Fill i successor de Carles II. El seu casament (1375) amb la infanta Elionor, filla d’Enric II de Castella, posà fi al llarg període d’hostilitat entre aquest regne i el de Navarra. Conclogué un acord (París, 1404) amb Carles VI de França sobre els dominis francesos dels reis de Navarra: renuncià als comtats de Xampanya, Brie i Évreux, i a la ciutat de Cherbourg; rebé el ducat-paria de Nemours. Es comprometé envers Ferran I de Catalunya-Aragó a impedir que Anton de Luna, partidari de Jaume el Dissortat, comte d’Urgell, rebés suport des de Navarra i França. Reconegué (1390) el papa d’Avinyó, però, proclamat Martí V, se sostragué a l’obediència de Benet XIII. El 1423 instituí el títol de príncep de Viana, privatiu de l’hereu del regne navarrès, a favor de Carles, primogènit de la seva filla Blanca i de Joan, infant de Catalunya-Aragó. Fou pacifista; afavorí la introducció d’artistes estrangers a Navarra; féu construir els castells d’Olite i de Tafalla. Unificà (1423) la ciutat de Pamplona, dividida fins aleshores en districtes autòctons. Acomplí una vasta reforma de la hisenda i reestructurà la Cambra de Comptos.