i Castellví de Rosanes | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Castellví de Rosanes

SinònimCastellvell de Rosanes
Municipi
Baix Llobregat

Sumari de l’article

SinònimCastellvell de Rosanes
Castellví de Rosanes
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Llobregat, al sector més septentrional de les muntanyes d’Ordal, fins a l’Anoia i fins prop del Llobregat.
Població: 
1.719 h
[2009]
Extensió: 
16 km2

Situació i presentació

És separat del Llobregat pel terme de Martorell al N, i de Sant Andreu de la Barca, a llevant, la partió amb el qual passa per l’esperó dels Tres Termes (divisòria també amb Martorell), per la costa de la Dama (211 m), pel Pi Tallat (256 m) i pel turó de les Ànimes (216 m). El límit meridional amb el municipi de Corbera de Llobregat passa per la serra de Santa Magdalena (on hi ha el puig de la Creu de l’Aragall, de 549 m), i pel coll de Canals (entre altituds de 572 i 583 m). A ponent, la divisòria amb Gelida (de la comarca de l’Alt Penedès) coincideix amb un antic camí que passa vora Can Canals, Can Guilera i la Torre del Cavaller de Lloselles (aquesta ja del terme de Gelida); d’ací en endavant segueix pel dret fins a trobar l’Anoia, prop dels Pous.

Tot i que no és la major altitud del terme, la muntanya on hi ha el castell de Sant Jaume, com també s’anomena l’antic Castellví de Rosanes, que dóna nom al municipi, de 369 m, es destaca especialment per la seva situació estratègica, ja que domina el camí de la dreta de l’Anoia (per on corria l’antiga Via Augusta) i el del Llobregat, accés a la ciutat de Barcelona i ensems via cap a leinterior de Catalunya. Altres accidents orogràfics destacables són el coll de Roques Roges, sota la Creu de l’Aragall i, entre aquesta i el turó de les Deveses (441 m), el coll de la Pedra Dreta. D’aquest conjunt muntanyós neixen diversos torrents que desguassen a l’Anoia (el torrent dels Àngels, el de Ca n'Abat, el de Castellví, el de les Deveses i altres de menors com el de la Torre del Cavaller de Lloselles i el de Can Sunyol ) o al Llobregat (la riera de Palau, que es forma de la riera de Can Mitjans).

El terme comprèn el poble de Castellví de Rosanes, cap del municipi, les caseries dels Àngels i de Miralles, i les urbanitzacions de Can Sunyer del Palau, el Taió i Valldaima. L’accés al poble es fa per la carretera de Martorell a Gelida (C-243), prop de la qual circula l’autopista AP-7 de Martorell a València (però que no té sortida al terme). Hi ha tot un tramat de camins carreters, dels quals destaca per la seva antiguitat el que des del Palau, en terme de Sant Andreu de la Barca, porta al castell de Sant Jaume. Els altres enllacen els masos del terme i porten fins a les poblacions veïnes.

La població i l'economia

La població (castellvinencs) del terme de Castellví ha presentat tradicionalment un poblament dispers. El poble és de formació moderna, ja que les dues primeres cases es construïren el 1743. Els censos realitzats entre el 1708 i el 1719 registren 19 cases disseminades amb 93 h, incloent-hi la comunitat religiosa de Miralles. Un cens del 1752 ordenat pel senyor de la baronia revela que Castellví tenia 12 cases i 48 h, més un sacerdot, un convent amb 12 religiosos, un batlle i dos regidors. Posteriorment, el cens de Floridablanca del 1787 dóna 188 h. El 1850 hi havia 190 h (sense comptar els frares) i 316 h el 1860. Amb la crisi de la fil·loxera del tombant de segle minvà també la xifra de la població. El 1900 hi havia 269 h i el 1930 n'hi havia 274; a partir de la dècada de 1950 s’inicià una recuperació que s’ha mantingut en la segona meitat del segle XX: el 1960 hi havia 330 h, 332 el 1970, 350 el 1981, 661 el 1991 i 1 195 el 2001. L’any 2005 arribà a 1 370 h.

L’agricultura encara és una activitat amb certa importància en l’economia de Castellví. Normalment, la població treballa en la indústria o el comerç fora del municipi, sobretot a Martorell, bé que manté encara el conreu dels camps com a activitat complementària. Els principals conreus són la fruita (préssecs, cireres i pomes) i la vinya, de la qual deriva la fabricació de vins i xampany al mateix municipi.

Pel que fa a la indústria, Castellví disposa de dos polígons industrials, el de Ca n'Abat, situat a l’E del torrent de Ca n'Abat, i el de Rosanes, situat en una franja paral·lela a la C-243 entre el torrent de Ca n'Abat i el torrent dels Àngels. Una de les empreses més grans es dedica al rentatge, neteja i tenyiment de peces tèxtils i de pell. D’altra banda, s’ha incrementat la població ocupada en el sector de serveis, possiblement relacionat amb el creixement de la població i amb la instal·lació de les urbanitzacions.

El poble de Castellví de Rosanes

El poble de Castellví de Rosanes (98 m i 512 h el 2006) és emplaçat en un coster de la dreta de l’Anoia, sota el pla de Matamoros, entre els torrents de Ca n'Abat i de Castellví. Resta a ponent i amagat de la vista del castell de Sant Jaume. L’origen del nucli urbà es troba el 1743, quan dos frares agustins de Miralles, els pares Torrent i Lloses, edificaren dues cases al terreny anomenat aleshores la Rovira d’en Mascaró. Les cases, de planta i pis o com a màxim de tres pisos, s’arrengleren per un llarg carrer costerut, anomenat Nostra Senyora de Montserrat en la part més nova d’entrada a la població, i la Parra, més amunt de la plaça. El carrer del Serral és una prolongació vers el NE d’aquest darrer. La part intermèdia és ocupada per cases de planta i pis i parets mitgeres del decenni de 1920. Al carrer de Sant Isidre hi ha la nova església de Sant Isidre, que hi va ser bastida el 1955 per mossèn Ramon Palomera, bé que no fou inaugurada fins el 1964; la seva construcció fou sufragada pel poble de Castellví. És una tinença de la parròquia de Sant Miquel que des del 1974 radica a la capella de la Mare de Déu dels Àngels.

Les festes més populars són la dels Reis, que se celebra amb la tradicional cavalcada i el lliurament de regals casa per casa, i la festa major de Sant Isidre, pel maig. Cal destacar també l’aplec de la festa dels Àngels, que s’acostuma a fer el primer diumenge d’agost, i la festa major petita en honor de sant Miquel, al setembre.

Altres indrets del terme

El Castellví de Rosanes i la capella de Sant Jaume

Les restes conservades en l’ample perímetre del Castellví de Rosanes, o castell de Sant Jaume, permeten de distingir-hi clarament diverses èpoques constructives. La part més antiga, al punt més alt del castell, és una torre circular feta amb un bell aparell romà que, sens dubte, degué estar relacionada amb la via (brancal de la Via Augusta) que travessava el Llobregat pel pont del Diable a Martorell. Envolta aquesta torre circular un primitiu recinte medieval, de la fi del segle IX o primeria del segle X. També pertany a aquest període un bon pany de muralla, al repeu d’aquest esperó. Aquest recinte va ser ampliat i refet a la fi del segle XIII i durant el XIV; es construïren diverses dependències al sector de migdia de la part sobirana (se'n destaca especialment una sala rectangular que conservava dues arcades de diafragma ogivals), mentre que va ser reforçada la defensa de la part jussana del castell (on s’havia format un nucli de poblament) a base de construir un conjunt de torres (bestorres) arran mateix de l’espadat que circumda el turó. El castell fou destruït el 1714 per les tropes filipistes, després que els seus defensors, comandats pel coronel de miquelets Miquel Santjoan, fossin obligats a abandonar-lo. Dalt el castell hi ha també les ruïnes de l’antiga parròquia de Sant Miquel de Castellví, documentada el 1026, que avui es confonen amb les de les altres dependències del segle XIII. Derruïda com el castell el 1714, la parròquia fou traslladada aleshores a la capella de la Mare de Déu dels Àngels.

Al peu del castell, fins on arriba el camí carreter que hi mena, hi ha el Mas de Sant Jaume, construït amb posterioritat a l’enderrocament del castell per Felip V.

Construïda en un coll, entre Montgai i el turó que ocupa el castell de Sant Jaume hi ha la petita capella romànica de Sant Jaume, l’advocació de la qual, per extensió, ha donat modernament un segon nom a l’antic Castellví de Rosanes. La capella, documentada el 1288 i el 1292, sembla que hi fou bastida en commemoració que al pla on és emplaçada foren derrotats els almoràvits en l’escomesa del 1108; segons les fonts narratives ho foren en la batalla del Port, vora Martorell, i no pogueren prendre el Castellví. És d’una sola nau, capçada per un absis semicircular, amb arcuacions llombardes entre lesenes com a decoració exterior. Sembla que la carreuada de l’estructura de la nau assenyala una modalitat ja avançada dins el primer art romànic, com una prolongació de les maneres llombardes. Va ser cremada el 1936 i aleshores es perdé la imatge de Sant Jaume, policromada i de tradició romànica, que s’hi conservava.

Miralles

L’antiga quadra de Miralles, vora l’Anoia, entre el torrent dels Àngels i el de la Torre del Cavaller de Lloselles, pertanyia el 1210 a Guerau Alemany de Cervelló i a la fi d’aquesta centúria a Bernat de Miralles, mort el 1311. A la primeria del segle XV era de Guillem Codorniu, de Gelida. Hi hagué emplaçat el monestir de Miralles, convent de l’orde de Sant Agustí que fou fundat pel mercader barceloní Bertran Nicolau, el 1410, a Sant Pere de la Gornal, i el 1414 fou traslladat a Miralles. Nicolau escollí dos frares del convent de Sant Agustí de Barcelona, Joan Casany i Francesc Corones, que el 1414 adquiriren de Guillem Codorniu la quadra de Miralles i convertiren l’antic casal fortificat en la Casa de Déu de Miralles. La comunitat de Miralles apel·là davant el papa Climent VIII contra la dissolució del monestir que el convent de Sant Agustí de Barcelona obtingué a la mort del primer prior de Miralles, Joan Casany (1424). El papa dictaminà en contra de la dita dissolució i manà que fossin restituïts a Miralles els seus béns. La comunitat ja no abandonà el convent fins a la desamortització eclesiàstica del 1835, després de la qual els béns de l’antic monestir de Miralles foren adquirits per la família Margarit.

Del conjunt d’edificis de Miralles es destaca, a part l’església monumental del 1774, el casal gòtic amb portal adovellat i finestrals biforats. Al pis de sobre hi ha un balcó amb motlluratge gòtic, del segle XVI. Del seu interior són notables els teginats, especialment el de la sala principal, del segle XV. A la part baixa hi ha una antiga capella gòtica rectangular, coberta amb embigat pla sobre dos arcs de diafragma apuntats. Conserva parcialment un conjunt de pintura mural notable, del qual es destaca per la seva finor i qualitat un bell mural d’influència italianitzant, amb les figures dels sants metges Cosme i Damià i dos arcàngels enmig; la sanefa que envolta la composició duu l’anagrama del fundador. El mural data probablement de la primera meitat del segle XV. L’intradós dels arcs és decorat amb efígies d’evangelistes i patriarques, obra d’una mà molt inferior. Les altres pintures, sant Cristòfol, el diluvi, el pecat original, són més tardanes i més rudimentàries. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, procedent de la col·lecció Plandiura, es conserva un retaule gòtic de Miralles, del 1462, obra d’Antoni Lloyne. El retaule és dedicat a la Mare de Déu, a sant Agustí i a sant Nicolau de Tolentino i presenta un acurat realisme amb influències huguetianes. S'havia conservat a Miralles una talla de la Mare de Déu del Bon Part i de la Llet, de factura tardana de tradició gòtica.

Els Àngels, Ca n'Abat i altres masos

La caseria dels Àngels és situada a la dreta de l’Anoia, prop del torrent dels Àngels, a un quilòmetre i escaig del poble de Castellví. Hi ha la capella de la Mare de Déu dels Àngels, que durant dos-cents anys ha allotjat la parròquia de Castellví. Les notícies més antigues que hom té de la seva advocació són del 1204, quan una piadosa senyora anomenada Saurina instituí, a la parròquia de Castellví, un benefici a la Mare de Déu dels Àngels. Als segles XV i XVI a la capella hi havia ermitans i el 1714 hi fou traslladada la parròquia de Sant Miquel, quan fou destruïda l’església del castell. L’església dels Àngels fou reconstruïda i beneïda el 1741. Durant uns quants anys s’anomenà parròquia dels Àngels de Castellví. L’església, construcció del segle XVIII, és d’una sola nau amb transsepte i petites capelles laterals. A la llinda de la porta figura l’any 1740. El cimbori duu la data de 1858 i conté unes pintures modernes de la Mare de Déu de Montserrat. S'hi conserven alguns fragments del retaule major (que fou destruït el 1936), obra de Francesc Espill, del 1694. Al costat nord de l’església hi ha el cementiri i, a l’altra banda, la rectoria, gran casal cobert a dos vessants.

Des dels Àngels un camí de carro porta a Ca n'Abat, vora l’Anoia. El mas, amb diverses dependències agrícoles, qualificat com a granja model el 1884, va ser reformat poc abans d’aquesta data. Hi ha una capella, documentada el 1780, d’estil neoromànic.

Entre els masos encara no citats del terme de Castellví de Rosanes destaquen Can Sunyol, en el portal del qual consten dues dates, el 1593 i el 1744, Can Cases, Can Guilera i les Casetes de Can Ponç, tots centre d’explotacions agràries. Altres masos que també tenen camps són el Mas Carmona, Can Mitjans, Can Xandri i els dos masos de Ca n Alegre. Són en ruïna el Mas dels Frares, el Maset del Baró i Can Sort. Cal esmentar també les urbanitzacions de Can Sunyer del Palau, el Taió i Valldaima, que sumaven 850 h el 2005.

La història

El topònim de Castellví de Rosanes constitueix un doble document històric, puix que, d’una banda, la forma Castellví és formada ja en època romànica, a partir de castellu veclu, provinent al seu torn de la llatina castellu vetulu, i ens apareix fossilitzada en una forma arcaica (la moderna seria Castellvell). D’altra banda, Rosanes (Rodanes al segle X), forma també romànica, prové probablement de rota, tros de terra rompuda, que ha de referir-se a les primeres colonitzacions medievals, anteriors a la primera menció documental. Cal remarcar també que, amb tota versemblança, Castellví fa referència als seus orígens com a fortificació, d’època romana, anterior —vella, per tant— al seu ús en època medieval.

L’origen històric del municipi és l’antic Castellví de Rosanes, anomenat també castell de Sant Jaume per l’advocació d’una capella propera al castell. Emplaçat damunt un penyal estratègic (369 m) accessible només pel SW, fou, juntament amb el Castellví de la Marca, al Penedès, centre de la baronia de Castellvell, que comprenia els castells, els llocs i les parròquies de Castellví de Rosanes, Abrera, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve Sesrovires, Castellbisbal i Martorell. El castell és documentat des del 963, que apareix citat com a límit del castell de Masquefa. La jurisdicció feudal de la baronia a la primeria del segle XI pertanyia a Guillem (I) de Castellvell, fill d’Amat, anomenat també Guillem Amat de Montserrat perquè posseïa la Guàrdia de Montserrat, i prohom de la cort dels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda. El llinatge dels Castellvell, que posseí el Castellví de Rosanes, es distingí pels fets d’armes i en la confiança dels monarques. Al segle XII, els Castellvell posseïen pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona el Castellvell vescomtal de la ciutat. El 1228, a la mort de Guilleuma de Castellvell, que s’havia casat amb Guillem Ramon I de Montcada, vescomte de Bearn, la baronia passà al seu fill, Guillem de Montcada i de Castellvell, vescomte de Bearn (que morí en la conquesta de Mallorca el 1229 i és enterrat al claustre de Santes Creus), i restà en mans dels Montcada fins que a la primeria del segle XIV pervingué als comtes de Foix. Tant en temps dels Castellvell com en el dels Montcada, als segles XII-XIII, el Castellví de Rosanes fou un centre d’atracció de trobadors. Hi morí (1398) el comte Joan I d’Empúries, que hi estigué empresonat. El 1397 la baronia de Castellvell fou incorporada a la corona i, malgrat la promesa que no en seria alienada, Joan II la cedí a Lluís de Requesens i de Soler i als seus descendents. Així pervingué per successió familiar als Fajardo, als ducs de Montalto i als Álvarez de Toledo, fins a l’extinció de les senyories.

.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...