Cercs

Sercs

Vista del pantà de La Baells dins el terme de Cercs

© C.I.C. - Moià

Municipi del Berguedà estès a la dreta del Llobregat i al N de la ciutat de Berga.

Situació i presentació

Limita Al SW els rasos de Peguera (rasos del Mig, Rasets, serra de Corbera) el separen de Castellar del Riu, i a l’W i el NW els mateixos rasos de Peguera (el Pedró, 2.067 m, baga de Segalers), coll d’Hortons, pla de Dalt, etc., ho fan del de Fígols Vell. Per la banda de tramuntana, el terme de Cercs fa un llarg apèndix que es prolonga fins a tocar breument els límits de Vallcebre i Guardiola de Berguedà. Per l’E, limita amb la Nou de Berguedà i, més cap al S, amb Vilada. Finalment, per la banda SE, el terme de Cercs forma un altre apèndix (Pedret) a la banda esquerra del Llobregat, al S del Margançol, que confronta amb la Quar i Olvan. Aquest apèndix, limitat al S per la serra de Montsent, és drenat pel torrent de Cal Bossoms, entre la serra de Montsent al S i la serra de Picancel al N.

Les principals entitats de població del municipi són els pobles de Cercs, que és el cap municipal, el de Sant Jordi de Cercs, el veïnat de la Rodonella, el barri de la Consolació (denominat també Fígols de les Mines) i la colònia de Sant Corneli. Aquest terme comprèn, a més, els antics pobles de la Baells i Sant Salvador de la Vedella, actualment negats per les aigües del pantà de la Baells, el barri de Sant Josep i l’església de Sant Quirze de Pedret. Les comunicacions segueixen l’eix que traça el Llobregat, per la vall del riu, per la qual passa l’Eix del Llobregat (C-16). Hi ha un camí fins a Peguera i una carretera des de les mines fins a la Nou. L’antic ferrocarril d’Olvan a Guardiola de Berguedà fou clausurat l’any 1972, i a causa d’aquest fet Cercs i les mines de Fígols restaren sense aquest mitjà de transport.

El terme de Cercs s’estén en bona part a la dreta del Llobregat, que el travessa de N a S. Paral·lelament al Llobregat, per la banda dreta, hi ha el canal industrial de Berga. Aprofitant el congost de la Baells fou construït el pantà de la Baells, sobre el Llobregat, amb una capacitat per a 115 milions de m3 d’aigua, i un mur de contenció de 102 m d’altura. S’estén també pels termes de Vilada i la Quar. Regula l’aigua de Barcelona i és aprofitat també per la indústria tèxtil i els regadius del Baix Llobregat. Fou inaugurat l’any 1976. Per a fer-lo calgué negar l’antic poble d’aquest nom i el de Sant Salvador de la Vedella.

El poble de Cercs i el de la Baells apareixen esmentats ja als segles X i XI en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. Poc abans, potser cap al 830, havia estat fundat el monestir de Sant Salvador de la Vedella per l’abat Calort de Sant Serni de Tavèrnoles. El conjunt formà part del pagus de Berguedà i passà als dominis del comte de Cerdanya i, més tard, com tot el comtat de Berga, al patrimoni dels comtes de Barcelona. La història posterior és obscura; els nuclis es formaren a l’entorn de les esglésies del terme.

La població

El poble de Cercs i el de la Baells apareixen esmentats ja l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. D’antuvi, el més important fou el de la Baells, que en el fogatjament del 1370 tenia ja una vintena de focs, tot i que sofrí una reducció considerable, ja que en el del 1553 apareix, en canvi, amb només 10 focs. Més estables romangueren Pedret, amb 10 focs, i Sant Salvador de la Vedella, amb 12 focs el 1370 i 10 el 1553. Pel que fa a Cercs, apareix en el cens del 1718 amb 66 h (la Baells hi figura amb 63, Pedret amb 36 i Sant Salvador de la Vedella amb 47). Al segle XIX s’afermà definitivament la prioritat del poble de Cercs, que assolí els 613 h el 1857 (davant els 289 de la Baells). La indústria tèxtil i les mines influïren en aquest tomb decisiu: el 1930 la població de Cercs i les seves colònies industrials tenien 1.701 h mentre que els de la Baells eren només 275. El 1941 el terme de la Baells fou agregat al de Cercs. La població continuà augmentant al decenni següent (3.186 h el 1950; 4.148 h, el 1960) però després s’inicià una davallada (3.669 h el 1970, 1.901 h el 1981, 1.665 h el 1991 i 1.371 h el 2001). L’any 2005 hi havia 1.342 h.

L’economia

Gairebé la meitat de la superfície del terme és coberta de boscos, matolls i brolles; entre els arbres predominen els pins, les alzines i els roures. Les àrees conreades (farratge, patates i horts familiars) són molt esparses i han estat, en part, negades pel pantà de la Baells. Pel que fa a la ramaderia destaca la cria de bestiar porcí i d’aviram.

El terme és emplaçat en plena conca carbonífera de Berga i participa dels afloraments integrats en el triangle Fígols Vell-Guardiola de Berguedà-Saldes, i en l’eix Cercs-Peguera, paral·lel al riu de Peguera. Al sector N hi ha la colònia de Sant Corneli, encimbellada damunt les mines i a tocar del terme de Fígols Vell. Al peu de la carretera hi ha la barriada de la Consolació, indret on es localitzen els jaciments de lignit (zona carbonífera del Cretaci superior, d’una àrea de 400 km2) que començaren a ser explotats a ple rendiment en 1906-07. Al començament dels anys vuitanta s’extreia una mitjana de 35.000 t mensuals que consumia gairebé íntegrament la tèrmica de Cercs. L’empresa explotadora (Carbons de Berga) tancà l’any 1991. Altres nuclis industrials havien estat la Colònia del Carme, a la dreta del Llobregat, avui inundada, i el poble de Sant Salvador de la Vedella, a l’esquerra del riu, on hi havia una fàbrica de cotó i una colònia industrial, avui també inundada pel pantà de la Baells.

El 1929 es construí una central tèrmica, que fou substituïda el 1968 per una de nova (en funcionament del 1971 al 2011), explotada per l’empresa FECSA (posteriorment, ENDESA). Prop de la tèrmica hi havia la fàbrica de Ciments Fígols, inaugurada el 1961, que aprofitava la pedra estèril de la mina (calcàries i margues), però al juliol del 1990 fou volada per tal de donar lloc a un complex d’empreses. El 1992 l’esmentat complex era compost per una sèrie de noves iniciatives, com ara una assessoria d’empreses que donaven feina a uns 200 treballadors. Dins el sector secundari cal destacar una empresa de filatures de cotó, situada al polígon Sant Jordi. L’octubre del 2018 obrí al públic Horrorland, un parc temàtic dedicat al terror que aprofitava l’edifici de la central tèrmica clausurada. Les restriccions imposades per la pandèmia de la COVID-19 a partir del març del 2020 l’abocaren al tancament un any després (març del 2021).

Durant la dècada del 1990 es començaren a divulgar activitats turístiques: turisme verd o ecològic, esports d’aventura, excursionisme, piragüisme o vela al pantà de la Baells.

El mercat setmanal se celebra el dimarts. L’ensenyament, queda cobert fins a la primària.

El poble de Cercs

El poble modern de Sant Jordi de Cercs

© Fototeca.cat

El poble de Cercs (650 m i 322 h el 2008) és situat al lloc anomenat el Pont de Rabentí, a l’esquerra del riu de Peguera, prop de l’indret on ara desguassa al pantà de la Baells. Les cases són de pedra i els carrerons estrets i tortuosos. D’ençà de la construcció del pantà de la Baells, l’aigua arriba fins a sota del poble. Hi ha una raconada amb fonts que brollen al peu de la carretera, amb una coveta dedicada a la Mare de Déu de Lurda al damunt. En aquest poble tingué lloc, l’any 1848, una batalla de la guerra dels Matiners en la qual les forces carlines dirigides per Joan Castells derrotaren les tropes liberals del coronel Orio. L’església parroquial de Santa Maria és de factura moderna.

La festa major del poble se celebra el dia 4 de desembre, en honor de Santa Bàrbara (patrona dels minaires). Per Nadal és tradicional fer la representació dels Pastorets d’en Pitarra i la cavalcada de Reis.

Altres indrets del terme

Sant Jordi de Cercs

El terme de Cercs tenia antigament dues parròquies, Sant Andreu i Santa Maria. L’església de Sant Andreu de Cercs, encimbellada vers el NW del terme, va canviar ja fa anys de titular i és dedicada a Sant Jordi. D’aquesta manera el poble que es formà al seu voltant prengué el nom de Sant Jordi de Cercs (720 m i 698 h el 2005). Fou construït a la dècada del 1970, amb motiu del trasllat forçós del habitants de Sant Salvador de la Vedella, que s’havien quedat sense cases ja que el seu poble desaparegué sota les aigües del pantà de la Baells. Els carrers són rectes i hi ha una plaça central.

L’església parroquial de Sant Jordi de Cercs és, per tant, l’antiga de Sant Andreu, un temple romànic que deu datar de la fi del segle XI o del començament del XII, però del qual no es troba cap referència documental fins el 1312. Té una nau i un absis semicircular cobert amb un quart d’esfera. Durant la restauració d’aquesta església que es féu el 1969 foren trobats un fragment de l’altar original i una curiosa lipsanoteca en forma de bressol.

La festa major del poble és el primer diumenge de maig, l’anomenada festa del Roseret, que des de la dècada del 1970 se celebra amb una cargolada. També és tradicional fer un menjar col·lectiu el 6 de gener (record de l’antiga matança del porc que abans era pública) i, el 23 d’abril, un aplec votiu a l’ermita de Sant Jordi, on es reparteixen pans beneïts.

La Rodonella, Sant Corneli i la Consolació

A 2 km de Sant Jordi de Cercs i al peu de l’Eix del Llobregat hi ha el veïnat de la Rodonella (650 m i 173 h el 2005). El nom li vingué d’una masia homònima que hi ha en aquest indret. La festa major de la Rodonella se celebra el primer diumenge de setembre i s’hi fa mercat setmanal.

Sant Corneli (1.000 m i 121 h el 2005) és una colònia de minaires emplaçada al N del municipi sobre uns grans espadats de roca que hi ha damunt de les mines de Fígols. Destaca el Museu de les Mines de Cercs, obert el 1999, que recrea com era el treball dins la mina i la vida quotidiana dels minaires. Celebra la festa major d’estiu el diumenge abans o després de Sant Corneli i, el 4 de desembre, per Santa Bàrbara (patrona dels minaires), la d’hivern.

El barri de la Consolació és emplaçat al peu de l’Eix del Llobregat, prop de la central tèrmica; el lloc també és conegut amb el nom de Fígols de les Mines, però cal advertir que aquest darrer nom correspon exactament al nucli que formen els barris de la Consolació i de Sant Josep (3 h el 2005).

Sant Quirze de Pedret

A l’apèndix sud-oriental de l’actual terme de Cercs —que havia pertangut a la Baells— hi ha l’església de Sant Quirze de Pedret; per a arribar-hi, des de Cercs, cal passar per un pont gòtic sobre el Llobregat. Prop del pont hi ha indicis d’un altre pont més antic (o d’una resclosa). Aquesta església és una de les més destacades del preromànic català. Probablement fou edificada a l’època de la conquesta cristiana d’aquest territori, al principi del segle IX i ampliada al segle X. Sant Quirze de Pedret, inicialment de tipus paleocristià, tenia una única nau rectangular, coberta de fusta i acabada en un absis de forma trapezial. Més tard, al segle X, fou ampliada amb dues naus laterals, comunicades amb la central per arcs de ferradura adovellats. Aquestes naus laterals són cobertes per quarts de volta i acaben amb un petit absis de ferradura; aquests absis flanquegen el de la nau central. Finalment, en una tercera etapa, ja romànica, fou reformat l’absis i hom construí la portalada, a la banda dreta, que és l’element més visible d’aquesta reforma que cal situar cap a la fi del segle XII (alguns autors la situen al XIII). La portalada és una arcada formada per dos arcs de mig punt en degradació, adovellats i coronats per una arquivolta simple que fa de cornisa. Els arcs reposen sobre una imposta sostinguda a banda i banda per una columna amb un capitell esculpit.

D’aquest temple procedeixen importants pintures murals que foren traslladades a diferents museus catalans. Però, a més, a sota dels frescos romànics, Josep Gudiol i Ricart en descobrí uns altres (probablement del segle X), que l’any 1939 foren traslladats al Museu Arqueològic Diocesà de Solsona. Un dels fragments representa un individu barbat, amb una túnica fins als peus, inscrit en un cercle de colors coronat per un vistent ocell a punt d’emprendre el vol. Un altre fragment és format per una gran creu que té un cercle inscrit al centre, dins del qual hi ha un home a cavall acompanyat d’un home a peu i d’un gos; sobre l’espatlla porta un ocell que picoteja uns grans de raïm que pengen d’una creu que el cavaller té damunt del cap. Fora de la creu hi ha dos personatges de dimensions més grans: a l’esquerra, a tocar mateix de la creu, un de vestimenta vistosa i molt folgada, amb barba, porta un llibre que sosté damunt del pit i és, probablement, un eclesiàstic; a la banda dreta, davant d’un foc encès, hi ha una figura molt deteriorada que se sosté amb un bastó i té un genoll a terra. Un tercer fragment, que representava un Crist en majestat, ha desaparegut. Més importants són, encara, les pintures romàniques que es trobaven a l’absis central i que s’han conservat. A banda i banda de l’absis es representava el martiri de sant Quirze i la seva mare, santa Julita, davant el jutge, el qual apareix assegut en un tron ricament decorat i vestit amb una túnica vermella i un mantell blau. A prop hi ha el botxí, vestit de guerrer. Una altra escena presenta la mateixa santa confortant el seu fill. Hi ha també una decoració de cortines, d influència musulmana, i algunes figures fantàstiques: un home que cavalca damunt un ocell, una sirena amb dues cues (la inscripció diu: SERENA), etc. A l’intradós de l’arc hi ha dues figures identificables amb tota seguretat amb Caín i Abel, presentant llurs ofrenes a Déu. Al mur del fons de l’absis hi ha l’adoració de l’Agnus Dei per part dels vint-i-quatre ancians que esmenta l’Apocalipsi i que flanquegen el lloc on probablement hi havia la representació de l’Anyell de Déu. Al mur de la dreta d’aquest absis apareixen els quatre genets de l’Apocalipsi en actitud d’avançar damunt uns cavalls que han estat representats amb un naturalisme colpidor i pràcticament únic a l’època. El mur de la dreta presenta un banquet celestial en presència de les ànimes dels màrtirs i d’altres sants. La volta de l’absis és presidida per un pantocràtor, en força mal estat de conservació.

Totes aquestes pintures es conserven al Museu Diocesà de Solsona. D’altra banda, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona, es conserven les pintures procedents de les absidioles. Les de la dreta representen la paràbola de les verges amb seny i de les mancades de seny. Presideix el conjunt la Mare de Déu, asseguda damunt un escambell de rica ornamentació. A la part superior de l’hemicicle hi ha també la representació d’una matrona coronada, ricament vestida i amb un notable ceptre coronat per una flor de lis a la mà dreta, mentre alça la mà esquerra en actitud de prèdica, i que representa l’Església (la inscripció ECREXIA ho confirma). La decoració de l’absidiola de l’esquerra de l’altar és molt fragmentària i és conservada també al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Figurava una reunió dels apòstols presidits per sant Pere.

Totes aquestes pintures evidencien una unitat estilística que ha fet que fossin atribuïdes a un hipotètic mestre de Pedret, al qual hom atribueix, per la semblança de l’estil, les pintures de Santa Maria d’Esterri d’Àneu (actualment conservades al Museu d’Art de Catalunya), Sant Esteve de Tredòs i Sant Pere del Burgal (també al mateix museu). Hom ha considerat que formen part del seu cercle els mestres d’Estaon, Argolell i Orcau.

La Baells i Sant Salvador de la Vedella

Els pobles de la Baells i Sant Salvador de la Vedella quedaren submergits per les aigües del pantà de la Baells durant la dècada del 1970. L’any 1975 fou desmuntada la façana de l’església de Santa Maria de la Baells per tal d’evitar-ne la destrucció i es traslladà per a la seva possible reconstrucció al nou nucli de Sant Jordi. Aquesta façana era d’una notable bellesa, amb un portal amb una llinda monolítica que tenia un fris amb flors i figures esculpides, tot plegat coronat per un arc de mig punt.

Del poble de Sant Salvador de la Vedella només queda l’església, sota la central tèrmica de Cercs, en un penyal que sobresurt de les aigües, al capdamunt del pantà i que forma una illa que inclou també el canal rectoral i restes del vell priorat. Aquest fou fundat l’any 830 per monjos de Sant Serni de Tavèrnoles i quedà vinculat a aquest monestir. El rei Lluís el Piadós concedí a Sant Salvador un decret de protecció i li reconegué diverses propietats, com a la veïna població de Fígols. De fet, Lluís el Piadós li atorgava la categoria d’abadia, però aviat Sant Salvador restà reduït a simple priorat dependent de Sant Serni. Consta que el 1238 hom l’anomenava Sanctus Salvator de sa Vedera. Al segle XIV deixà d’haver-hi comunitat, i en tenia cura un monjo de Sant Serni. En extingir-se el monestir de Sant Serni passà a dependre de Sant Pere de la Portella (1580). Poc després el papa en cedí els béns al seminari d’Urgell, però el monestir romangué adscrit als monjos de la Portella fins al segle XIX, que fou suprimit.

La part més important que resta del conjunt és l’església, que consta d’una nau acabada amb un absis i amb dues absidioles als murs laterals. L’edifici és d’estil romànic tardà i data probablement de la fi del segle XII; té adossats diversos elements d’altres edificis, alguns molt antics, entre els quals hi ha dependències de l’antic monestir. En procedeixen un calze i una patena de peltre, probablement de la fi del segle XII, i l’ara de l’altar, que és un bloc de marbre blanc d’època preromànica; aquestes peces es conserven al Museu Arqueològic Diocesà de Solsona. També procedeix de l’església de la Vedella una imatge de Crist en majestat, una talla de fusta amb restes de policromia que representa Crist assegut, amb túnica i casulla i un llibre a la mà esquerra; fa 68 cm d’alçada i deu datar dels segles XII o XIII; es conserva al Museu Episcopal de Vic.

El castell de Blancafort

A la part mitjana del terme, hi ha el castell de Blancafort i l’antiga parròquia de Vilosiu, entre les muntanyes de la Figuerassa i la falda dels contraforts dels rasos de Peguera. La primera menció segura del castell és un document de donació signat pel rei Alfons I el Cast, el 10 de febrer de 1166, a favor de Pere de Berga. Més amunt del castell, al peu de la muntanya de l’Estany, hi ha la font de Santa Margarida i no gaire lluny, l’antic nucli, desaparegut, de Vilosiu (esmentat com a Villa Osyl el 839 i com a Vilosill el 1312). En resta l’antiga església parroquial de Santa Maria, avui dita de Santa Maria de les Garrigues. Existent ja al segle IX, ha estat refeta diversos cops, el darrer als segles XVII i XVIII.

Entre les masies habitades del terme hi ha Cal Conill, la Vintrosa, el Gall, el Serrat del Gal, Merolla, Cal Rosa de Merolla, la Mussolera, la Palanca, Cal Gorra, el Quer i Can Capdevila; mentre que les de l’Estany, Santa Maria de les Garrigues i la Casanova són deshabitades.