El terme és constituït per tres sectors: la planta al·luvial del Xúquer, formada per capes de sediments quaternaris de gran gruix (fins a 100 m) on s’han localitzat el poblament i els conreus; la zona de contacte entre la plana i la part muntanyosa, formada per un piemont constituït pels arrossegaments dels nombrosos barrancs de curs curt i ràpid que davallen des de les muntanyes de la Valldigna fins al Xúquer i que ha estat guanyada per a l’agricultura intensiva; i la zona muntanyosa de la Bosarta, del Realenc i de la Valldigna, aquesta última al límit amb la Safor, que assoleix alçades modestes (405 m al Replanell) i és separada de la serra de les Agulles, a l’est, per la vall d’Aigüesvives. El sistema hidrogràfic té per base el Xúquer, que hi forma una sèrie de meandres (les grans riuades motivaren l’emplaçament de la ciutat, una mica allunyada del riu).
Tradicionalment, la principal activitat econòmica fou l’agricultura: Carcaixent era un dels municipis agrícoles més importants del País Valencià, tot i que ara només un 17% de la població ocupada treballi al sector primari. La meitat sud-oriental del terme és, però, improductiva (brolles i pinedes). De les 2.670 ha conreades, només un 1% són de secà (40 ha de garrofers) i de les de regadiu, unes 1.300 aprofiten l’aigua del Xúquer a través de la séquia de Carcaixent, creada el 1 654 per privilegi de Felip IV de Castella; pren l’aigua a la seva riba dreta, entre Sumacàrcer i Antella, i corre paral·lela al riu, entre aquest i la séquia d’Escalona o de Castelló de la Ribera, al sud, i travessa els rius de Sallent i d’Albaida; en entrar al terme de Carcaixent es divideix en dos braçals principals, la séquia Nova i la séquia Vella, d’on surten noves ramificacions que completen la xarxa de recs; l’administració de la séquia, propietat del municipi, és a càrrec d’una junta de regants. La resta del regadiu aprofita l’aigua del subsol a través de pous que han permès d’ampliar l’àrea regada al llarg del piemont, el qual, a causa de les terres més soltes, permet millor el conreu del taronger; aquests pous tenen l’origen en les sínies del segle XVIII, que foren substituïdes gradualment per bombes a partir de la segona meitat del segle XIX (al començament del segle XX ja eren regades 500 ha per motor). Gairebé la totalitat de l’àrea regada és dedicada als cítrics (2.270 ha), llevat d’un petit sector d’horta (50 ha). El conreu del taronger hi fou iniciat a la fi del segle XVIII; Carcaixent fou un dels primers indrets del País Valencià a establir-lo. El rector Vicent Montsó plantà els primers tarongerars, que s’estengueren ben aviat a la zona marginal de la plana, al piemont, guanyada al secà, i poc temps després al terme veí d’Alzira; la crisi de la seda valenciana afavorí el nou conreu, que passà a ocupar la major part de l’antiga horta fins a convertir-se pràcticament en monocultura. L’exportació a França començà el 1848, i a Anglaterra, el 1863. El conreu de la taronja hi dona feina a 3.000 treballadors agrícoles. La ramaderia és poc important: bestiar boví i porcí. Hi ha més d’un miler de ruscs, que produeixen mel de tarongina. La indústria és derivada de la taronja o està al seu servei: preparació per a l’exportació, embalatges de fusta, indústries alimentàries (conserves, essències, sucs), insecticides. El sector terciari ocupa un 50% dels treballadors del municipi i destaca l’activitat comercial, centrada en els cítrics (60 empreses exportadores i una xarxa de transports).
La població gairebé es triplicà al llarg del segle XVIII amb l’expansió agrícola; l’augment continuà al llarg del segle XIX (al darrer quart s’havia novament doblat); al llarg del segle XX, llevat de la dècada 1910-20 (a causa de la Primera Guerra Mundial), augmentà de nou fins a arribar a 18.000 h el 1940; des d’aleshores es mantingué estacionària, però a partir del 1965 ha conegut una nova expansió.