Des del 1945 residí a Barcelona. Traduí al gallec poemes de Salvador Espriu, Pere Quart, Jacint Verdaguer, Tomàs Garcés, etc. La seva obra poètica evolucionà des de l’imaginisme, a la manera d’Amado Carballo (Orballo íspido, 1955), fins a una consciència adolorida dels problemes col·lectius de Galícia: Canta de lonxe o corazón do tempo (1969). De la seva obra narrativa cal destacar Contos que non son contos (1969) i Trancos da vida do Braisiño (1970). Traduí també la Bíblia al gallec i escriví novel·les en castellà (La oscura corriente, 1969).