El relleu
Dins el sòcol d’esquists paleozoics empastats de granit fins a una profunditat de milers de metres, es dreça a l’angle NE de la zona axial damunt les planes del Conflent i el Rosselló, d’una banda, del Vallespir i de l’Alt Empordà, de l’altra. Els materials foren afaiçonats en una plana d’erosió damunt la qual actuà el glacialisme quaternari amb llengües glacials que davallaven fins als 1.700-1.600 m, l’acció de les quals és en part continuada per les grans esllavissades que s’originen en èpoques de pluges intenses, del cantó del Vallespir. La carena principal, arrodonida, de llicorelles, s’orienta de SW (collada Verda, 2.282 m) a NE (puig de l’Estela, 1.789 m) i comprèn el pla Guillem, pla d’erosió a uns 2.300 m, el Bocacerç (2.282 m), el pic de Sethomes (2.661 m), el de Tretzevents (2.763 m), que enllaça directament amb la pica del Canigó (2.785 m) —cim del massís—, la serra de Rocnegre (2.763 m), el puig de Pèl de Ca (2.495 m) i el puig de l’Estela. Al NW, el pic de Gasamir (2.422 m) i el Barbet (2.489 m) flanquegen la pica principal, però els seus contraforts inclouen fins el pic de Tres Esteles (2.096 m), al NW, i fins la Serravernet (1.699 m) i la Soca (1.621 m), al SE. Climàticament el Canigó participa de l’illot de pluviositat del Pirineu oriental. Els vents de pluja procedeixen en general del N-NE; per això la precipitació anual als Cortalets (a 2.200 m, al NE de la pica del Canigó) de 1.446,3 mm, o la de Vallmanya (a 870 m, a l’E) de 1.416 mm, o la de Tronquissers (a 1.600 m, al SE) de 1.319,9 mm, és molt més alta que la de Sant Martí del Canigó (a 1.030 m, a l’W), de 813,8 mm. D’aquí ve l’abundància d’aigües que s’escorren per les llicorelles o els granits: les rieres de Rojà i de Taurinyà i els rius de Cadí, de Llec, de Llentillà i del Bulès drenen cap a la Tet; el riu de la Comalada i el riu Ferrer, engruixit amb el de Leca, van a parar al Tec. Aquests corrents d’aigua, alimentats per un tènue casquet de neus persistents, combinats amb temperatures baixes (mitjana de gener fins a -5°C i mitjana de juliol poc superior a 10°C) i uns sòls impermeables, originen una clisèrie força completa: a uns 400 m alt l’alzinar passa de mediterrani a muntanyenc; a uns 650 m, al domini del roure martinenc; per damunt dels 1.000 m, comença la fageda, que als 1.600 m cedeix el pas a les pinedes de pi negre, damunt les quals, a uns 2.300 m, dominen els pasturatges alpins de festuca fins al nivell subnival (vers els 2.700 m).
L’establiment humà
L’establiment humà ja hi ha estat important d’ençà de l’època romana; hi ha, a més, vestigis de cultura megalítica. Els mitjans de vida pirinencs (explotació forestal, pastures; hortes, pereres i pomeres a la vall de Saorra, aigües termals a Vernet) han trobat un complement en l’explotació del subsòl, sobretot pel que fa al mineral de ferro. Una aurèola metamòrfica enlairada entre 900 i 1.200 m alt ha estat explotada aprofitant els queixals que hi obre la xarxa hidrogràfica. Més que oligist hom hi troba limonita i magnetita; a partir del segle XVII havia estat intensificada l’explotació, que assolí el màxim el 1960 (unes 300.000 tones), però plegà bruscament el 1963 per decisió de les societats franceses explotadores (excepte els jaciments de Vallestàvia i d’Avetera, en activitat encara el 1969).
El Canigó en la història, la literatura i el folklore
Vista de l’absis i del campanar de Sant Martí del Canigó
JoMV
El massís és un important centre de muntanyisme i disposa del xalet refugi dels Cortalets (dit també refugi del Canigó). Fins a èpoques recents (segle XVIII o XIX) hom havia considerat el Canigó com la muntanya més alta dels Pirineus, Pere III de Catalunya-Aragó ja va intentar-hi l’ascensió al cim, però no passà del refugi de Balaig. Per la seva significació religiosa (els monestirs de Sant Martí del Canigó i de Sant Miquel de Cuixà són dins el seu àmbit) i folklòrica (existeix un veritable cançoner del Canigó i tota una sèrie de llegendes que s’hi refereixen) i, sobretot, després de la publicació del poema Canigó de Jacint Verdaguer, per la seva vinculació a la mitologia nacional de Catalunya, el Canigó ha esdevingut símbol de la personalitat catalana de les comarques pirinenques, especialment al nord de l’Albera: la nit de Sant Joan hom hi encén sobre la pica una foguera relacionada amb la que crema el mateix dia, a Sant Jeroni, cim de la muntanya de Montserrat. El cançoner del Canigó havia cristal·litzat ja probablement abans de la Revolució Francesa; les dues cançons principals tenen nombroses versions que tenen de comú els versos inicials (Muntanyes de Canigó/fresques són i regalades i Muntanyes regalades/són les de Canigó); aquesta segona fou glossada per Joan Maragall; hom ha atribuït al seu aire, lent i compassat, un origen eclesiàstic i possiblement per a orgue; en la seva forma més solemne (n'hi ha versions més lleugeres i vives) ha esdevingut l’himne popular del Rosselló. Entre les llegendes del Canigó n'hi ha un grup que es refereix a l’existència antiga d’un drac en un dels estanys de la muntanya, el qual hom fa responsable de terribles tempestes i que hauria estat mort, segons alguna versió, per sant Guillem, venerat a l’ermita romànica de Sant Guillem de Combret, al pla Guillem, al vessant vallespirenc del massís.