Situació i presentació
El terme municipal de Castelló d’Empúries, de 42,29 km2, s’estén al sector litoral del golf de Roses, a la vall baixa de la Muga. La costa, amb una llargada de 7 km, va des de la desembocadura del Fluvià i del Rec Sirvent, al S, fins a l’antic grau de Roses, on va a parar el Rec Madral, al N. Al mig de la plana al·luvial, a l’esquerra de la Muga, i enlairada en una elevació de terreny, hi ha la vila de Castelló d’Empúries, capital del comtat d’Empúries en època medieval. El municipi comprèn, també, el nucli d’Empuriabrava i altres urbanitzacions com Can Savarrés (o el Castelló Nou) i el Masnou. Limita amb els termes municipals de Sant Pere Pescador i Vilamacolum (S), Riumors i Fortià (W), Peralada (NW), Pau (N) i Palau-saverdera i Roses (NE).
La principal via de comunicació és la carretera comarcal C-260 de Figueres a Roses. De la vila i de la C-260 surten carreteres locals a Sant Pere Pescador, a Peralada per Vilanova de la Muga, a Fortià i a altres pobles dels voltants.
El topònim de Castelló s’esmenta ja l’any 879, i l’apel·latiu d’Empúries fou aplicat a la vila després d’esdevenir la capital i la residència dels comtes d’Empúries.
Els sorrals de la platja del golf de Roses separen de la mar les terres ocupades pels aiguamolls, que són residus dels antics estanys, avui dessecats; el més important era l’estany de Castelló, en realitat una albufera, que s’estenia pel N i l’E del terme, des dels peus del turó on s’alça la vila fins als primers pendents de la serra de Rodes, tot penetrant en els termes veïns; hi havia estanyols perifèrics com el de Roses (anomenat Sanguinari a l’edat mitjana) vers Palau-saverdera; al S i SE de la vila hi havia altres estanys dels quals són vestigis els aiguamolls i les llaunes (llacunes) properes a la platja: la Llarga, la Fonda, la Rogera, restes dels graus dels rius desviats més tard; més endins hi havia els estanys de Sant Pere i de Copons. La Muga, que travessa el terme d’W a E, desembocava abans del final del segle XVIII a l’estany de Castelló, però fou desviada directament a la mar (avui el tram des de Castelló a la mar és canalitzat); l’antic curs és conegut com la Mugueta, i el rec dels Salins és un canal que condueix a la mar les aigües dels fondals de la part central de l’antic estany (el nom prové de les importants salines medievals de Castelló).
La dessecació de l’estany de Castelló fou afavorida pel desviament de la Muga, i des del segle XVIII molts espais abans coberts d’aigües es convertiren en aiguamolls i en aiguadeixos que hom transformà aviat en closes o conreus. Molts terrenys dels voltants dels estanys anaren passant a mans particulars, a diverses causes pies, o bé foren establerts pels comtes a la Universitat de Castelló com a béns propis o comunals. El dessecament dels estanys i aiguadeixos experimentà un fort impuls durant els segles XVIII i XIX, en què foren convertits en prats i terres de cultiu els sectors del Vernar, els Salats o els Salins i la Rovina.
Actualment, Castelló d’Empúries és el municipi que té més superfície protegida dins el parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà, amb una extensa zona de reserva natural integral anomenada de les Llaunes, entre la desembocadura de la Muga i del Fluvià.
La població
La població (castellonins) tingué un bon increment al llarg del segle XVIII, propi de tota la comarca i de la dessecació en aquest sector dels estanys: de 1.261 h el 1718 passà a 2.911 h el 1787, població que es mantingué fins el 1860 (2.937 h); des d’aleshores inicià un lent però gradual descens fins el 1960, amb 2.009 h; l’increment del turisme, però, comportà un augment de població (2.110 h el 1970, 2.408 h el 1979) que continuà fins a inicis del segle XXI (5.896 h el 2001 i 9.167 h el 2005).
Cal destacar que el 2001 aproximadament el 27,3% de la població era d’origen estranger, provinent sobretot d’Alemanya, el Marroc i França.
L’economia
El procés de dessecació d’aiguamolls motivà l’expansió de poblament disseminat per la plana i la creació de noves masies i cortals, la majoria dels quals, però, ja són documentats del segle XV. A mitjan segle XIX es feren repartiments de les terres en parcel·les o peces d’una vessana i quart a tots els caps de casa de la vila. Aquests centenars de petits camps d’igual forma i extensió contrasten vivament amb les grans propietats d’antics cortals o masos ramaders d’una extensió de 100 a 300 vessanes, entre camps i closes. Amb les primeres mesures de desamortització s’instal·là a Castelló una Junta de Incautación de Bienes de Hospitales y Hospicios, i el 1801 hi hagué una important subhasta de terres de causes pies; el procés continuà amb les lleis desamortitzadores del 1835. Entre els cortals més importants destaquen Avinyó Vell, de Cassanyes, la Torre Ribota, amb una torre de defensa de planta rectangular, dins la urbanització d’Empuriabrava, la torre de Bellesguard, la Gallinera, etc. L’agricultura és dedicada principalment als conreus de blat, blat de moro i alfals, i a altres plantes farratgeres, i també als arbres fruiters; el regadiu, que predomina sobre el secà, aprofita canals i també les abundants aigües freàtiques per mitjà de pous. L’arròs, que havia estat molt estès sobretot al sector sud-oriental (el Matar), gairebé ha desaparegut. Des del 1959 hi ha una Cooperativa Agrícola que comercialitza la major part dels productes del camp i un important molí fariner. Al maig se celebra la Fira del Blat i la Farina. Pel que fa a la ramaderia, hom troba explotacions de bestiar oví, porcí, boví i aviram. El bestiar equí ha desaparegut pràcticament de les closes i els cortals. Així i tot a la tardor es fa la Fira del Cavall.
Castelló d’Empúries fou a la baixa edat mitjana una de les poblacions més importants del NE del país, la més gran després de Perpinyà i Girona. Era un nucli important de menestrals (especialment de paraires, que treballaven draps de llana) i de comerciants, amb fires i mercats molt concorreguts. Les principals indústries modernes del municipi corresponen al sector de l’alimentació (elaborats lactis i pa), de la construcció i reparació d’embarcacions esportives i de l’electromecànica. La indústria comprenia el 2001 el 12,2% de la població ocupada i la construcció, el 16,6%. Però, la majoria de la població ocupada es dedicava als serveis (65,1%). L’increment del turisme ha comportat que sorgissin nombrosos establiments hotelers i càmpings prop de la costa i a la zona d’aiguamolls. S’han construït diverses urbanitzacions, com ara Sant Francesc, els Terrers, el Botxí (integrades al nucli), Castelló Nou o Can Savarrés, el Masnou i Empuriabrava. Aquesta gran urbanització del municipi ha provocat l’augment d’habitatges de segona residència.
La vila de Castelló d’Empúries
Morfologia urbana
Muralla de Castelló d’Empúries
© Alberto González Rovira
La vila de Castelló d’Empúries s’alça a 17 m, a la vora de la Muga, uns 4 km lluny de la mar, en una elevació de terreny que n’afavoria la defensa estratègica, dominant la plana al·luvial. El 2005 tenia 3.801 h. Bastida damunt el Puig Salner (on hi ha el primitiu nucli altmedieval emmurallat), s’estengué pels quatre turons o puigs pròxims dits de la Cavalleria, de l’Era Mala, del Mercadal i de la Muga. L’eixample vers ponent i migdia s’inicià a la baixa edat mitjana, i el centre es desplaçà a la plaça dels Homes, on hi ha l’antiga llotja (amb algunes dependències de la Casa de la Vila), i restà inclòs en un segon recinte de muralles limitat a NW pel rec del Molí d’en Dorra (que segueix els antics valls) i al S pel carrer de la Muralla. Els noms vells de carrers i places són significatius dels antics edificis i activitats (carrers de la Llana, del Lli, de la Sabateria Vella, de la Paraireria Vella, de la Paraireria Nova, de la Fusteria, de la Peixateria Vella, del Bordell, dels Predicadors, etc., i places com les de l’Oli, del Vi, etc.).
A mitjan segle XIV ja hi havia, a més del call jueu (al SE, a tocar de la muralla), altres barris extramurs, alguns importants, com ho demostra el fet que el comte Joan I d’Empúries (1364-96) va fer enderrocar, per motius defensius, 250 cases d’aquests ravals. Als segles XVI i XVII es formaren els barris del carrer del Pont i de la Muralla, a ponent de la vila, units després pel barri de Sant Domingo. De la fi del segle XIX és el barri de Ca l’Anton, al llarg de la carretera. A l’inici del segle XX la vila s’uní amb l’antic raval de Sant Llàtzer, al NW del centre del nucli, on a la dècada del 1950 es feren cases protegides. La urbanització del Castelló medieval era força desordenada, amb carrers estrets, irregulars i costeruts i conserven l’estructura —modificada— dels antics porxos.
Antic palau comtal actual seu de l’ajuntament de Castelló d’Empúries
© Alberto González Rovira
Del palau comtal, a tocar de la muralla de ponent, restaven escassos vestigis, incorporats al convent de Sant Domingo o Sant Domènec; aquest havia estat fundat el 1317 al costat del palau, i els comtes el cediren, amb el jardí, per a l’ampliació del convent. Amb la construcció d’una nova església i un nou claustre al segle XVIII (la comunitat perdurà fins el 1835) es degué enderrocar la major part de l’antic palau. Les dependències del convent envoltaven el claustre, molt gran, d’arcs de mig punt, molt alts, sostinguts per pilastres rectangulars; en un angle del recinte s’alça la capella de Santa Llúcia, dels segles XVII i XVIII. Després de la reforma i la rehabilitació del conjunt, el 1987 s’hi traslladà la seu de l’ajuntament.
Al carrer de Sant Francesc hom pot visitar l’Ecomuseu Farinera, emplaçat en un edifici construït al final del segle XIX i el començament del XX, però que ja té orígens medievals. S’aixeca sobre la bassa del rec del Molí i el seu interès prové del fet que les instal·lacions encara funcionen amb l’antiga maquinària de l’inici del segle XX.
La basílica de Santa Maria
L’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries
© Fototeca.cat
El monument més important és la gran basílica de Santa Maria de Castelló, gòtica, existent ja el 1007, renovada i consagrada de nou el 1064, i reconstruïda al segle XIV; ha estat anomenada amb raó “la Catedral de l’Empordà”, ja que aquesta fou la intenció dels comtes emporitans, que pretenien de fer renéixer l’antic bisbat visigòtic d’Empúries. Iniciada a la fi del segle XIII, la magnífica façana fou acabada al principi del XV per Antoni Antigó, un dels dotze mestres que el 1416 i el 1417 participà en la reunió per a decidir si la catedral de Girona havia de tenir una o tres naus. Dels elements anteriors al gòtic, el més important és la torre campanar de planta quadrada, d’estructura romànica, amb dos pisos inferiors llisos i tres de superiors, separats per frisos d’arcs cecs i una franja de dents de serra, amb obertures triforades d’arquet de punt rodó, però amb elements decoratius ja gòtics (obra probablement del segle XIII). A l’entrada de la sagristia hi ha restes del temple romànic anterior.
L’estructura de la basílica, amb la capçalera i les tres naus, es feu al llarg del segle XIV; les naus són cobertes amb volta de creueria, la central més elevada, i cadascuna té nou arcs torals apuntats sostinguts per pilars cilíndrics; dues de les capelles col·laterals, d’època tardana, formen una mena de transsepte.
La part més monumental és la gran portalada de marbre blanc, obra d’Antoni Antigó, formada per sis grans arquivoltes en degradació decorades amb motius vegetals en relleu, formant unes fornícules on hi ha col·locades les estàtues dels dotze apòstols, de mida natural, algunes ben conservades. Tota l’obra esculturada de la portada és d’una gran bellesa, i constitueix una obra única dins l’estil gòtic en tota la comarca. Al segle XVIII s’afegí, a més de les capelles dites, la sagristia; el 1981 fou restaurat l’orgue del segle XIX. El retaule d’alabastre de l’altar major és una obra gòtica (segle XV) de l’escultor Ponç Gaspar, deteriorada pels soldats francesos el 1795; altres peces interessants són els dos sepulcres del comte Malgaulí i el seu germà Hug, la pica baptismal romànica, de pedra, i altres objectes instal·lats al Museu Parroquial; al Museu d’Art de Girona hi ha les taules gòtiques procedents d’aquesta església.
Davant l’església s’instal·là el 1963 una magnífica creu de terme goticorenaixentista. De les escasses restes de muralles baixmedievals, que tenien set portals, el sector més important és el de NW, damunt el rec del Molí, amb el portal de la Gallarda, que s’obre en la base d’una torre rectangular, obra dels segles XIII i XIV, modificada. Excavacions dutes a terme el 2017 i el 2018 permeteren la localització de catorze tombes de mitjan segle VIII dC i primera meitat del IX enterrades sota el subsol, i confirmar l’existència d’una necròpolis vinculada a una església preromànica (documentada cap al 957), de la qual hom descobrí restes de murs, així com unes antigues sitges d’èpoques posteriors.
Altres monuments i edificis històrics
Resten relativament pocs monuments dels molts que posseí a l’època medieval: alguns han desaparegut (com l’Hospital Major o de Santa Llúcia, que era a la plaça de l’Església, o el corral públic), altres foren totalment reconstruïts als segles XVIII i XIX (la Canònica, la casa del monestir de Sant Pere de Rodes i alguns convents), mentre que d’altres han arribat fragmentàriament (el palau dels comtes, després convent de Sant Domingo o Sant Domènec, o la cúria i la presó), però el conjunt arquitectònic de la població conserva un extraordinari interès.
A la plaça dels Homes hom troba l’edifici que en època medieval fou la Llotja de Mar, i abans ja havia estat casa del consell. És un edifici totalment restaurat, amb murs de carreus, portal amb grans dovelles i arc apuntat, amb arcades i finestrals, que conté una antiga galeria gòtica i una sèrie d’arcades d’època romànica que marquen les diferents etapes constructives.
Al NW de l’església, sobre les restes d’un edifici del qual restaven dempeus arcades de mig punt sostingudes per columnes de secció octagonal, es feu el 1963 una reconstrucció aproximada, coneguda popularment com “la Llotja”. Al final dels anys vuitanta es procedí a una segona reforma i ampliació del conjunt, obrint i estucant la paret mitgera que l’unia a les cases properes, creant així un nou espai obert, la plaça de Joan Alsina.
La Casa Gran, a l’extrem nord-oriental del barri del Puig Salner, és un gran casal gòtic documentat des del segle XV, un dels millors exemplars de gòtic civil conservats a la vila, de portal adovellat i finestrals gòtics triforats, amb fines columnes i capitells decorats. A la plaça de Sant Jaume hi ha un gran casal restaurat, antiga cúria o casa del consell on hi hagué des d’antic la Presó, antic palau gòtic dels segles XIV i XV molt transformat després, i que actualment acull un museu.
La cultura i el folklore
Entre els equipaments culturals cal destacar una biblioteca, l’Arxiu Municipal, el Museu Parroquial, l’Ecomuseu Farinera i el Museu de la Presó. Algunes de les entitats culturals del municipi són l’Associació Cultural el Bruell, el grup Cultural Comtat d’Empúries i l’Associació Cultural i d’Esbarjo. Cal ressaltar que, en la vida musical, i especialment sardanística, Castelló tingué un moment brillant a partir del segle XIX; malauradament es va estroncar a la postguerra, però es va tornar a recuperar. Són personatges notables, entre molts altres, Jaume Joan Lleys i Agramont (1803-53), mestre de capella i compositor, que creà una escola musical, i d’altres vinculats al món de la sardana, com Antoni Agramont i Quintana (1858-1905), fundador de la Cobla Empordanesa, més coneguda com Els Agramonts; Pau Guanter i Casadevall (1871-1944), conegut com el Rossinyol; els germans Josep (1888-1954) i Àngel (1907-65) Blanch i Reynalt, i Baldomer Pastells, l’Avi Rau, flabioler que fundà i dirigí la cobla infantil Els Rossinyolets (1925), precedent de les actuals cobles juvenils.
Entre les celebracions destaquen la festa dels Cortals de Sant Antoni, pel gener, amb aplec a l’ermita de Sant Antoni, la festa major d’hivern de la Candelera, al febrer, la festa major de Sant Llorenç a l’agost, l’Aplec de la Sardana al setembre i el festival Terra de Trobadors, també al setembre.
Altres indrets del terme
El Pont Vell sobre la Muga, a ponent de la vila, a l’antic camí de Figueres, fou construït pel comte Pere I (1325-41); té set arcs de forma rebaixada, i fou molt refet després de l’aiguat del 1421. Uns 2,5 km al SE de la vila hi ha la capella de Sant Antoni del Mas Brossa, petita construcció popular dels segles XVIII o XIX.
Canal de Santa Margarida, a Empuriabrava
© Fototeca.cat
Apartada del nucli urbà de Castelló d’Empúries destaca una gran urbanització, Empuriabrava. Els habitatges són de poca alçària, estructurats al voltant de canals navegables, entrecreuats per canals que aprofiten les aigües residuals, la bocana als quals dona pas és delimitada per un dic situat a llevant. S’hi instal·là un petit aeròdrom d’ Empuriabrava i un port esportiu. En aquest paratge s’han destruït, doncs, els aiguamolls propers a la platja.
La història
La vila de Castelló d’Empúries existia ja el 879, any que s’hi va dirimir, en presència del comte d’Empúries Delà i del bisbe de Girona Teuter, la possessió de quatre cel·les monàstiques del comtat de Peralada que es disputaven els monestirs de Banyoles i de Sant Policarp de Rasès, i del document es desprèn que era ja un lloc important. En altres documents, entre el 944 i el 990, es parla de l’estany de Castelló i de la vila, la qual ja tenia un territori propi. Quan el 1007 s’esmenta per primera vegada l’església de Santa Maria de Castelló, el lloc pertanyia al pagus o comtat de Peralada o del castro Tolon.
El 1019 el bisbe de Girona Pere Roger dotà la canònica de la catedral gironina amb l’església de Santa Maria de Castelló; aquesta donació i d’altres fetes pels comtes a l’església de Girona foren, més tard, font de conflictes entre tots dos poders. El trasllat de la capitalitat des de l’antiga ciutat d’Empúries, difícil de defensar de les ràtzies de la pirateria, a Castelló, vila situada a una certa distància de la mar, en un lloc de fàcil defensa, sembla que fou vers el 1078. La vila es ressentí greument de l’epidèmia del 1348, que marca l’inici de la decadència econòmica del comtat, agreujada per les continuades lluites dels comtes emporitans amb el Casal de Barcelona. A despit d’això, els comtes continuaren engrandint i embellint la població. Un fet important a la fi del segle fou la matança de jueus del 1391, general en moltes poblacions catalanes. Els aiguats del 1421, quan la vila ja havia deixat de ser, amb la incorporació del comtat a la corona (1402), capital d’un territori autònom, n’agreujaren la decadència.
Els estanys havien estat en època medieval una de les riqueses del comtat emporità per l’abundosa pesca i caça i per la sal produïda vora la mar. Els vaixells podien entrar pel grau de la Muga i arribaven fins a Castelló, que fou a la baixa edat mitjana una de les poblacions més importants del NE del país, la més gran després de Perpinyà i Girona. Era també un nucli important de menestrals i de comerciants.
La definitiva davallada de la menestralia i el comerç castellonins es produí en el període de guerres entre la dels Segadors i la de Successió. El 1655 fou especialment greu el setge dels francesos, que prengueren la vila després de 20 dies de resistència, arrasaren les muralles i els barris i convents extramurs, i arribaren a intentar volar l’església de Santa Maria. Ja en ple segle XIX, fou escenari de la tercera guerra Carlina.