Fou fundada vers el 948 o 950 pel comte Guifré de Besalú, el qual inicialment li confià les vil·les rurals de la vall de Llandrius, dita després de Camprodon . El seu patrimoni aviat adquirí una gran importància. Entre el 1020 i el 1054 l’abadia estigué unida al bisbat de Besalú, i després a Sant Joan de les Abadesses. Vers el 1067 tornà a tenir abat propi i una comunitat de més de vint monjos. El 1078 fou unida a Moissac (Llenguadoc), sota l’observança de Cluny, a la qual restà pràcticament sotmesa fins al voltant del 1461. El 1592 Climent VIII li reconegué la independència i li permeté d’unir-se amb la congregació claustral tarraconense. Perdurà fins a l’exclaustració del 1835. Sofrí diversos saqueigs per part dels francesos: el 1470 s’emportaren les relíquies de Sant Patllari i una Santa Espina, molt venerades (les relíquies tornaren a la vila el 1484, on foren conservades fins el 1936 en una valuosa arqueta gòtica). Del monestir resta l’església, consagrada el 1169; restaurada a partir del 1932, és un edifici sobri, de planta de creu llatina, cinc absis quadrats, volta apuntada i un airós campanar sobre la cúpula del creuer. L’edifici monàstic i alguna altra dependència foren demolits el 1936.
El monestir de Camprodon
© Fototeca.cat