Primogènit del segon matrimoni de Felip V amb Isabel de Parma. Arran de la conquesta de Nàpols i Sicília per Felip V, en fou coronat rei a Palerm (1734). En morir el seu germanastre Ferran VI sense fills heretà (1759) el tron d’Espanya i deixà el de Nàpols a Ferran, tercer fill mascle del seu matrimoni amb Maria Amàlia de Saxònia.
En marxar a Madrid s’endugué alguns dels ministres més competents dels que l’havien assessorat durant el seu regnat a Nàpols (Squillace, Grimaldi), i els confià missions de govern; prescindí, per contra, d’altres polítics castellans del regnat anterior. S'esforçà a introduir a Madrid la salubritat i els bons costums; feu pavimentar, adornar i il·luminar la ciutat i prohibí, a més, l’ús de la capa llarga i del capell xamberg, que, juntament amb el costum de dur armes, propiciaven les renyines i els crims. Això i l’encariment progressiu dels queviures causat per alguns anys de secada i per les noves mesures econòmiques del govern, provocà un seriós tumult conegut pel motí de Squillace (1766). Carles III hagué d’allunyar el ministre Squillace, però atribuí el motí a l’acció dels jesuïtes, principals adversaris de les seves tesis regalistes, l’expulsió dels quals (1767) fou executada pel comte d’Aranda i completada amb l’obtenció, per part del futur comte de Floridablanca, d’una butlla papal (1773) que extingia la Companyia.
En política exterior Carles III trencà la neutralitat observada pel seu antecessor i féu costat a França (Tercer Pacte de Família) en la guerra dels Set Anys; Carles III hi perdé la Florida i rebé de França, en compensació, la Louisiana (tractat de París, 1763), però no pas Menorca, que passà novament a mans d’Anglaterra. Poc després hi passaren també les illes Malvines (1770); Aranda fou exonerat i passà a París com a ambaixador. El fracàs d’una expedició a l’Àfrica del nord per tal d’eliminar la pirateria barbaresca (1775) induí Carles III a prescindir de Grimaldi i a confiar la secretaria d’estat al comte de Floridablanca, que hi restà fins a la fi del regnat. Carles III lluità novament amb França contra Anglaterra en la guerra de la independència nord-americana, per tal de guanyar Gibraltar (sense èxit, malgrat el setge i assalt del 1782) i Menorca, que fou conquerida pel francès Crillon i passà a mans de Carles III pel tractat de Versalles (1783). El regnat de Carles III es destaca per l’adhesió als principals postulats del despotisme il·lustrat; el monarca s’envoltà de col·laboradors competents que fomentaren el progrés cultural i de coneixements tècnics i científics (creació de les Societats d’Amics del País i de la Junta de Comerç); hom limità la influència de l’Església i el poder de la inquisició, assajà nous mètodes de conreu i d’explotació agrària (colonització de Sierra Morena, duta a terme per Pablo de Olavide, en la qual participaren famílies catalanes, alemanyes, flamenques, etc) i liberalitzà definitivament el comerç amb Amèrica (1778), trencant el monopoli que havia exercit de primer Sevilla i després Cadis, i permetent la relació directa de diversos ports catalans amb les colònies. Els Països Catalans, bé que no recuperaren les seves institucions tradicionals com havien sol·licitat en iniciar-se el regnat, pogueren participar, especialment el Principat, de la prosperitat relativament important que produïren les mesures de govern, prosperitat que malmeteren les guerres dels darrers anys.