Giosuè Carducci

(Val di Castello, Toscana, 27 de juliol de 1835 — Bolonya, 16 de febrer de 1907)

Giosue Carducci

© Fototeca.cat

Poeta i crític literari italià.

Fill d’un metge carbonari, passà la infància a la Maremma toscana i després a Florència. El 1853 es traslladà a l’escola normal de Pisa, on es graduà el 1855. Es dedicà a l’ensenyament mitjà i treballà per a l’editor Barbera en l’edició de clàssics, fins que, el 1860, obtingué la càtedra de literatura italiana a la Universitat de Bolonya, que ocupà fins el 1904. Professà idees republicanes, però de gran es decantà cap a la monarquia i fou nomenat senador el 1890. El 1906 rebé el premi Nobel de literatura. Contra el sentimentalisme popularista dels darrers romàntics (especialment Manzoni), concebé la poesia com un retorn a la pròpia tradició clàssica, com a cant. S'oposà, d’una banda, al verisme i, d’altra banda, a tot esteticisme influït per corrents aliens a la tradició pròpia (decadentisme, parnassianisme, etc). La poesia de Carducci té com a base una adhesió als objectius de la revolució garibaldina, tot exaltant l’heroisme d’homes i fets relacionables amb el passat històric. Com a cant a la vida, a la bellesa, a l’amor, etc, i com a poesia cívica, uneix la recerca d’un nou equilibri clàssic a la presència d’uns motius romàntics. A Juvenilia (1850-60) són recollits els poemes de joventut. Aïlladament ja havia editat, entre d’altres llibres, Rime (1857). El 1863 aparegué el cèlebre poema A Satana , on el diable és exaltat com a símbol d’una rebel·lió necessària. Levia Gravia (1861-71) pertany encara al període de tempteig estilístic, que desembocà en la plenitud de Giambi ed epodi (1867-79), on assoleix ja un llenguatge propi. La seva poesia culmina en Rime nuove (1861-87) i Odi barbare (1877-89), i insisteix en temes i formes anteriors a Rime e ritmi (1898). Dels llibres en prosa, cal esmentar Confessioni e battaglie (1882, 1883, 1884), que conté assaigs literaris i polítics, i el recull d’escrits menors Genere e faville (1859-1901). Com a crític, creà l’anomenat mètode històric , interpretació més poètica que científica dels clàssics italians: Dello svolgimento della letteratura nazionale (1868-71). Del 1944 al 1956 en fou publicat l' Epistolario.