Situació i presentació
És situat al S de la comarca, al peu de Montserrat. Limita al N amb Sant Vicenç de Castellet, a l’E i SE amb Rellinars i Vacarisses respectivament (Vallès Occidental), al S amb Monistrol de Montserrat i a l’W amb Marganell. És solcat de N a S pel Llobregat, que hi dibuixa dos meandres importants; fora de la vall estricta del riu, la resta de terreny és accidentat, amb costes a banda i banda i també estretes valls en el curs de les rieres afluents —de Marganell, de Rellinars i de Merà— i planells, com el del Vilar. El sector W del terme s’enfila pels estreps montserratins, i l’E pel muntanyam que davalla de la serra de l’Obac. Mentre que al N i al S respectivament, el Llobregat hi penetra des de Sant Vicenç a través del congost de Castellbell i surt cap a Monistrol pel congost de la Bauma. Les rieres de Marganell i de Rellinars aflueixen al riu, al peu del castell; la riera de Merà, que drena l’altiplà de Vacarisses, desguassa al Llobregat pel collet de la Bauma.
El terme comprèn un gran nombre de nuclis. Al barri del Borràs hi ha la seu de l’ajuntament; a més, cal esmentar els barris del Burés i el de l’Estació, els ravals de Castellbell, el del Ferran, el del Jordi, el del Teixidor i el del Clot, la caseria de les Comes o la Riereta, el veïnat de Sant Cristòfol, el poble del Vilar, les colònies de la Bauma i de Can Serra i les urbanitzacions de Can Prat, el Gall Pigat, el Mas Astarròs, el Mas Enric i el Prat. Altres nuclis habitats són el Molí Alsina, el Pla de les Botxes i el Pla de les Roques.
Travessa el terme la carretera comarcal C-55 d’Abrera a Bellver de Cerdanya passant per Manresa i Berga. Pel sector oriental del terme, i paral·lela a la línia de ferrocarril de Barcelona a Lleida via Manresa, passa l’autopista C-16 de Terrassa a Manresa.
La població i l’economia
La població (castellvilanencs) ha crescut a redós de l’impuls industrialitzador del municipi. El 1847, Castellbell i el Vilar sumaren 493 h; deu anys després, ja iniciada la industrialització i en plena febre de construcció del ferrocarril, el municipi tenia 1.434 h. D’ençà d’aleshores i fins el 1970 la població mantingué una corba creixent, però diferents crisis han afectat aquest procés invertint-lo: el 1986 hom empadronà un total de 3.316 h, mentre que el cens del 1991 i el padró del 2005 xifraren la població en 2.807 h i 3.307 h respectivament.
El paisatge d’aquest municipi és trencat, i per tant no gaire apte per a l’agricultura; abunden més el bosc i el matollar que no pas els conreus, tot i que al segle XIX la meitat de les terres eren cobertes de vinyes. El lloc i la casa encara avui anomenats de la Fassina, i no cal dir les tines, els cups i els cellers, tan abundants a les velles masies, són un testimoni de la dimensió extraordinària que en aquest municipi havia tingut la producció vinícola abans de la fil·loxera. L’agricultura de secà predomina sobre el regadiu, limitat a les vores del Llobregat i de les rieres afluents i parcel·lat, el més pròxim a les barriades industrials, en forma de petits horts per al consum familiar. Pel que fa al sector ramader, destaca la cria d’aviram.
La base econòmica essencial, i el factor que transformà el municipi, fou la indústria de filats i teixits, instaurada a mitjan segle XIX; no obstant les alteracions produïdes, esdevingué tradicional a la comarca i a la riba dels seus rius. La crisi general del sector va afectar intensament el municipi i es produí una pèrdua de més de 400 llocs de treball en el període 1975-86, només en el tèxtil, xifra que representava el 45% de l’ocupació global del sector en el moment. L’estabilització de les empreses tèxtils després d’uns anys de forta crisi no ha estat prou forta per a resistir la crisi industrial de la dècada del 1990, fet que ha dut el tancament d’empreses capdavanteres del sector; és el cas de les Indústries Burés, que tancà les portes el 1991, empresa històrica en el sector tèxtil on es fabricaven els llençols “El Burrito Blanco”. Les instal·lacions mecàniques de la fàbrica foren traslladades a Anglès, on l’empresa també tenia factoria. Anteriorment, el 1972, aprofitant el pla de reconversió del sector tèxtil, havia estat tancada la fàbrica Borràs, una empresa estrictament familiar. La fàbrica de Castellbell dedicada a la fabricació de filats, retorts, teixits i acabats de cotó, s’edificà entre el 1872 i el 1875. També han estat tancades l’empresa Nerpel i Filatures de Avia, on, en contraposició, a les instal·lacions s’ha establert l’empresa Textfina. Per últim, cal esmentar l’empresa Torcidos Ibéricos, dedicada a la texturació i torsió de filats continus de poliamida i polièster i que tancà el 2006. Hom celebra mercat setmanalment.
Altres indrets del terme
A part del cap municipal del Borràs el municipi inclou el poble de Castellbell que pren el nom de l’antic castell de Castellbell fita inicial de la seva història i pedró monumental del seu paisatge. Al peu del turó del castell, l’esvelt Pont Vell, construït l’any 1452 (i rehabilitat el 1987), per a franquejar el pas del Llobregat cap a Manresa completa l’estampa tradicional del paisatge de Castellbell. És de característiques romàniques, però que insinuen ja formes gòtiques en els cinc arcs, molt amples —el central, amb doble rosca—. Hom hi fa la festa del Panellet el primer diumenge de maig.
A mà esquerra del riu i dins el gran meandre que forma des del congost de Castellbell al de la Bauma, entre les rieres de Rellinars i de Merà, hom veu situat en un alt replà el poble del Vilar i la caseria de les Comes. Al sector N del terme de Castellbell, encara dins la plana de Sant Vicenç, la fàbrica i veïnat obrer de Can Serra —o Serramalera— és la més petita d’aquest terme municipal. Aigua avall, a la sortida del congost de Castellbell, hom troba, tocant al Pont Vell d’aquest poble, el barri fabril de la colònia Burés i, riu avall, la colònia de la Bauma de Castellbell. Els nuclis de Sant Cristòfol de Castellbell i Sant Jaume de Castellbell completen els altres indrets del municipi.