdor extraordinària i abundants fonts. Entre aquestes es destaca la Mare de la Font, propera a la Vila de Baix o Vila Nova, en el mur bastit de la qual, on brolla la deu, hi ha gravada una estrofa del Cant IV del Canigó de Verdaguer. Altres fonts d’anomenada són la font Nova, la de Llandrius, la de Sant Patllari, la del Boix, la del Vern, la del Ferro, la de Can Moi, la de la Forcarà i encara moltes d’altres, que brollen per tot el terme.

La història

La història de la vila s’inicia amb la construcció, a la fi del segle X o principi de l’XI, de l’església de Santa Maria feta per iniciativa dels abats del monestir benedictí de Sant Pere, fora del clos monàstic i destinada als fidels que s’establien prop del monestir. L’abat era el senyor d’aquesta nova població, i així, el 1118, l’abat Gregori demanà al comte Ramon Berenguer que concedís un mercat setmanal, el dilluns, a Camprodon, i alhora obtenia que no se’n celebrés cap més des dels colls d’Ares i de Portoles al pla de Calm-agra i el coll de Pendís, fet que ja convertia la vila en un petit centre comarcal.

L’expansió més avall del monestir, vers el junyent del Ritort amb el Ter, motivà un privilegi del rei Pere I, el 1196 o el 1197, que concedia a l’abat Bernat permís per a bastir un castell al puig dit de les Relíquies i una vila fortificada (aquesta fou l’anomenada Vila Nova, en oposició a la Vila Vella, propera a Sant Pere). La Vila Nova es trobava teòricament sota el domini reial, a causa del permís atorgat pel rei, però els abats no volgueren reconèixer mai aquesta dependència, i durant la primera part del segle XIII es negaren a donar-ne la potestat al rei. Poc abans del 1250 Jaume I nomenà Ramon de Pompià “veguer a les muntanyes de Camprodon”, però aquest no pogué disposar de la vila com a seu de la vegueria, per la negativa de l’abat i el seu batlle, els quals s’oposaren, fins amb la violència, a la jurisdicció que el veguer pretenia d’exercir a la vila i a la demarcació del monestir. Això ocasionà la creació de la vila de la Ral dins el terme de Sant Pau de Segúries, com ja s’ha detallat, que amb el seu mercat i amb la seva notaria atragué gent del terme de Camprodon.

L’abat protestà, i el mateix any 1248 concedí una sèrie de franqueses i llibertats als homes de Camprodon, que no frenaren, però, l’èxode. A la fi del 1249 l’abat decidí de vendre la vila de Camprodon al rei, i aquesta venda es feu efectiva després d’una sentència arbitral del 1251.

Segons aquests pactes el rei era reconegut com a senyor de Camprodon per l’abat, que es reservava, però, la meitat del mercat, de les lleudes, de la fira de Sant Pere i del forn de la vila, i cadascun tindria un batlle a la vila; el castell restava domini únic del rei. La concòrdia especifica encara noves concessions econòmiques a l’abat, en especial els molins, la notaria i determinats censos sobre les cases noves, i concedia una nova fira a Camprodon.

Aquestes concessions foren retallades més endavant, en reconèixer el rei l’existència i els límits de la vegueria de la Ral. Des del 1264 el rei tingué sempre una casa parada a Camprodon per si volia sojornar-hi, fet que confirmava el seu caràcter de vila reial; però, malgrat tot, el rei —aleshores Alfons II— empenyorà o vengué la vila al vescomte Gispert de Castellnou entre el 1286 i el 1301.

D’altra banda, el 1333 l’abat vengué al rei Alfons III la meitat dels drets jurisdiccionals que percebia a Camprodon, contra un cens de 400 sous anuals, i es reservà només el domini d’un grup de cases, situades entorn del monestir, que formaren la batllia de l’abat.

Durant la guerra contra Joan II (1462-72) la vila fou assetjada i presa més d’una vegada. Un exèrcit del rei Lluís XI de França la saquejà i la incendià en l’any 1470.

Una altra època turbulenta fou la guerra dels Segadors, durant la qual la vila fou ocupada pels francesos en la fase final de la guerra (1654-58). També ho fou en anys posteriors d’aquest mateix segle, durant les repetides lluites de Carles II contra Lluís XIV de França; en la darrera d’aquestes guerres la vila de Camprodon fou presa per les tropes franceses del duc de Noailles, l’any 1689, i fou recuperada pel lloctinent de Catalunya, duc de Vilafermosa, el qual ordenà de fer volar el castell —que els francesos havien malmès—.

Aquest fet anul·là totalment l’antiga importància militar de la població. Encara el 1794, durant la Guerra Gran, el general francès Dagobert prengué la vila i la incendià (restaren destruïdes o seriosament malmeses 128 cases i profanades les esglésies); l’aleshores mariscal Joan Miquel Vives reeixí, unes setmanes més tard, a foragitar-ne els ocupants (juny del 1794).

Al segle XIX la vila i la vall sofriren nous trasbalsos i estigueren molt de temps terroritzades per les depredacions i les arbitrarietats comeses pel capitost bandoler Josep Pujol, dit el Boquica, el qual, amb el pretext de lluitar a favor de les tropes napoleòniques, saquejava i maltractava les poblacions indefenses a profit propi. La primera guerra Carlina comportà nous trasbalsos, amb incursions força freqüents de carlins, que representaren el saqueig i l’incendi de la Vila de Dalt.

L’ocuparen, a la tercera guerra Carlina (1875), quan hi concentraren la construcció del material de guerra (pólvora i bales de canó) i hi establiren un hospital de sang. Tot i aquests contratemps, la vila mantingué el paper de capital de la muntanya, i els mercats i fires tingueren una notable vitalitat, com també les activitats industrials dels paraires i teixidors, de les fargues i dels molins. Fou centre de la vegueria de Camprodon fins el 1715, i des d’aleshores, fins el 1833, fou seu d’una de les alcaldies majors del corregiment de Vic. El 1833 passà al partit judicial de Ribes i, després, fou traslladat el 1862 a Puigcerdà.

La introducció del procés d’industrialització modern, iniciat vers l’any 1870, fou lent i de poca envergadura, fet que reflecteix la baixa demografia. El progrés es palesà amb la conducció d’aigües, el 1892, la instal·lació de llum elèctrica als carrers, el 1895, i del telèfon, el 1900.

Hi hagué alhora un petit moviment literari dut a terme per vilatans i forans, com també l’aparició de periòdics quinzenals a partir de l’estiu del 1892: La Costinyola (1892), La frontera (1896), La Font Nova (1904), El Picarol (1913), La Muntanya (1914), El Muntanyenc (1924), algunes de les quals tingueren una vida efímera. El 1901 s’hi celebraren uns petits Jocs Florals.