La geografia física
El país és format per un gran altiplà de materials paleozoics, d’una altitud que oscil·la entre 610 i 914 m, que constitueix un interfluvi entre les conques del Congo i del Txad. Al NE s’aixequen els massissos dels Mongos i de Tondou, que arriben als 1.400 m d’altitud. Al NW es troben els monts Karé, on es dreça el cim més elevat del país, el mont Gaou (1.420 m). El clima és subequatorial a la part meridional del país, amb una temperatura mitjana anual de 26,7°C i una oscil·lació anual molt petita; l’oscil·lació diària, per contra, és elevada (entre 8,3°C i 11,1°C). La pluviositat és alta (1.200-1.800 mm), així com la humitat relativa; al N el clima és tropical, amb una estació plujosa, de juny a octubre, i una estació seca, d’octubre a març, quan bufa el harmattan. Hidrogràficament, el país és dividit en dues conques: al N, la del riu Chari, de direcció S-N, i al S, la de l’Ubangui, de direcció N-S. A la primera conca pertanyen el Bamingui i l’Ouham, i a la segona, el M’Bomou, el Kotto i el Sangha. La vegetació és de bosc tropical al S, i de sabana, amb bosc en galeria, al N.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura aportava el 1997 al voltant del 50% del PIB i ocupava més del 70% de la població activa. Els principals conreus de subsistència són mandioca i altres tubercles, blat de moro, mill, melca, arròs, sèsam, plàtans, cítrics i tabac, per al consum local. Dels conreus de plantació destinats a l’exportació tenen importància els cacauets, les bananes i, especialment, el cotó i el cafè (16% i 10% de les exportacions el 1999). Només el 3,5% del territori és conreat, mentre que l’extensa superfície forestal (75%) és aprofitada, allà on el bosc no és degradat i hi ha facilitats de transport, com a combustible domèstic i per a l’explotació de fustes valuoses, que representen una quarta part de les exportacions. La ramaderia de bestiar boví i cavalls és notable a les sabanes del vessant del llac Txad, i la pesca fluvial és una activitat de subsistència. La mineria també hi és important. Destaquen els diamants (500.000 quirats el 1997); d’aquesta producció, només un terç són diamants industrials i la resta correspon a diamants de joieria. Tot i que els diamants són el primer producte d’exportació, els beneficis resulten considerablement retallats a causa del contraban. Hom explota també or (Roandji, Poulobou), urani a Bakouma, amb una de les principals reserves d’Àfrica. Quant a l’energia, gairebé la totalitat de l’electricitat és obtinguda de dues centrals hidroelèctriques. Les importacions de petroli representen el 10% del total. El país és poc industrialitzat: la indústria representa el 12% del PIB total el 1997, del qual el 4% correspon a la mineria, que ocupa el 3% de la població activa. Bàsicament és formada per l’elaboració de productes agropecuaris (oli de palma, cacauet, sèsam, cerveses, begudes analcohòliques, carn i tabac), algunes indústries tèxtils (del cotó), de la fusta, del calçat, mecàniques (bicicletes i motocicletes) i d’altres de químiques. Els principals productes exportats són el cafè, la fusta, el cautxú, el cotó i els diamants, i pel que fa a les importacions, la maquinària, els vehicles, els metalls derivats, els productes químics i el petroli. Procedeixen (2000) de França, en el 35%, i del Camerun (13%), i la resta del Benelux, Alemanya i Japó. Les exportacions s’adreçaren el mateix any al Benelux (64%), i la resta a França, Costa d’Ivori, Espanya, la Xina i Egipte. La balança comercial és lleugerament deficitària (al voltant del 5% en 1990-2000).
Les comunicacions terrestres són poc desenvolupades: els ferrocarrils encara eren en projecte el 2002, i els 23 810 km de males carreteres (només 429 km n'eren asfaltats el 2000) no permeten de recórrer en bones condicions els 1 450 km que separen Bangui de l’Atlàntic. Disposa del sector centreafricà de la Transafricana, la carretera que travessa el continent seguint l’equador. El transport fluvial, poc important a l’interior del país, és d’una importància capital per a les relacions amb l’exterior (a través dels rius Ubangui i Sangha, que desemboquen al riu Congo). El Sangha, que penetra en el Congo, només és navegable estacionalment; l’Ubangui, fronterer amb la República Democràtica del Congo, és la via principal de comunicació, amb el servei regular entre Bangui (primer port del país) i Brazzaville (Congo), abans dels ràpids del riu Congo. L’aeroport principal és a Bangui.
País dotat de recursos naturals considerables, la República Centreafricana veu obstaculitzat el creixement econòmic per la seva situació interior, les deficients comunicacions que li impedeixen un accés als recursos i un transport dels productes que faci rendibles les explotacions i la dependència d’uns pocs productes molt vulnerables a les fluctuacions de preus. La inestabilitat política dels anys 1996-97, en gran part causada per la incapacitat del govern de pagar el funcionariat i l’exèrcit, agreujà encara més la situació. Com a estat membre de la Comunitat Financera Africana (de la qual ha adoptat la unitat monetària, el franc CFA), rep important ajut tècnic i financer de França. Tot i això, el creixement econòmic ha restat baix: 1,9% de mitjana anual del PIB els anys seixanta, 1,4% els setanta, 1% els anys vuitanta i 2% a la dècada dels noranta. El fort creixement demogràfic, a més (la població augmentà en 1970-2000 un 45%), repercuteix negativament en la renda per habitant, que el 1999 era de 290 $. El 1998 la República Centreafricana pactà una sèrie d’ajudes amb el FMI, que l’instà a adoptar un pla econòmic dirigit a disminuir el dèficit fiscal i el deute exterior (en part condonat), reestructurar el sector públic i liberalitzar part de les empreses públiques.
La geografia humana i la societat
La societat és predominantment rural (60% el 2000), i la densitat mitjana és molt baixa (5,7 h/km2). El poblament és irregular i es concentra a la vora dels camins. L’única ciutat important és Bangui, la capital. De les restants, cap no supera els 50.000 h. El creixement de la població és molt alt (19‰ el 2000; mitjana mundial: 13‰), a causa de l’elevat índex de natalitat (37,5‰), que compensa amb escreix el de mortalitat, igualment elevat (19‰) i en el qual té una forta incidència l’alta prevalença de la sida, que hom estimava el 1999 que afectava el 14% de la població més gran de 15 anys. Els grups ètnics principals pertanyen al tronc bantú: els bandes (34,2%) i els baies (26,7%); hi ha també uns altres grups menys nombrosos, com els mandges (7,2%), els sares (6,9%) i els mbums (6,7%). La llengua oficial és el francès. El sango, crioll de francès i llengües regionals africanes, és molt estès com a llengua franca, i el 1992 fou declarat idioma nacional. En religió, el 44% de la població és musulmana, el 33% cristiana i el 23% animista; no hi ha religió oficial. Hom estima (1995) que l’analfabetisme afecta un 40% de la població. Estat independent des del 1960, l’ordenament polític de la República Centreafricana és inspirat en el francès i es basa en la constitució aprovada el 1995, que estableix una república unitària multipartidista amb un parlament unicameral (Assemblea Nacional) de 109 membres elegits per sufragi universal cada 5 anys. El poder executiu és detingut pel president, elegit per sufragi universal cada sis anys i dotat d’amplis poders. La República Centreafricana és membre de l’ONU, de la Unió Africana (OUA fins el 2002) i membre associat a la UE.
La història
Com la gran majoria dels estats africans actuals, la República Centreafricana és una entitat política recent, el territori de la qual ha estat tradicionalment habitat per grups ètnics diversos: els baies, els mandges, els sares, els mbums, els zandes, etc. La constitució d’alguna d’aquestes tribus en estats s’esdevingué per l’activitat comuna de tràfic d’esclaus que desenvoluparen com a intermediaris dels països àrabs. L’explotació europea d’aquests territoris començà posteriorment (expedicions de Dybowski i Maistre el 1891 i de Marchand en 1896-98). Arran dels acords de la conferència de Berlín (1884-85), la regió fou reconeguda com a possessió francesa (1888 i 1894), possessió ratificada el 1898. Posteriorment (1905), aquest territori, amb el nom d’Ubangui-Chari, esdevingué colònia, i el 1910 s’integrà a l’Àfrica Equatorial Francesa.
La dominació colonial francesa es caracteritzà per l’explotació dels recursos naturals del país, entre els quals el vori, el cautxú i el cotó, en benefici de la metròpoli, explotació que l’Estat francès delegà en diverses companyies. Els excessos dels colonitzadors provocaren nombroses i freqüents revoltes, i la població es veié minvada tant per la repressió com per la manca d’alimentació. Poc temps després de la Segona Guerra Mundial, la colònia esdevingué territori d’ultramar (1946), i el 1952 començaren els moviments independentistes encapçalats pel diputat africà Barthélemy Boganda, el qual el 1959 havia fundat el MESAN (Moviment d’Evolució de l’Àfrica Negra). En les eleccions del 1957 hom votà l’autodeterminació d’Ubangui-Chari, i Boganda fou elegit president del Gran Consell de l’Àfrica Equatorial Francesa.
Al desembre del 1958 hom proclamà la creació de la República Centreafricana, bé que el país restà vinculat a la comunitat francesa. En coincidir amb l’onada independentista afroasiàtica, David Dacko, successor de Boganda, mort en accident aeri (1959), proclamà, a l’agost del 1960, la sobirania total del país, i establí relacions diplomàtiques amb la República Popular de la Xina (1964). El 31 de desembre de 1965, Dacko fou enderrocat per un cop d’estat militar que portà a la presidència de la república el coronel Jean Bedel Bokassa (3 de gener de 1966), el qual suspengué la Constitució i dissolgué l’Assemblea Nacional.
El règim de J.B. Bokassa, de partit únic —Mouvement pour l’Évolution Sociale de l’Afrique Noire—, es mantingué gràcies a una repressió brutal. Afavorí la inversió privada, però mantingué el control de l’estat sobre certs sectors de l’economia. França n'era el principal client i proveïdor. El 1976 una nova Constitució convertí la República en Imperi Centreafricà, sota l’emperador Bokassa I (coronat el 1977). El 1979, aprofitant un viatge de Bokassa a Líbia, David Dacko, l’antic president del país, prengué el poder i proclamà la República, amb l’ajut militar de França. Al febrer del 1981 fou aprovada una nova Constitució que permeté la legalització d’alguns partits polítics. Realitzades eleccions presidencials al març del mateix any, resultà elegit president D. Dacko, però aquest fou deposat al setembre del 1981 per un cop d’estat militar comandat pel general André Kolingba, el qual suspengué la Constitució i els partits polítics i esdevingué cap d’estat, cap de govern, ministre de defensa i cap d’un nou comitè militar investit amb poders executius i legislatius.
Després d’un cop d’estat avortat (març de 1982), a l’agost del 1983, els tres principals partits clandestins s’uniren en un moviment d’oposició al règim de Kolingba. Poc després, la repressió es relaxà, foren alliberats nombrosos presoners polítics i entraren alguns civils al govern. Però a l’inici del 1986, arran de diversos avalots i protestes contra el règim, aquest s’endurí. Pel novembre s’aprovà una nova constitució, i el mes següent, després d’un inesperat retorn, l’ex-dictador Bokassa fou arrestat i posteriorment jutjat i condemnat a mort. El 1987 tingué lloc el congrés inaugural de l’únic partit legal, el Rassemblement Démocratique Centrafricain, liderat per Kolingba. Mentrestant, l’oposició mantingué activa la crítica al règim, i a l’octubre de 1990 esclatà als carrers de Bangui la indignació popular a conseqüència de la duresa amb què fou reprimit un discurs del Comitè de Coordinació per a la Convocació d’una Conferència Nacional.
Davant de la insurgència, Kolingba es mantingué en el poder només gràcies al suport militar de França, que el 1993 li retirà. Obligat a pactar eleccions, fou derrotat al juliol per Ange-Felix Patassé, candidat amb suport francès que aviat hagué de defensar-se de la insurgència, que l’acusava d’autoritari i de ser incapaç d’aixecar econòmicament el país. També hi havia en joc, en aquestes rebel·lions, el control sobre la fusta i els diamants. El 1996 i el 1997 els paracaigudistes francesos intervingueren per a evitar la caiguda de Patassé, i el 1998 es es creà la Missió de les Nacions Unides en la República Centreafricana (MINURCA). Paral·lelament se signà un crèdit amb el Fons Monetari Internacional a canvi de reformes econòmiques de sentit liberalitzador. Al desembre del 1998 se celebraren eleccions legislatives, que foren guanyades pel partit del president, el Moviment per l’Alliberament del Poble Centreafricà (MLPC), gràcies a les maniobres a l’Assemblea Nacional, i al setembre de l’any següent Patassé tornà a ssolir la presidència. El 2001 fou sufocat un intent de cop d’estat de l’expresident Kolingba amb l’ajut libi i de rebels de la República Democràtica del Congo, cosa que comportà la retirada dels ajuts de l’FMI i de França. Al març del 2003 el general François Bozizé prengué el poder i dissolgué el parlament. A l’octubre inicià un procés de reconciliació nacional amb el qual aconseguí l’aixecament de la suspensió als ajuts del FMI i al desembre del 2004 fou aprovada en referèndum una nova constitució.
Al maig del 2005 Bozizé es proclamà vencedor de les eleccions presidencials, però al llarg del 2006, el 2007 i bona part del 2008 continuaren els enfrontaments armats, malgrat l’acord de pau signat al febrer del 2007 entre el minoritari Front Democràtic del Poble Centreafricà (FDPC) i el govern, que perdé el control sobre el nord-est del país i hagué de demanar ajut militar francès. Al conflicte militar, s’hi afegí la crisi de Darfur i la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament del Senyor, als veïns Sudan i Uganda, que amenaçaven d’estendre’s a la República Centreafricana. La inestabilitat, tanmateix, no debilità Bozizé, que rebé el suport francès, europeu i de la comunitat africana –-amb el desplegament de forces de l’EUFOR, de la Unió Europea i de la Missió de Consolidació de la Pau a l’Àfrica Central, MICOPAX-– ni tampoc el moderat creixement econòmic, derivat de l’explotació de la fusta. El 21 de juny de 2008 fou signat a Libreville (Gabon) un acord per a un diàleg polític inclusiu postbèl·lic entre el govern i dues de les principals forces d’oposició: la Unió de les Forces Democràtiques per al Reagrupament (UFDR) i l’Exèrcit Popular per al Restabliment de la Democràcia (EPRD). Després d’aprovar una llei d’amnistia (setembre), al gener del 2009 es presentà un govern d’unitat que fou criticat perquè no incloïa altres membres de partits de l’oposició.
Refugiats de la República Centreafricana
© HCR/D. Mbaiorem
La inestabilitat i la violència persistiren, com també l’assistència militar periòdica al govern. Com a resultat, l’ONU estimava aquest any que el conflicte a la República Centreafricana havia produït més d’un milió de refugiats i desplaçats. La condició d’estat fallit afavorí la penetració de l’Exèrcit d’Alliberament del Senyor, i el territori centreafricà es convertí en l’escenari de la persecució d’aquest grup terrorista per l’exèrcit d’altres estats africans, principalment Uganda. Al gener del 2011 se celebraren eleccions presidencials i parlamentàries, novament guanyades per Bozizé.Tot i que a l’agost del 2012 la darrera de les milícies històriques signà un acord de pau, pocs mesos després sorgí Seleka, un grup armat que deposà Bozizé, el qual fugí del país. El líder de Seleka, Michel Djotodja suspengué la constitució, dissolgué el Parlament en un cop condemnat internacionalment i s’autoinvestí president (el primer musulmà en la història del país). Arran de l’augment del caos i la violència sectària i religiosa perpetrada molt sovint per les milícies de Seleka, al llarg del 2013 l’ONU i França desplegaren forces de pacificació i d’interposició. Al gener del 2014, la pressió internacional obligà Djotodja a dimitir. Fou substituït per Alexandre-Ferdinand Nguendet, que assumí el càrrec de cap d’una assemblea de transició que elegí com a presidenta interina Catherine Samba-Panza.