Vida i obra
D’ascendència noble, visqué entre València, Nàpols i Madrid. Des del 1592 assistí, amb el nom de Secreto, a l’Acadèmia dels Nocturns de València, en la qual participà en vint-i-quatre sessions, llegint-hi poesies i quatre discursos. Prengué part en les justes poètiques organitzades per Bernat Català de Valeriola (1600) i en les celebrades amb motiu de la canonització de Ramon de Penyafort (1602).
Fou procurador general del duc de Gandia Carles de Borja (1601-07) i capità de la fortalesa calabresa de Scigliano (1607-09). El 1616, amb l’intent de fer reviure l’Acadèmia dels Nocturns, fundà a València l’Acadèmia dels Muntanyesos del Parnàs, de la qual fou president. A partir del 1619, s’instal·là definitivament a Madrid, on trobà la protecció dels ducs d’Osuna i del comte duc d’Olivares. Ingressà a l’Academia Poética i participà en les justes poètiques en honor de sant Isidor (1620).
Com a autor dramàtic, fou el capdavanter de l’escola dramàtica valenciana en llengua castellana, que s’incorporà, gràcies a ell, a les noves fórmules de Lope de Vega, de qui fou defensor i amic. Conreà tots els gèneres, però, sobretot, la comèdia d’intriga i la comèdia històrica, basada sovint en temes del romancer castellà, que recreà amb una visió humanista (com Las mocedades del Cid, la seva obra més coneguda, que inspirà Le Cid de Corneille), i la mitologia (Los amores de Dido y Eneas). Cal remarcar també la seva visió satírica de les relacions matrimonials (Los malcasados de Valencia).
Se’n coneixen vint-i-sis comèdies d’autoria segura i diverses més d’atribuïdes. Dues (El caballero bobo i El amor constante) foren publicades a la col·lecció Doce comedias famosas (València 1608); dotze més, a Primera parte de las comedias de Don Guillén de Castro (València 1618 i 1621), i les altres dotze, a la Parte segunda de las comedias de Don Guillén de Castro (València 1625). Les seves obres rares vegades reflecteixen la societat valenciana del seu temps, i encara només la de les classes altes castellanitzades (com La verdad averiguada y engañoso casamiento).
Fou ell mateix considerat com a personatge literari: Juan Ruiz de Alarcón el representà a El examen de los maridos (1634) sota el nom de Guillén de Aragón, i Tirso de Molina, a El amor y la amistad, sota el de Guillén de Cardona .
Bibliografia
- Arata, S. (ed.) (1996): Castro, G. de: Las mocedades del Cid. Barcelona, Crítica.
- Arellano, I. (1995): Historia del teatro español del siglo XVII. Madrid, Cátedra, p. 229-250.
- Cazal, F. (1998): “Romancero y reescritura dramática: Las mocedades del Cid”. Criticón, 72, p. 93-123.
- García Valdecasas, A. (1993): “La tragedia de final feliz: Guillén de Castro”, dins Arellano, I.; Blasco, J. i Vitse, M. (ed.): Estado actual de los estudios sobre el Siglo de Oro. Salamanca, Universitat de Salamanca, vol. I, p. 435-446.
- Ramos, J.L. (1986): “Guillén de Castro en el proceso de la comedia barroca”, dins Oleza, J. (ed.): Teatro y prácticas escénicas, II: la comedia. Londres / València, Tamesis / Institució Alfons el Magnànim, p. 229-248.