Estudià medicina a Santiago. Des del 1909 treballà com a caricaturista a la premsa gallega i excel·lí pel contingut crític i social dels dibuixos, recollits parcialment a Cincoenta homes por dez reás (1931) i a Cousas da vida (1961, 1962). En contacte amb Vicente Risco, Otero Pedrayo i altres intel·lectuals, fundà la revista “Nos”, que orientà la vida política i cultural de Galícia entre el 1920 i el 1936. Des del dibuix, evolucionà cap a la literatura. A Cousas (1926, 1929) els dibuixos són acompanyats amb proses humorístiques sobre els problemes de la Galícia camperola. Ja abans, amb la narració breu Un ollo de vidro (1920), s’havia revelat com el millor prosista gallec del seu temps. El 1932 a les corts constituents de la República pronuncià un discurs en defensa de la llengua gallega, que tingué una gran repercussió. El 1933 fou rebut, amb Otero Pedrayo, a Barcelona pel govern de la Generalitat. El 1934 fou exiliat a Badajoz pel govern Lerroux, i publicà el recull de contes Retrincos i la novel·la Os dous de sempre . Diputat durant el Front Popular, contribuí a l’èxit del plebiscit de l’estatut gallec (28 de juny de 1936). La guerra civil el sorprengué a Madrid. Publicà Galicia mártir (1937), Atila en Galicia (1937) i Milicianos (1938). Féu conferències i exposà la seva obra a l’URSS, Cuba i els EUA. El 1940 s’instal·là a Buenos Aires, on estrenà l’obra teatral Os vells non deben de namorarse (1941), farsa expressionista i popular per a la qual dissenyà decoracions, figurins i màscares. El 1944 publicà el seu assaig polític Sempre en Galiza , i el 1945 fundà la revista Galeuzca , amb un grup d’exiliats bascs i catalans. El 1946 fou nomenat ministre del govern de la República a l’exili i residí a París.
Alfonso Rodríguez Castelao en un dibuix fet per ell mateix
© Fototeca.cat
Polític, escriptor i dibuixant gallec.