OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Elliott Carter

Elliott Cook Carter
Música

Sumari de l’article

Elliott Cook Carter
Elliott Carter
© Fototeca.cat
música mús
Compositor nord-americà.
Nova York, 11 de desembre de 1908 — Nova York, 5 de novembre de 2012

Vida, influències i trajectòria musical

Estudià literatura i música a Harvard amb Walter Piston i Gustav Holst (1926-32). Posteriorment amplià estudis a París amb Nadia Boulanger (1932-35). Novament als Estats Units, exercí de crític musical al diari New York Herald Tribune i a la revista Modern Music, feines que compaginà amb la de director musical del Ballet Caravan (1937-39). Mentre exercia aquest càrrec compongué el ballet Pocahontas per a aquesta companyia, amb el qual guanyà el premi Juilliard Publication el 1940, i que li valgué el reconeixement públic. Aquesta obra, que mostra influències variades, des d’Igor Stravinsky i Paul Hindemith fins als virginalistes anglesos, està impregnada d’un intens lirisme, molt proper al de Samuel Barber. Des del 1946 exercí la docència en escoles i universitats, entre d’altres el Peabody Conservatory de Baltimore (1946-48), la Universitat de Colúmbia (1948-50), el Queens College de Nova York, la Universitat de Yale (1960-62) i la Juilliard School de Nova York (1964-84).

En la seva faceta de compositor, l’obra musical de Carter és una síntesi dels corrents creatius principals de la música del segle XX, representats per compositors com Igor Stravinsky, Charles Ives, Edgar Varèse o Arnold Schönberg, a més de ser una de les més genuïnes i interessants de la música nord-americana del segle XX. La seva trajectòria estigué també sempre determinada per l’exploració de diferents vies expressives. Des dels inicis, anà depurant l’estil, cada vegada més decantat vers una progressiva simplificació expressiva. Aquesta tendència es reflecteix en obres com els Three Poems of Robert Frost (1943) o The Harmony of Morning (1944). Després de la Segona Guerra Mundial abandonà el neoclassicisme, com es manifesta especialment a la Sonata per a piano (1945-46) i el Quintet de vent (1948). A partir de la dècada dels cinquanta s’interessà per l’ús del mètode serial aplicat als intervals i a les intensitats. Abandonà els esquemes tradicionals i especulà amb els paràmetres rítmics a través de l’ús de ritmes creuats i de l’anomenada modulació mètrica. En el Quartet de corda número 1 (1950-51), que contribuí a projectar-lo, és present l’empremta de la Suite lírica (1925-26) d’Alban Berg. Més tard, les Variacions per a orquestra (1954-55) i el Quartets de corda número 2 (1959) i 3 (1971), amb els quals guanyà els premis Pulitzer del 1960 i el 1973, respectivament, contribuïren a fer créixer la seva reputació. En aquestes obres tractà independentment l’instrument respecte de la resta del conjunt, mètode que continuà utilitzant durant la dècada dels seixanta en diferents concerts per a instrument i orquestra. El Concert per a clavicèmbal, piano i dues orquestres de cambra (1961) i el Concert per a piano (1964-65), que destaquen per la seva factura formal, en foren algunes de les mostres més reeixides.

Obra

OrquestraThe Ball Room Guide (1937); Simfonia núm. 1 (1942, revisió 1954); Holiday Overture (1944, revisió 1961); Variacions per a orquestra (1954-55); Concert per a clavicèmbal, piano i dues orquestres de cambra (1961); Concert per a piano (1964-65); Simfonia per a tres orquestres (1976-77); Three Occasions (1986-89); Concert per a oboè (1986-87); Concert per a violí (1990); Partita (1992-93); Adagio tenebroso (1995); simfonia What Next (1999)

Cambra Elegy, viola/violoncel, piano (1943, revisió 1961); Sonata, violoncel, piano (1948); Quintet de vent (1948); Vuit estudis i una fantasia, flauta, oboè, clarinet, fagot (1950); 3 quartets de corda (núm. 1, 1950-51; núm. 2, 1959; núm. 3, 1971); Sonata, flauta, oboè, piano, clavicèmbal (1952); Duo, violí, piano (1973-74); Triple duo, violí, violoncel, flauta, clarinet, piano, percussió (1983); Esprit rude-esprit doux, flauta, clarinet (1984); Canon for 4. Homage to William, flauta, clarinet baix, violí, violoncel (1984); Enchanted Preludes, flauta, violoncel (1988); Con leggerezza penosa, clarinet, violí, violoncel (1990); Quintet, piano, oboè, clarinet, fagot, trompeta (1992)

Solo Sonata, piano (1945-46); Night Fantasies, piano (1980); Changes, guitarra (1983); Scrivo in vento, flauta (1991); Gra, clarinet (1993)

Música vocal Tom and Lily, oratori (1934); The Bridge, oratori (1937); Let’s be Gay, veu femenina, 2 pianos (1937); To Music, cor (1937); The Defense of Corinth, veus mixtes, narrador, piano 4 mans (1942); Three Poems of Robert Frost, mezzosoprano/baríton, piano (1943; arranjament per a soprano/tenor, orquestra cambra, 1975); Warble for Lilac Time, soprano/tenor, piano/orquestra cambra (1943); The Harmony of Morning, veus femenines i petita orquestra (1944); Musicians Wrestle Everywhere, veu, instruments ad libitum (1945); A Mirror on which to Dwell, soprano, conjunt instruments (1975); Syranga, mezzosoprano/baríton, conjunt instruments (1978); In Sleep, in Thunder, tenor, 14 instruments (1981); Of Challenge and of Love, soprano, piano (1995)

Música escènica Philoctetes, música incidental (1936); Mostellaria, música incidental (1936); Pocahontas, ballet (1936); The Minotaur, ballet (1947)

Premis i publicacions

A més dels premis Pulitzer esmentats, guanyà també, el 1945, el Broadcast Music Incorporated Publication Prize i l’Independent Music Publishers Contest, un premi Grammy l’any 1993 amb el Concert per a violí (1990), el premi de música Ernst von Siemens (1981) i la Medalla Nacional de les Arts del govern dels Estats Units (1985). Des del 1967 era membre de l’Acadèmia Americana de les Ciències i les Arts. L’any 1977 es publicà The writings of Elliot Carter: an American Composer looks at Modern Music.

Col·laboració: 

Llegir més...