Carcaixent

El terme és constituït per tres sectors: la planta al·luvial del Xúquer, formada per capes de sediments quaternaris de gran gruix (fins a 100 m) on s’han localitzat el poblament i els conreus; la zona de contacte entre la plana i la part muntanyosa, formada per un piemont constituït pels arrossegaments dels nombrosos barrancs de curs curt i ràpid que davallen des de les muntanyes de la Valldigna fins al Xúquer i que ha estat guanyada per a l’agricultura intensiva; i la zona muntanyosa de la Bosarta, del Realenc i de la Valldigna, aquesta última al límit amb la Safor, que assoleix alçades modestes (405 m al Replanell) i és separada de la serra de les Agulles, a l’est, per la vall d’Aigüesvives. El sistema hidrogràfic té per base el Xúquer, que hi forma una sèrie de meandres (les grans riuades motivaren l’emplaçament de la ciutat, una mica allunyada del riu).

Tradicionalment, la principal activitat econòmica fou l’agricultura: Carcaixent era un dels municipis agrícoles més importants del País Valencià, tot i que ara només un 17% de la població ocupada treballi al sector primari. La meitat sud-oriental del terme és, però, improductiva (brolles i pinedes). De les 2.670 ha conreades, només un 1% són de secà (40 ha de garrofers) i de les de regadiu, unes 1.300 aprofiten l’aigua del Xúquer a través de la séquia de Carcaixent, creada el 1 654 per privilegi de Felip IV de Castella; pren l’aigua a la seva riba dreta, entre Sumacàrcer i Antella, i corre paral·lela al riu, entre aquest i la séquia d’Escalona o de Castelló de la Ribera, al sud, i travessa els rius de Sallent i d’Albaida; en entrar al terme de Carcaixent es divideix en dos braçals principals, la séquia Nova i la séquia Vella, d’on surten noves ramificacions que completen la xarxa de recs; l’administració de la séquia, propietat del municipi, és a càrrec d’una junta de regants. La resta del regadiu aprofita l’aigua del subsol a través de pous que han permès d’ampliar l’àrea regada al llarg del piemont, el qual, a causa de les terres més soltes, permet millor el conreu del taronger; aquests pous tenen l’origen en les sínies del segle XVIII, que foren substituïdes gradualment per bombes a partir de la segona meitat del segle XIX (al començament del segle XX ja eren regades 500 ha per motor). Gairebé la totalitat de l’àrea regada és dedicada als cítrics (2.270 ha), llevat d’un petit sector d’horta (50 ha). El conreu del taronger hi fou iniciat a la fi del segle XVIII; Carcaixent fou un dels primers indrets del País Valencià a establir-lo. El rector Vicent Montsó plantà els primers tarongerars, que s’estengueren ben aviat a la zona marginal de la plana, al piemont, guanyada al secà, i poc temps després al terme veí d’Alzira; la crisi de la seda valenciana afavorí el nou conreu, que passà a ocupar la major part de l’antiga horta fins a convertir-se pràcticament en monocultura. L’exportació a França començà el 1848, i a Anglaterra, el 1863. El conreu de la taronja hi dona feina a 3.000 treballadors agrícoles. La ramaderia és poc important: bestiar boví i porcí. Hi ha més d’un miler de ruscs, que produeixen mel de tarongina. La indústria és derivada de la taronja o està al seu servei: preparació per a l’exportació, embalatges de fusta, indústries alimentàries (conserves, essències, sucs), insecticides. El sector terciari ocupa un 50% dels treballadors del municipi i destaca l’activitat comercial, centrada en els cítrics (60 empreses exportadores i una xarxa de transports).

La població gairebé es triplicà al llarg del segle XVIII amb l’expansió agrícola; l’augment continuà al llarg del segle XIX (al darrer quart s’havia novament doblat); al llarg del segle XX, llevat de la dècada 1910-20 (a causa de la Primera Guerra Mundial), augmentà de nou fins a arribar a 18.000 h el 1940; des d’aleshores es mantingué estacionària, però a partir del 1965 ha conegut una nova expansió.

La ciutat (20.460 h agl [2006], carcaixentins; 21 m alt.) és a la plana al·luvial del Xúquer, a la dreta del riu, a la vora de la carretera de València a Xàtiva i del ferrocarril de València a Alcázar de San Juan. Ha estat suprimit el ferrocarril de via estreta, inaugurat el 1881, que des de Carcaixent es dirigia a Gandia i Dénia. La ciutat té l’origen en una alqueria islàmica de la jurisdicció d’Alzira. El 1500, que era considerada carrer d’Alzira, esdevingué universitat, la qual s’independitzà el 1576. El 1577 s’alliberà de la senyoria de Xàtiva, i el 1589 esdevingué vila reial, amb vot a corts. El 1646 adquirí l’alta jurisdicció sobre la Cogullada (abans, d’Alzira). L’església, dedicada a l'Assumpció, esdevingué parròquia independent de Ternils abans del 1571; l’edifici actual, construït a partir de la fi del segle XVI, fou acabat el 1645; fou renovat després de l’incendi del 1736 (la façana és del 1739) i decorat amb un altar d’Esteve Bonet i pintures de Vergara. Juan de Ribera fundà un convent franciscà (1609) a l’antic hospital, que perdurà fins el 1835. El 1654 hi fou fundat el convent de monges dominicanes del Corpus Cristi, l’església del qual és obra del 1689. La població fou presa als filipistes el 1706 per les forces de Basset, i fou ocupada per les tropes napoleòniques el 1813 (les tropes del duc d’El Parque foren derrotades al juny d’aquest any prop de Carcaixent i hagueren de retirar-se a Castella) i el 1814. Dins el terme hi ha els barris i caseries de Santa Bàrbara i la Cogullada i el llogaret de la Barraca d’Aigüesvives, en part dins el d’Alzira.