Durant el seu llarg govern (1334-1400), el patrimoni fou engrandit notablement amb la incorporació (1381) del vescomtat de Vilamur —títol que en endavant portarien els hereus del comtat—, de la rica i extensa baronia de Bellpuig (1386) i de la de Juneda. L’adhesió del comte JJoan Ramon Folc de Cardona, fill i successor d’Hug (II), a la nova dinastia després de la Sentència de Casp (1412) fou recompensada amb la resolució a favor del seu hereu, Joan Ramon Folc (II), del plet sobre l’herència del comtat de Prades (1425) com a marit de la pubilla d’aquell comtat, Joana de Prades, la qual li aportà també la baronia d’Entença. Joan Ramon Folc de Cardona, comte consort de Prades (1425-45) i tercer comte de Cardona (1442-71), renuncià aquell comtat en el seu fill Joan Ramon Folc (III), i restà en segon terme, eclipsat per la puixant personalitat d’aquest. En efecte, Joan Ramon Folc de Cardona fou sens dubte la figura més brillant de la casa de Cardona. En esclatar la guerra civil (1462) abraçà la causa reialista i fou la principal figura militar de Joan II en aquella llarga lluita, de la qual fou també un dels grans beneficiaris. El seu hereu Joan Ramon Folc (IV) de Cardona (1486-1513), a qui, com a net de Jaume II d’Urgell el Dissortat, foren fetes propostes de reialesa pels catalans rebels a Joan II (1466), es mantingué fidel als Trastàmara, amb els quals era emparentat com a marit d’Aldonza Enríquez, tia del rei Ferran II, i fou recompensat amb la investidura del comtat de Pallars, erigit en marquesat (1491), i l’erecció del comtat a ducat de Cardona (1491). En morir el seu successor Antoni de Cardona i Enríquez (1543), heretà el ducat la filla d’aquest, Joana (I) de Cardona i Manrique de Lara (1543-64), muller d’Alfons d’Aragó, comte d’Empúries i duc de Sogorb, reunint així les dues grans cases nobiliàries, els hereus de les quals s’anomenaren d’Aragó i Folc de Cardona o Folc de Cardona i d’Aragó. El seu successor, Francesc d’Aragó Folc de Cardona, morí sense fills (1575) i en fou hereva la seva germana Joana (II) d’Aragó Folc de Cardona, muller de Diego Fernández de Córdoba, marquès de Comares i alcaid de Los Donceles, i així s’inicià la sèrie d’enllaços amb les grans famílies castellanes, tot i que els hereus continuaren portant els cognoms Aragó-Cardona: Enric d’Aragó-Cardona-Córdoba i Enríquez de Cabrera (1608-40), el seu fill Lluís d’Aragó-Cardona-Córdoba (1640-70), favorable a Felip IV de Castella en la Guerra dels Segadors, i, per mort del seu fill Joaquim d’Aragó-Cardona-Córdoba (1670), el seu germà Pere Antoni d’Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba (1670-90). A la mort d’aquest sense fills, el copiós heretatge de Cardona, Prades, Entença, Pallars, Vilamur, Empúries i Sogorb anà a parar al llinatge castellà dels ducs de Medinaceli a través de la filla del duc Lluís, Caterina d’Aragó-Cardona-Córdoba, casada amb Juan Francisco de la Cerda, duc de Medinaceli. Al segle XVII, el ducat pròpiament dit, que comprenia les terres de l’antic vescomtat, era compost de quatre grans batllies (Cardona, Solsona, Torà i Morunys).