Carles Camps i Mundó

(Cervelló, Baix Llobregat, 8 de juliol de 1948)

Carles Camps i Mundó

© Andreu Clapés

Poeta.

S’interessà des de molt aviat per la poesia de caràcter experimental i reivindicà els surrealistes, J.V. Foix i J. Brossa. Fruit d’aquest interès són Poemes (1966), L’influx de Lynx no altera el conducte (1969, amb Santiago Pau Bertran), Variacions puntuals (1972), Trilogia del tret (1972), Sis trets (1973) i Habitar un paisatge (1973). En La nuu, Contes de l’horitzó (1974), es decantà cap a la poesia visual. El 1981 mostrà tota la seva obra poètica visual a la Fundació Miró i publicà la sèrie La columna.

A partir de la dècada dels 80, ja plenament dedicat a la poesia discursiva, ha publicat Sis poemes (1981), L’Absent (1989), Lliçó de tenebres (1996), Dies de nit (1999), Llibre de les al·lusions (2004), Un moviment quiet (2004), on, des d’un discurs liricoconceptual, planteja una anàlisi a fons de temes fonamentals de la vida, com ara el temps, la mort, el desig, la memòria i la funció de la paraula, El contorn de l’ombra (2007, premi Parc Taulí 2006), En nom de la paraula (2009), La mort i la paraula (2010, premi Carles Riba de poesia 2009) i  La runa de la veu (2013). L’any 2014 rebé el premi Serra d’Or de la Crítica pel poemari L’Oració Total (2013) i el 2017 el Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre per El rastre d’uns escrits.

Autor també el llibre de proses Com els colors a la nit (2006) i La figuració del(s) sentit(s) (2012), un recull d’aforismes i reflexions a l’entorn de la llengua i la creació. Té textos traduïts al castellà, el francès, el brasiler i l’hongarès. Ha col·laborat amb Joan Hernández Pijoan i Xavier Franquesa en edicions d’art i, com a poeta visual, ha participat en diverses col·lectives. Els seus poemes visuals apareixen en catàlegs i revistes.