Carles d’Aragó

Carles de Viana
(Peñafiel, Castella, 1421 — Barcelona, 23 de setembre de 1461)

Príncep de Viana, Cartas a los reyes de Aragón, F. de Bolea (1480)

Primogènit de Catalunya-Aragó i de Navarra.

Duc de Gandia. Fill de l’infant Joan (futur Joan II), duc de Peñafiel i de Montblanc, i de Blanca, filla del rei de Navarra, Carles III el Noble, que el feu jurar per primogènit de Navarra (1422). Mort el rei, fou proclamat príncep de Viana (i, per això, és anomenat, també, Carles de Viana), títol que portaven els hereus de Navarra (1423). Passà una gran part de la infantesa i de l’adolescència a Olite, on rebé una educació excel·lent. El 1439 es casà amb Agnès de Clèves, que morí el 1448 sense haver-li donat fills. El 1440 fou governador general de Navarra. El 1441 morí la seva mare, la reina Blanca, cosa que el convertí en rei de Navarra i duc de Nemours, però una clàusula del testament matern li pregava de no usar aquests títols mentre visqués el seu pare. Exercí de fet, durant uns quants anys, el govern de Navarra, però el 1450 el seu pare, foragitat de Castella, s’instal·là a Olite i feu ús de la seva autoritat, sostingut pel partit agramontès, disgustat pel favor que Carles dispensava als seus rivals del partit beaumontès. Així començà la rivalitat entre pare i fill. Incitat pels beaumontesos i aliat amb els enemics castellans del seu pare (Álvaro de Luna, el rei Joan II, etc.), Carles es declarà en franca rebel·lia. S'inicià aleshores una llarga guerra civil, interrompuda només per curtes treves de reconciliació. El 1455 el rei Joan desheretà el seu fill, que es traslladà a Nàpols cercant la protecció del seu oncle el rei Alfons IV, però la pròxima mort d’aquest (1458), que convertia Joan en rei de la corona catalanoaragonesa, feu de Carles un hoste incòmode per al nou rei Ferran I de Nàpols. Hagué d’abandonar aquest regne i traslladar-se a Sicília, on fou acollit amb entusiasme. Els sicilians veien en ell el fill de llur reina, ja que Blanca, abans de casar-se amb Joan, havia estat muller de Martí el Jove, rei de Sicília. Carles es titulà primogènit i governador general de la corona catalanoaragonesa i establí a Palerm una cort fastuosa. Amb més decisió, hauria pogut esdevenir rei de l’illa, però Joan II, molt hàbilment, reconquerí la simpatia dels sicilians amb grans compensacions financeres i polítiques i amb la promesa de reconciliació amb el seu fill i de perdó general de tots els seus partidaris. Carles passà a Mallorca i tot seguit a Barcelona, on tingué lloc una reconciliació aparatosa amb el seu pare (1460). Aquest, però, influït per la seva segona esposa, Joana Enríquez, li prohibí d’usar els títols de primogènit i de governador. La reconciliació, i especialment els projectes de casar el príncep amb Isabel de Castella, que el rei Enric IV i els enemics castellans de Joan II oferien amb insistència, esverà els Enríquez, familiars de la madrastra, que projectaven de casar Isabel amb el príncep Ferran. Mentre Joan II negociava el casament de Carles amb una infanta de Portugal, els Enríquez falsificaren una carta de Carles altament comprometedora per a aquest. Joan II, convençut de la deslleialtat del seu fill, el feu detenir a Lleida just al moment en què començaven les corts catalanes (2 de desembre de 1460). El rei no accedí als precs insistents de les corts perquè alliberés el príncep. La detenció, considerada anticonstitucional, produí un formidable moviment de protesta a Catalunya. Un exèrcit aixecat pels organismes dirigents del Principat es dirigí a Lleida, d’on fugí Joan II, que portà el seu fill a Fraga i després a Alcanyís i Morella, però finalment hagué d’accedir a alliberar Carles, que fou rebut a Barcelona amb un entusiasme delirant. Per la concòrdia de Vilafranca (21 de juny de 1461), Joan II reconegué Carles com a primogènit, i aquest s’instal·là a Barcelona convertit en símbol de l’oposició catalana a l’autoritarisme de Joan II. Però només tres mesos després (23 de setembre de 1461) morí, tísic, el príncep, que d’una manera tan singular havia unit el seu nom al de Catalunya. Aviat s’escampà la veu que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s’estengué pel Principat considerant Carles com un sant. També corregué entre el poble la veu que havia estat emmetzinat per agents de la seva madrastra. La mort de Carles de Viana, sense deixar fills legítims, contribuí molt a enverinar les relacions entre Joan II i els catalans i al desencadenament de la guerra civil que esclatà mig any més tard. Carles fou un príncep malaltís, vacil·lant i feble de caràcter; tan amic de la intriga com el seu pare, però amb menys encert, i no mancat tampoc d’inclinacions autoritàries. La historiografia romàntica desorbità la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare i de l’odi de Joana Enríquez.

Tingué una cort brillant i refinada, en la qual alternaven la cacera i els jocs cavallerescs amb la dansa, la música i els esplais literaris. El catàleg de la seva biblioteca, en el qual figuren autors clàssics i cristians fins a un centenar de volums, és un document valuós per a conèixer la seva cultura i la concurrència d’inclinacions que, de vegades, esclataven en l’esperit d’home medieval obert als corrents del Renaixement, com era el príncep. Coneixia el català, el llatí i el francès, però la seva llengua literària era el castellà, que escrivia en una prosa artificiosa, de conceptes confusos i amb paràgrafs inacabables. Els seus versos, que sovint alternen amb la seva prosa, són matussers i mancats del sentit del ritme. La seva obra més important és la Crónica de los reyes de Navarra, escrita a la presó en 1452-53, en la qual relata la història dels sobirans navarresos i es presenta com a llur successor i hereu. Figuren també, entre les seves obres, unes traduccions reveladores de la seva cultura humanística: les Ètiques d’Aristòtil, que feu a Nàpols sobre la versió que Leonardo Bruno d’Arezzo acabava de fer al llatí, i, bé que no és segura, la de l'Economia i la Política del mateix autor, que apareix com a anònima a continuació de les Ètiques. Una obra més personal és la correspondència literària de temàtica amorosa amb Roís de Corella, tres lletres escrites en castellà i tres respostes en català del poeta. En aquests escrits el príncep planteja problemes de la més vella i típica casuística medieval amb estil, citacions i pretensions renaixentistes. Finalment hi ha les cartes, que, llevat d’escasses excepcions, són obra de la seva secretaria i redactades pels seus secretaris Roderic Vidal i Jaume Martí. Tan interessant com la mateixa obra, o més i tot, és el rastre que la seva figura de príncep sofrent i perseguit deixà en les lletres catalanes: les poesies que Joan Fogassot dedicà a l’empresonament i a l’alliberament del príncep; les que escriví Joan Berenguer de Masdovelles demanant pietat al rei Joan II i recordant al príncep la submissió que devia al seu pare; la Complanta de Guillem de Gibert per la mort del príncep, que reflecteix l’apassionat estat d’opinió que suscità aquest fet i la creença en la santedat del príncep; la justificació de Carles al cinquè dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig; la complanta per la mort, a Olite, d’Agnès de Clèves, muller de Carles, escrita en castellà per Pere Torroella, i tota una literatura popular que feu de Carles de Viana un màrtir i un sant, obrador de miracles i prodigis, i que reflecteix la simpatia i l’afecte que el príncep navarrès desvetllà a Catalunya.