Situació i presentació
Limita amb els municipis de Susqueda (NW), Amer (N), Sant Julià del Llor i Bonmatí (E), Osor (W, SW) i Anglès (SE).
Morfològicament situat entre la muntanya de Sant Gregori (1.088 m) al SW, el Ter (límit septentrional i oriental) i la riera d’Osor, ja al curs final (límit SE), el terme té dos sectors totalment diferenciats; el del NW i W, format pels vessants de la muntanya de Sant Gregori, és muntanyós i boscat, amb predomini d’alzines, castanyers i roures, de característiques i constitució geològica totalment guillerienques; el segon, al NE i S, a l’interfluvi del Ter i la riera d’Osor, correspon a la configuració planera i fèrtil de la vall del Ter, al sector gironí. El pantà del Pasteral, al Ter, aprofita un congost entre el terme de la Cellera i el d’Amer, poc abans de la confluència amb la riera d’Amer.
Pont sobre el Ter al Pasteral
© Fototeca.cat
La clara diferenciació morfològica del terme afecta al poblament, localitzat bàsicament al sector planer de llevant, que comprèn el poble de la Cellera de Ter, cap de municipi, el barri del Pasteral i els veïnats de Pladamont i Pladavall, contrastant amb la zona montanyosa de ponent, poblada d’antigues masies (avui la major part deshabitades) que formaven el veïnat del Plantadís. El terme és travessat de SE a NW per la carretera C-63 de Santa Coloma de Farners a Olot que enllaça, a Amer, amb la carretera N-141 que mena a Girona i, més al S, amb la C-25 (Eix Transversal). Fins el 1969 el carrilet de Girona a Olot, que tenia estació a la Cellera, seguí una direcció paral·lela a aquesta carretera. El sector NE del municipi és travessat per un canal o séquia que surt del Ter prop del Pasteral i torna al mateix riu ja dins el terme d’Anglès.
La població demanà, quan es feu la ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya el 1933, la incorporació a la comarca del Gironès, petició que fou desatesa.
La població i l’economia
La població de la Cellera (cellerencs) és una de les poques de la Selva que té una trajectòria demogràfica ascendent i constant, sense grans trasbalsos, fet que es pot explicar segurament pel relatiu grau d’industrialització que posseeix de temps. Els 228 h del 1718 passaren a 502 el 1787 i a 1.311 el 1860. L’escassa dependència cap a la indústria del suro, permeté la continuació d’un creixement que, aixó sí, es moderà considerablement en anys posteriors. El 1900 tenia 1.342 h, 1.544 el 1930 i 1.817 el 1960. A partir de 1970, amb 2.029 h, la població experimentà una tendència cap a l’estancament, amb lleus oscil·lacions, mantenint-se pràcticament invariable (2.046 h el 1981, 2.069 el 1991 i 2.055 el 2001). L’any 2005 hi havia 2.064 h.
A la darreria del segle XIX hi havia quatre fàbriques d’embotits, dos molins fariners, tres forns de calç, nombrosos obradors de rodells de botes (gràcies als castanyers de la zona muntanyosa) i encara s’explotaven unes pedreres de marbre.
L’agricultura, a la vora dels rius, és dedicada a cereals, que alternen amb farratge i hortalisses; al secà hom conrea cereals i alguns avellaners. Destaca la cria d’aviram i de bestiar porcí. La indústria principal és la hidroelèctrica, gràcies al pantà del Pasteral. L’abundant zona boscosa del municipi condiciona la important presència del sector de la fusta i la fabricació de mobles, que es remunta a finals del segle XIX i que li ha valgut la denominació de Vila del Moble. També hi ha presència d’indústria tèxtil.
Pel que fa al comerç, la Cellera es mou al redós de Girona. Els dijous s’hi celebra mercat setmanal i el segon diumenge de març, coincidint amb la matança del porc, una fira de productes artesanals.
El poble de la Cellera de Ter
El poble de la Cellera de Ter (1.819 h el 2005) es troba a 166 m d’altitud, a la plana, prop del Ter i de la séquia que en deriva, aigua amunt de la confluència amb la riera d’Osor. El centra l’església parroquial de Santa Maria, que ja consta el 860 en un document de confirmació de propietats del monestir de Sant Medir, precedent del monestir d’Amer, del qual depengué molts segles. Els ter ratrèmols del 1427 enderrocaren l’església i una bona part de la població; l’actual edifici es començà a construir el 1627, dins l’estil renaixentista tardà propi d’aquesta època, amb un esvelt campanar de torre quadrada amb base romànica. Una làpida encastada al mur exterior de l’església diu: “En lo any de 1627 esta isglesia de Nostra Senyora de Salas fonch tornada senyalar per solar parrochial de la vila i salera d’anglès per lo sumo pontifice Urbano octau essent sacristà lo Dr. Miquel Pagès”. Entre els edificis del poble destaca la casa Dalmau, amb una porta voltada de pedres grosses i diverses cases amb finestres gòtiques.
La festa més destacada del terme és la festa major o festa del Roser, documentada des del 1644, que s’escau el quart diumenge d’abril. Altres celebracions són la de la matança del porc, el segon diumenge de març, que coincideix amb la fira abans esmentada, i les festes de Setmana Santa, en què es fan les tradicionals cantades de caramelles i goigs. Durant tot el mes de maig se celebren actes festius, entre els que destaca l’homenatge a la vellesa, l’últim cap de setmana.
Altres indrets del terme
Al barri del Pasteral (59 h), vora el Ter i la central elèctrica, hi ha un petit grup de cases. Al veïnat de població esparsa de Pladamont (79 h), a l’extrem NE del terme, es troba la capella de Sant Just i Sant Pastor, on se celebra un aplec el Dilluns de Pasqua.
Als voltants del poble es conserven encara moltes masies antigues, com Palou, Vinyoles, Can Roca (abans Fontanelles) i l’anomenada successivament Domènec, Gassull i Gornès (antigament Gaià). La majoria de les masies de l’antic veïnat del Plantadís, al sector muntanyós del terme, han desaparegut o són deshabitades. La més antiga és la de Peixarrelles, de grans dimensions. Dins el terme hi ha una estació prehistòrica en una cova que va aparèixer incidentalment a les pedreres que s’explotaven al puig de Gria; la gran quantitat de restes humanes fa creure que fou habitada molt de temps; s’hi han trobat també instruments de pedra (raspadors, ganivets, destrals), i nombrosos fragments de ceràmica (hom ha datat el jaciment entre l’any 2000 i el 800 aC).
La història
Antigament la Cellera de Ter i Anglès formaven un sol municipi. L’església de Santa Maria de la Cellera era la parròquia única d’aquesta demarcació i per això s’anomenava Santa Maria d’Anglès o de la Cellera d’Anglès. A l’indret d’Anglès hi havia una fortalesa que adquirí la categoria de castell termenat, entorn del qual els Cabrera, senyors del lloc, crearen una vila fortificada o pobla. Per a distingir l’antic nucli format a la sagrera o cellera (noms emprats ací com a sinònims) de Santa Maria del de la Pobla d’Anglès, persistí en aquesta població l’antic nom genèric de cellera o sagrera, abans comú a tots els pobles nascuts entorn d’una església. La importància civil de la Pobla d’Anglès feu que la jurisdicció civil de la Cellera depengués del castell d’Anglès fins el 1788 (i per això també ha estat anomenada la Cellera de Cabrera), mentre que eclesiàsticament Anglès depengué de la parròquia de Santa Maria de la Cellera fins el 1594.
La vall del Ter ha estat en aquest sector molt afectada pels terratrèmols, per la proximitat amb la zona volcànica de la vall d’Amer; es coneixen els del 1347 i el 1349 i, sobretot, els del 1427 i el 1428, ja esmentats, que causaren grans destrosses.