De família de petits propietaris rurals, intervingué en la segona guerra púnica (217 aC). A partir del 204 aC seguí a Roma la carrera política: fou qüestor, edil, pretor a Sardenya i cònsol el 195 aC; durant aquest darrer mandat es traslladà a Hispània per tal de sufocar la revolta general indígena, i arribà fins a Numància i Càstulo. Fou elegit censor el 184 aC.
En oposició a la política dels Escipió, liberal i filohel·lènica, la seva activitat es dirigí a preservar els costums romans tradicionals i a combatre la influència grega; féu aprovar lleis contra el luxe, limità la llibertat de gestió de la dona, denuncià sovint irregularitats d’altres polítics; féu construir la basílica Pòrcia; en política exterior fou partidari de la no-intervenció fora d’Itàlia, excepte en el cas de Cartago, que considerava la més gran amenaça per a Roma.
Escriví, en un estil simple i elegant, una història de Roma (Origines) de la qual només es conserven fragments, el tractat De agricultura, amb interessants notícies sobre els vells costums, i Carmen de moribus, obra en vers, perduda. Els anomenats Dístics de Cató són d’època imperial. La seva personalitat ha estat considerada com un exemple de les virtuts romanes.