Els Carracci representen —en una línia distinta de la de Caravaggio— una reacció contra el manierisme, al qual oposen una pintura simple, de tipus sensual i sentimental. En 1585-88 fundaren l’Accademia dei Desiderosi (anomenada després degli Incamminati), que tingué una gran influència en la pintura italiana. Conrearen la pintura religiosa — Martiri de sant Àngel (1598) i Predicació del Baptista (1592), de Ludovico; La darrera comunió de sant Jeroni (coetània a l’anterior i també per a l’església de San Gerolamo de Bolonya), d’Agostino; la Madona de sant Mateu (per a l’església de San Prospero de Reggio de l’Emília, 1588), d’Annibale—; també conrearen la pintura mitològica, especialment en la decoració de diversos palaus: tots tres pintaren els frescs dels palaus Fava (1584) i Magnani (1588-91) de Bolonya, i Annibale, ajudat per Agostino, decorà el palau Farnese (1595), a Roma. En llur obra són fonamentals l’herència d’Il Correggio, l’aportació veneciana i l’anàlisi de l’art de Rafael. Llur pintura té un fort contingut poètic, que veu en la natura la seva font bàsica, i en el dibuix, com a “corrector” d’aquesta realitat viva, el seu instrument. El classicisme que caracteritza llur obra la diferència del naturalisme de Caravaggio. Els Carracci substituïren el complicat simbolisme dels manieristes per un tipus d’al·legoria de fàcil comprensió, fixaren i esquematitzaren la iconografia de l’art sagrat catòlic. Entre llurs nombrosos deixebles i seguidors sobresurten Guido Reni (1575-1642), Il Domenichino (1581-1641), Francesco Albani (1578-1660), Giovanni Lanfranco (1582-1647) i Il Guercino (1591-1666).