El terme es troba enclavat entre les carreteres N-340, de Barcelona a València i la N-420 de Tarragona a Reus. Té dos nuclis originàriament antics: la Canonja i Masricard.
El poble de la Canonja
El poble de la Canonja (canongins; 60 m alt.) es troba al N del terme, sobre un turó al peu del qual, en direcció a la mar, s’alça el castell i poble de Masricard, i encerclat dins el que hom suposa que podria haver constituït una muralla, que resta inexistent, de la qual l’única prova que es conserva és un portal anomenat popularment el Porxo, sobre el qual figura la data del 1600.
Els carrers guarden el regust antic, però les cases dels segles XVII i XVIII han estat transformades. L’església parroquial, dedicada a l’Assumpció, fou construïda a la segona meitat del segle XVIII i mostra una façana senzilla; hom creu que els murs que donen al replà són restes de la masia fortificada que bastiren els canonges de la seu tarragonina.
Actualment el poble de la Canonja i el de Masricard, units per la Ravaleta, formen un sol nucli.
Les entitats culturals més importants de la Canonja són el Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví (1983), la societat cultural i recreativa La Nova Amistat (1854) i l’Orfeó Canongí, que significà durant la dècada de 1930 un revulsiu importantíssim de l’ambient cultural de la Canonja. El poble celebra la festa major d’estiu per la Mare de Déu d’Agost, i la d’hivern per la diada de Sant Sebastià.
Altres indrets del terme
El municipi compta amb els nuclis de Masricard i Bonavista i la masia de la Boella. L’any 1996 es van detectar estris paleolítics, d’una antiguitat propera als 800.000 anys, al jaciment del barranc de la Boella, al sector de la Canonja.
La història
L’antic municipi de la Canonja fou annexionat a Tarragona el 1964 i, des del 1982 es considerà entitat local menor amb els límits del terme parroquial. L’any 2010 el Parlament de Catalunya aprovà la seva segregació de Tarragona i la seva constitució com a municipi.
Com antic municipi havia estat constituït per la fusió dels termes de la Canonja, Masricard, la Boella i el Territori.
El terme primitiu de la Canonja limitava amb Tarragona a l’E i al N; amb Masricard al S; i amb el Territori de Tarragona a l’W. El seu nom prové del mas que el capítol catedral de Tarragona tenia emplaçat en un turó (60 m d’altitud) prop de l’antic poble de Masricard i que era residència de repòs i explotació agrícola dels canonges de la seu. La primera referència documental és del segle XIV, concretament del 1334, i correspon a una qüestió de delmes que l’administrador de l’Església de Tarragona deixava a Guerau de Rocabertí. El fet demostratiu de l’existència d’un veïnat a la Canonja és el decret del rei Joan I del 1392 en el qual ordenava el pagament dels drets de maridatge de la seva filla Violant amb Lluís d’Anjou. El 1586 els jurats de la Canonja obtingueren del capítol catedral el privilegi de posseir la reserva del Santíssim i les fonts baptismals. El 1678, per un decret del tribunal de la Rota, s’estableix definitivament el trasllat de la parròquia de Masricard a la Canonja a causa del descens de població que aquell havia sofert. El 1750 començà a construir-se l’església, que s’acabà el 1776. Tot això va fer que en establir-se, el 1848, la nova llei d’ordenació del territori i, no tenint ni la Canonja i Masricard prou terme per a constituir-se cadascun en municipi independent, foren fusionats en un de sol, que prengué el nom de la Canonja per ser aquesta entitat la més desenvolupada.
El terme de Masricard era comprès entre el Territori de Tarragona i la Pineda. Del seu origen parlen amb escreix les moltes làpides, carreus i inscripcions que s’han anat trobant en el seu subsol. És probable que en temps de la romanització fos una de les moltes vil·les rurals escampades pel Camp de Tarragona. Al començament del segle XII, concretament el 1128, es concedí permís en feu reial per bastir-hi un castell en “els seus territoris”; el detall de citar “territori” en comptes de població ens donà peu a suposar que el lloc no era encara habitat. Cal suposar, tenint en compte l’existència del castell i que la façana de l’actual església és una torre de defensa, que el lloc es fortificà per resistir les incursions i setges dels pirates barbarescs. El 1337 Masricard i Barenys es mancomunaven per fer un emprèstit al capítol de Tarragona en concepte del dret de maridatge de la reina Maria de Navarra; la donació fou feta en nom de la família Llorenç, senyors de Masricard. El 1390 trobarem de nou documentat Masricard amb motiu de la delimitació de territoris que l’arquebisbe Ènnec de Vallterra fa amb el rei Joan I. El 1408, Masricard és saquejat pels pirates. El 1573 el cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta constituí en vicaria perpètua l’església de la Canonja i la incorporà a la parròquia de Masricard. Durant el segle XVI es reedificà el castell i es construí l’església actual (1589). Amb la Guerra dels Segadors i durant alguns anys quedà deshabitat. Masricard s’anà redreçant a poc a poc. El 1654 s’iniciaren les obres de restauració de l’església, que continuaven encara el 1713, però la població era escassa i aquest motiu va fer que de mica en mica s’invertissin els protagonismes i Masricard passés a ser sufragània de la Canonja. Durant la guerra del Francès, Masricard quedà malmès. El 1848, amb la creació de les noves municipalitats, es fusionà amb el municipi canongí, la qual cosa no impedí als seus veïns de comprar una nova rectoria i acabar de construir l’altar major de la seva església (1852).
Els orígens de la Boella arrenquen del 1150, quan el príncep Robert feu donació del lloc a Hug i a la seva muller Eva perquè el repoblessin. Dos segles més tard de la repoblació, essent propietat reial, fou traspassada a Robert Guinyet i administrada pel governador general del Camp de Tarragona. El 8 de febrer de 1403 la comprà l’arquebisbe Ènnec de Vallterra, juntament amb altres llocs i pobles del Camp, pel preu de 17.000 florins i tot seguit la donà al seu nebot el cavaller Daniel de Leoç. A partir del 1600 són senyors de la Boella la família Siscar. Posteriorment mantingué una certa independència fins que en fer-se la divisió de les municipalitats actuals quedà adjudicada a Reus, però, al cap de temps, passà a integrar-se en el terme canongí.
El Territori de Tarragona corresponia a la jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona. La seva situació era d’enclavament en altres municipis, i per això, en crear-se les municipalitats actuals a la segona meitat del segle XIX, fou repartit entre els termes de Reus, Constantí i Vila-seca i Salou, atès que no formava un nucli compacte sinó dispers.
L’annexió (1964) comportà profunds canvis en les estructures econòmiques i demogràfiques de la Canonja. D’una banda, hi ha hagué una insospitada plusvàlua d’àmplies extensions de terres, la major part dedicades a conreus de secà (predominantment vinya), a causa de la prolongació dins el terme dels polígons industrials de Tarragona i de la proximitat al gran centre turístic de Salou; d’altra banda, la formació del nou nucli de població de Bonavista.