La geografia
La geografia física
La forma dominant del relleu és constituïda per planes molt extenses i elevades, sense gairebé accidents topogràfics i en els vorells de les quals apareixen sistemes orogràfics de desigual importància. Essencialment, Castella i Lleó ocupa els sediments miocènics que fossilitzen el sòcol, nucli fonamental de la península Ibèrica, al qual s’anaren adossant les restants unitats geològiques. Cap al N i cap al S el relleu es fa més abrupte, si bé continua formant part d’una mateixa unitat geològica. En efecte, la Meseta septentrional és constituïda pel primitiu sòcol paleozoic que al començament del Secundari havia ja estat totalment arrasat per un potent cicle erosiu. En produir-se les pressions del plegament alpí, el sòcol, perduda ja la seva plasticitat, es trencava per múltiples punts, entre ells pel centre (Sistema Central) i pel N i el NE (serralada Cantàbrica, monts de Lleó). En alguns llocs s’originaren depressions extenses i poc profundes, reblertes per sediments miocènics de caràcter continental: argiles, cobertes a vegades per bancs de calcàries al centre, argiles i gresos a l’E i arenes rogenques al S, mentre que a l’W el sòcol aflora, mostrant les característiques dels peneplans. Així, les províncies castellanes són domini de sediments recents (argiles, sorres i calcàries), mentre que les lleoneses, a l’W, es caracteritzen per afloraments de pissarres, quarsites i granit. La xarxa hidrogràfica del Duero determina la formació d’un relleu d’erosió diferencial. El Duero i els seus afluents s’encaixen en travessar les calcàries pontianes, i més tard obren valls de fons pla amb parets escarpades. Els interfluvis resten intactes (páramos) amb horitzontalitat regular. Al N de Lleó destaca el vessant meridional de la serralada Cantàbrica, amb altituds que superen els 2.000 m (Peña Ubiña, Peña Vieja, Peña Prieta), mentre que al NW s’estenen els monts de Lleó, part integrant del massís Galaic, formats a base de pissarres, quarsites i calcàries silúriques i devonianes. El límit oriental de Castella-la Manxa és format per la Serralada Ibèrica, on sorgeixen fragments del Paleozoic elevats a gran altura (massís de la Demanda). Al N, el plegament alpí assoleix més importància, i es crea un relleu enèrgic amb una estructura en sentit W-E. El clima és una conseqüència directa de l’elevada altitud mitjana de la Meseta i de la presència de la sèrie de relleus que actuen de barrera davant els vents marítims. Hom pot parlar d’un clima mediterrani amb fort component de continentalitat. Els estius són càlids però no rigorosos, per bé que en raó de la continentalitat les oscil·lacions diürnes són molt acusades. La pluviositat és escassa, encara que superi els 1.500 mm anuals a les comarques més occidentals dels monts de Lleó o de la serralada Cantàbrica, mentre que és inferior als 400 mm al centre de la conca del Duero i encara menor al SE de la regió.
Vista dels Ancares lleonesos
Patronato de Turismo de León
La geografia econòmica
L’agricultura, que el 1996 aportava prop del 12% del PIB i ocupava el 14% de la població activa de la comunitat autònoma, és pobra i escassament evolucionada, malgrat que els darrers anys s’han produït alguns canvis notables tendents a una major racionalització dels recursos agraris: d’una banda, l’estructura tradicional, basada en la gran propietat i en una munió de petits propietaris sense capacitat de transformar llurs explotacions per manca de recursos financers, ha evolucionat cap a una major concentració parcel·lària. D’altra banda, tot i que predomina el secà, el regadiu ha anat guanyant en importància, sobretot a les valls del Duero, el Pisuerga i el Tormes malgrat les condicions climatològiques adverses que en dificulten la introducció; l’àrea més fèrtil coincideix amb la vall de l’Esla (Lleó), Tierra de Campos i els camps val·lisoletans. La bleda-rave sucrera és el conreu típic del regadiu, seguit de la patata, l’alfals i el llúpol. El blat, històricament el principal recurs, ha retrocedit considerablement. De la resta de cereals, segueixen en rellevància l’ordi i el sègol, relegats a sòls més pobres i a les comarques més fredes del N i l’W de Lleó. La vinya disposa d’una extensió molt inferior: les principals comarques vinícoles són la Tierra de Medina, la Ribera burgalesa, les solanes del Sistema Central a Àvila i la Tierra del Vino a Zamora. Hom ha promogut vins amb denominació d’origen qualificada (Ribera del Duero, Rueda, Toro, etc.). Amb prop d’una quarta part del total, Castella i Lleó té l’extensió de pastures més gran de tot l’estat. Un cultiu de més recent introducció és el gira-sol. La ramaderia ovina és molt estesa (primera de tot l’estat, amb el 21% del nombre de caps el 1995), ja que s’adapta molt bé a les condicions de les pastures castellanes. El segueix en importància el bestiar boví, que el 1995 representava una cinquena part de tota la cabanya de l’estat. El porcí també té una importància considerable; en part és criat lliurement a les deveses. Quant a la mineria, existeixen recursos bàsics al N de Lleó que podrien afavorir l’expansió industrial, però el seu allunyament dels grans espais desenvolupats en dificulta l’aprofitament. Destaquen les mines d’antracita (Fabero, Matallana) i hulla (Sabero, Santa Lucía), amb pròspers jaciments de ferro. Des de la meitat de la dècada de 1980, la mineria d’aquesta zona pateix una forta crisi. També són notables els recursos hidroelèctrics de la conca del Duero, que en fan una de les primeres comunitats autònomes de l’estat quant a producció d’energia elèctrica. La indústria ocupava el 1996 prop del 18% de la població activa i aportava el 25% del PIB. Hi ha una important concentració de l’activitat industrial a Burgos, on la iniciativa oficial afavorí el procés d’industrialització, i a Valladolid, seu important d’indústria automobilística, paperera, química, de l’alumini i plàstics. Altres indústries són la tèxtil, tradicional a Béjar, l’adobera a Palència, la sucrera a Lleó, Toro i Benavente, la farmacèutica a Lleó, la metal·lúrgica i siderúrgica a Ponferrada. A les capitals restants, hi ha la indústria alimentària derivada de l’explotació agropecuària (farinera, olis de gira-sol, vinícola, etc.). El 1995, la renda per habitant de Castella i Lleó era d’1,6 milions de pessetes, lleugerament inferior a la mitjana de l’estat (1,7 milions).
La geografia humana
El palau episcopal d’Astorga, obra d’Antoni Gaudí
© Fototeca.cat
Castella i Lleó és una regió poc poblada, amb una densitat demogràfica de 26,6 h/km2, molt inferior a la mitjana estatal. La disminució de la població és un procés que, iniciat al segle XX, a partir del 1950 accentuà la decadència de nombrosos nuclis rurals pel continuat transvasament demogràfic del camp a la ciutat. Castella i Lleó ha romàs allunyada de forma general dels importants moviments industrialitzadors desenvolupats des del 1960, i ha fornit mà d’obra als centres urbans més importants de l’estat. La major concentració demogràfica se situa a les planúries centrals, mentre que el páramo i l’orla muntanyosa estan desertitzats. L’èxode des dels petits i mitjans nuclis rurals, molts dels quals han restat deshabitats, tingué la màxima intensitat els anys seixanta, però després ha continuat, molt més alentit però persistent, cap a les capitals de província i els nuclis de més de 10.000 h, que el 1996 concentraven el 55% de la població. Des d’un punt de vista general, l’evolució demogràfica de Castella i Lleó és de declivi gradual, puix que entre el 1970 i el 1996 perdé el 6,3% de la població. Amb diferència, la ciutat més dinàmica i de més pes demogràfic és Valladolid, seguida de Salamanca, Burgos —revitalitzada per un polígon de promoció industrial— i Lleó, mentre que la majoria de la resta de capitals de província, especialment Palència, mostren un creixement moderat. Fora de les capitals provincials destaquen Miranda de Ebro, Ponferrada, Béjar, Aranda de Duero i Medina del Campo. El 2008 la població era de 2.557.330 h (27,1 h/km2), xifra que representa un increment de 63.412 h respecte l’any 2004. El municipi més poblat era Valladolid (318.461 h), que concentrava el 12,4% del cens, seguit per Burgos (177.879 h), Salamanca (155.740 h), Lleó (135.119 h), Palència (82.626 h), Zamora (66.672 h), Segòvia (56.858 h), Àvila (56.144 h) i Sòria (39.078 h). L’any 2007 la població ocupada era d’1.073.000 persones, el 7,4% de les quals treballava en l’agricultura, el 17,7% en la indústria, el 12,7% en la construcció i el 62,2% en els serveis; la taxa d’atur era del 7,18%. L’any 2005, el total de terres conreades era de 3.548.449 ha (el 98,1% destinades als cultius herbacis), i el de pastures, d’1.901.456 ha. Pel que fa a la ramaderia, el mateix any se censaren 1.156.320 caps de bestiar boví, 4.301.831 d’oví, 97.635 de cabrú, 3.061.551 de porcí, 31.470 d’equí, 18.323.000 d’aviram, 109.918 conills i 61.054 ruscs. L’any 2008 Castella i Lleó disposava de 58.637 places hoteleres, i 4.407.549 persones visitaren la comunitat. L’any 2005 les zones dels Argüelles, l’Alto Bernesga i les valls d’Omaña i Luna foren declarades reserva de la biosfera, i el 2006 ho foren les serres de Béjar i Francia, a Salamanca, i els Ancares lleonesos. També el 2006 s’establí, a Burgos, el parc natural dels Montes Obarenes-San Zadornil.
La història
Durant les primeres votacions després del franquisme, Castella i Lleó donà majoritàriament el seu vot a la UCD, però en les eleccions generals de l’octubre del 1982 destacà clarament el PSOE, seguit d’AP.
Reis de Castella i Lleó
El territori sofrí fortes i nombroses tensions internes sobretot a causa de les diferències entre les diverses províncies. Per exemple, la unió de Castella i Lleó fou molt discutida, i esdevingué una de les causes principals perquè sectors importants de segovians reivindiquessin debades una autonomia uniprovincial a l’estil de Cantàbria i La Rioja.
Les forces conservadores locals, com Alianza Popular, foren partidàries de la segregació de Lleó, mentre que l’esquerra en general fou partidària de la unió. Castella i Lleó obtingué un règim preautonòmic el juny del 1978 sota la presidència del centrista Juan Manuel Reol Tejada, que fou substituït pel també centrista José Manuel García Verdugo. Les dissensions polítiques retardaren la tramitació de l’estatut d’autonomia, que seguí l’article 143 de la Constitució, la qual cosa feu que quan foren dissoltes les Corts Generals l’agost del 1982, encara no tingués un estatut en vigor. Aquest fou aprovat pel Congrés dels Diputats pel gener del 1983.
En les primeres eleccions autonòmiques a les Corts de Castella i Lleó (84 escons), celebrades el maig del 1983, resultà guanyador el PSOE, i Demetrio Madrid López esdevingué nou president de la Junta. Havent dimitit el 1986, fou succeït pel també socialista José Constantino Nalda. En les eleccions del 1987 el PSOE i AP igualaren resultats; fou constituït un govern en minoria d’AP presidit per José María Aznar López, que el mateix any fixà definitivament la capitalitat de la comunitat a Valladolid i el 1988 intentà una reforma de l’estatut per tal d’augmentar-ne les competències, proposta denegada pel govern central.
El 1989 Aznar dimití el càrrec en ser nomenat secretari general del Partido Popular i fou substituït per Jesús María Posada. El 1991 el PP obtingué la majoria absoluta. Juan José Lucas esdevingué president de la comunitat, càrrec que revalidà el 1995 i el 1999 també per majoria absoluta. El 1995 nasqué un nou partit, Unión del Pueblo Leonés, que té com a objectiu la segregació de la província de Lleó i que ha obtingut representació en convocatòries successives. El març del 2001 Lucas deixà el seu càrrec en ésser nomenat ministre d’Administracions Públiques, i fou rellevat per Juan Vicente Herrera, que aconseguí també majoria absoluta l’any 2003.
Des del final del 2004, un dels temes recurrents de la vida política de la comunitat gira entorn del retorn als seus legítims propietaris dels anomenats Papers de Salamanca, dipositats a l’Archivo General de la Guerra Civil d’aquesta ciutat. Durant l’any 2005, totes les accions que portà a terme el govern de Castella i Lleó se centraren a pal·liar la forta sequera que patí la comunitat, especialment greu durant el mes de juliol. El 2006 se celebrà el cinquè centenari de la mort del descobridor Cristòfor Colom, i la Junta organitzà debats, xerrades i exposicions, entre altres activitats.
En les eleccions autonòmiques del 2007, Herrera guanyà novament i obtingué 48 escons, el mateix nombre que el 2003. A mitjan 2008 el seu govern ultimà pactes de cooperació amb Castella-la Manxa i Extremadura per posar en funcionament programes de prestació de serveis essencials a les persones necessitades, i a l’octubre, Herrera fou reelegit president del PP a la comunitat amb el 98% dels vots. Després de les eleccions autonòmiques del maig del 2011, en què el PP obtingué 53 escons, Herrera fou reelegit en el càrrec per majoria absoluta. De nou, les eleccions del 2015 donaren la victòria al Partido Popular, però amb un fort descens del suport només assolí 42 escons, i calgué l’abstenció de Ciutadans perquè Herrera fos reelegit com a president de la comunitat per majoria simple. El 2017 Herrera no es presentà a la reelecció com a president del PP de Castella i Lleó, i Alfonso Fernández Mañueco fou elegit en el càrrec.
En les eleccions autonòmiques del 2019, el PSOE fou la força més votada (35 escons) i relegà el PP, amb Fernández Mañueco com a líder, a la segona posició (29 escons). Tanmateix, al juliol, Fernández Mañueco fou elegit president de la comunitat amb majoria absoluta gràcies al suport dels 12 escons de Ciutadans. El febrer del 2022 se celebraren eleccions anticipades en les quals el PP fou el partit vencedor, amb 31 escons, dos més que els anteriors comicis, però sense aconseguir la majoria absoluta. Finalment, i després d’un acord amb Vox —que assumí la vicepresidència del govern, tres conselleries i la presidència de les Corts— Alfonso Fernández Mañueco fou reelegit president de la comunitat autònoma.