Situació i presentació
El municipi de Cerdanyola del Vallès s’estén al sector meridional de la comarca. Limita al N amb els municipis de Sant Quirze del Vallès, Sabadell, Badia del Vallès i Barberà del Vallès, al NE amb el terme de Ripollet, a llevant amb Montcada i Reixac, a l’W amb Sant Cugat del Vallès i a migdia amb Barcelona.
El territori és situat als vessants septentrionals de la serra de Collserola, fins a la depressió del Vallès, que forma el sector planer del terme, al nord. La carena de la dita serra forma el termenal a migdia amb el municipi de Barcelona. Així, el trifini del turó de Maltall de Magarola (429 m) és partió entre Sant Cugat, Barcelona i Cerdanyola. El límit meridional segueix vers l’E pel turó d’en Fotja (349 m), pel Forat del Vent i pel turó d’en Gras (241 m). El límit de llevant segueix pel torrent del Cargol, de la conca del Besòs, i per la serra de Dona Joana, travessa la riera de Sant Cugat vora el mas de la Beguda i el Ripoll vora l’estació. A septentrió, el termenal passa en plena Depressió Prelitoral. A ponent baixa cap a Collserola pel turó de la Torreferrera (202 m d’altitud), fins el Maltall de Magarola. La composició geològica del terreny és graniticoesquistosa, amb algunes llenques calcàries, a la serra de Collserola, mentre que la Depressió Prelitoral és de terrenys quaternaris.
La xarxa hidrogràfica pertany a la conca del Besòs, per mitjà del riu Sec, i de la Riera Major o de Sant Cugat, afluents del Ripoll. A aquests dos cursos conflueixen un seguit de torrents que davallen de la serra de Collserola i de la serra de Galliners, al límit amb Sant Quirze del Vallès.
A part del poble de Cerdanyola del Vallès, cap municipal, el terme comprèn les urbanitzacions de Bellaterra, Montflorit, Can Cerdà, antigament anomenat veïnat de Montcerdà, Can Fatjó dels Aurons, històricament caseria, Serraparera, Terranova, i altres polígons residencials. A més del llogaret de Sant Iscle de les Feixes. La xarxa de comunicacions de Cerdanyola és densa: la carretera de Barcelona a Terrassa, N-150, construïda l’any 1852, que actualment enllaça amb l’autopista C-58, de Barcelona a Terrassa, de semblant trajecte i inaugurada l’any 1975; l’autopista AP-7 entre Montmeló i el Papiol, inaugu-rada el 1977, que també enllaça amb la C-58 i la N-150; les carreteres a Sant Cugat (1880), a Barcelona per Horta (1935) i a Sabadell per Bellaterra (1963). A més, Cerdanyola té accessos directes a les autopistes AP-7 i C-58. Hi ha finalment les vies fèrries Barcelona-Manresa (1855), Barcelona-Sabadell per Bellaterra, amb una extensió fins a la Universitat, i el Papiol-Mollet.
La població i l’economia
El fogatjament del 1553 assigna un total de 35 focs a Cerdanyola. El 1787 els habitants del terme (cerdanyolencs) havien ascendit a 284 i a 605 el 1860. A causa de la prosperitat agrícola, la població continuà augmentant en anys successius (el 1897 hi havia 986 h) i la crisi de la fil·loxera fou aviat superada (el 1900 hi havia 928 h i el 1920 n’hi havia 1.351). Durant les dècades de 1950 i, sobretot, 1960, la població experimentà un gran increment a causa de la notable industrialització. El 1950 hi havia 4.007 h, el 1960 n’hi havia 6.455, 19.945 h el 1970 i 30.498 h el 1975. El cens del 1991 encara assenyalà una xifra més alta: 56.612 h (inclosos els habitants del futur municipi de Badia del Vallès). Durant el període 1960-78 el creixement vegetatiu fou del 20% i el migratori del 80%. Durant la darrera dècada del segle XX, es produí una davallada del nombre d’efectius com a conseqüència de la segregació, l’any 1994, del municipi de Badia del Vallès. No obstant, la tendència creixent continuà, encara que de manera més moderada. Així, l’any 2001 es comptaren 53.481 h i el 2005 57.114 h.
L’agricultura, activitat tradicional del terme, es basava en el conreu de vinya, cereals i farratge. A la darreria del segle XX, tot i l’escassa importància del sector dins l’economia del municipi, continua dominant el secà. Els cultius principals són els cereals (ordi) i els conreus industrials (gira-sol). A partir de la primeria del segle XX adquirí importància la funció residencial i d’estiueig al voltant del poble i dels nous nuclis, com el de Bellaterra (on hi ha emplaçada la Universitat Autònoma de Barcelona) i de Montflorit. La primera etapa en l’industrialització de Cerdanyola abasta els primers trenta anys del segle XX i s’engega amb la instal·lació de la primera fàbrica d’uralita de l’estat, el 1910, i amb l’electrificació del poble, el 1912. És durant la dècada del 1960, però, quan Cerdanyola deixa de ser un poble pagès i es converteix en un apèndix urbà i industrial del cinturó barceloní. Es començaren a construir polígons industrials que van acabar d’arraconar l’economia agrícola com el de la Clota, la Bòvila, Can Costa, Uralita o Can Mitjans, i posteriorment s’anaren creant noves zones industrials com Polisur, prolongació de la d’Uralita, el Parc Tecnològic del Vallès, a Can Fatjó del Molí, i el Centre Direccional, entre la riera de Sant Cugat i l’autopista AP-7. Les activitats industrials que s’han anat establint al municipi són diverses, però destaquen les del ram del metall, de materials de construcció, del tèxtil i de la confecció, de transformació de matèries plàstiques i químic (productes farmacèutics, primeres matèries, etc.), entre d’altres. Pel que fa als serveis, Cerdanyola disposa de dos centres d’assistència primària (CAP) per satisfer les necessitats sanitàries del municipi. Quant a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior.
L’ensenyament superior està representat per la Universitat Autònoma de Barcelona (1968). A més hi ha diversos centres d’educació especial (música, dansa, idiomes, etc. )Els centres naturals d’atracció comercial són Barcelona, Sabadell i Barberà del Vallès (Baricentro). Els mercats agrícoles de Granollers i Mollet han deixat de tenir interès per la pèrdua d’importància pagesa del terme. Cerdanyola celebra mercat setmanal el divendres, al barri de Fontetes i Serraperera. Al llarg de l’any s’escauen diverses fires, entre les quals destaquen Firauto, el mes de juny, la Mostra Multisectorial de Comerç, Indústria i Serveis, de caràcter biennal, a l’octubre i la Fira de Santa Llúcia al desembre. El municipi disposa d’establiments hotelers i pensions.
El poble de Cerdanyola del Vallès
El poblament antic del terme era disseminat. El poble actual de Cerdanyola del Vallès (82 m d’altitud) es començà a formar a la fi del segle XVIII vora el camí de Sant Cugat, al peu de la serra de Collserola. El 1828 sorgí el Barri de Dalt i el 1845 el Barri de Baix. Amb l’arribada dels estiuejants barcelonins (segona meitat del segle XIX), es van bastir nombroses torres, algunes modernistes, però n’han quedat ben poques. Modernament, amb la formació d’altres barris en un principi perifèrics, com el de Cordelles (1923), Antolí (1923), del Turonet (1926) i Serraperera (1928) i amb la formació dels nous barris de Fontetes (1964) i Banús (1964), el nucli urbà forma un continu des de Ripollet fins s la serra de Collserola i la vall de Moronta.
El poble és centrat per la plaça de Francesc Layret i els jardins de l’Abat Oliba, entre la casa del comú i l’església parroquial de Sant Martí. De l’església, hom sap que a la fi del segle XVI i la primeria del XVII s’edificà una nova església al pla (l’església vella o actual cementiri), més propera al poblament dispers que s’havia escampat pel pla. Aquesta església fou cremada pels francesos el 1808. Els anys immediatament posteriors s’usà com a parròquia la capella de Sant Marçal del castell. El 1906 fou construïda una nova església, la tercera, també de Sant Martí, al cor del poble actual, i la casa rectoral (1908), d’estil modernista. L’any 1989 fou bastida i inaugurada una nova església local, la de la Mare de Déu del Roser, a Serraperera.
Cerdanyola continua immersa en una etapa de transformació espacial i econòmica. Des de les dues darreres dècades del segle XX els habitatges dels barris nous són majoritàriament unifamiliars, al Turonet, Altimira, Gorgs i Serraperera. Altres actuacions residencials dutes a terme més recentment són les de Canaletes i les del sector del Centre Direccional, a les clarianes urbanes no edificades. Malgrat tot, la davallada en la construcció de nous habitatges produïda durant la dècada del 1990 també es féu palesa a Cerdanyola, tot i que segueix encara per sobre de la mitjana catalana. També els polígons industrials com el del Centre Direccional de Cerdanyola s’estenen ocupant terres verges. Diverses masies han estat enderrocades i altres, com les de Can Xarau, Can Serraperera, Cordelles i Can Fatjó del Molí, es mantenen, encara que envoltades de blocs d’habitatges i naus industrials.
Entrada principal del museu del poblat ibèric de Ca n’Oliver
© Museu i Poblat Ibèric de Ca n’Oliver
Al terme de Cerdanyola hi ha nombroses entitats i associacions culturals i esportives que es dediquen a la difusió i dinamització de la cultura i l’esport. El municipi disposa d’un museu inaugurat l’any 1998, el Museu de Cerdanyola-Casa Ortadó Maymó, dedicat a la història i el patrimoni cultural i natural del poble. El museu també té amb uns jardins que volen ser un centre obert a la ciutat, a més de diversos espais d’importància historicoartística per visitar. L’any 2010 tancà les portes per iniciar una profunda remodelació. El mateix any, s’inaugurà el Museu del jaciment arqueològic de Ca n’Oliver.
Dins el folklore local cal destacar la tradicional festa major del Roser de Maig, que s’escau el primer cap de setmana de maig i apareix documentada per primera vegada l’any 1419, que se celebrà a Valldaura amb la presència del rei Alfons IV. La festa del patró, Sant Martí, l’11 de novembre, també és celebrada anualment, coincidint amb les festes de la tardor. També el popular ball de gitanes vallesà és mantingut viu a Cerdanyola per una nombrosa colla de seguidors. La major part dels barris celebren les seves festes respectives durant els mesos d’estiu.
Altres indrets del terme
Bellaterra
La urbanització de Bellaterra, situada al NW del poble de Cerdanyola, es començà a construir el 1929 com a ciutat jardí i centre d’estiueig d’alta qualitat. Comprèn el parc del Pedregar, una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat i una parròquia (la de Santa Creu). El 1968 s’hi construí, entre aquest barri i el de Serraperera, la Universitat Autònoma de Barcelona, fundada aquell any i inaugurada el 1971. A part de les tradicionals facultats de lletres i ciències, hi ha la facultat de Ciències de la Informació, l’Escola de Traductors i Intèrprets i l’Institut de Ciències de l’Educació, entre d’altres. La universitat disposa de nombroses escoles universitàries adscrites i centres vinculats, que depenen d’altres institucions. El campus compta també amb centres de recerca com el del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) o el Centre Nacional de Microelectrònica. A més, la universitat disposa de diferents biblioteques i centres de documentació. El campus universitari és comunicat per carretera mitjançant les autopistes C-58 de Barcelona a Terrassa i la A-7 entre Montmeló i el Papiol i disposa de connexió directa amb Sabadell, Cerdanyola i Sant Cugat. Per ferrocarril se serveix de tres estacions: Cerdanyola, Bellaterra i el Castell. Dins els terrenys universitaris es construí un barri jardí d’habitatges unifamiliars a les costes de migdia del puig de Sant Pau de Riu-sec.
Sant Iscle de les Feixes, les urbanitzacions i les restes arqueològiques
El llogaret i antiga parròquia de Sant Iscle de les Feixes és als vessants septentrionals de la serra de Collserola, a la vall de Sant Iscle. El lloc de les Feixes és documentat el 964 i l’església el 994. Al segle XI ja és esmentada com a parròquia. El 1624 li fou agregada l’església de Montcada, però el 1868 se’n separà de nou, i, en aquest any, la de Sant Iscle fou agregada a Cerdanyola. L’església de Sant Iscle està oberta al culte com a sufragània de Sant Martí. L’església és romànica, d’una sola nau, coberta amb volta de canó, i absis semicircular. La porta, a la façana de ponent, és del 1577. El 1933 es descobrí a l’interior absidal un fragment de pintura mural romànica amb l’escena de l’Epifania, que és dipositat al Museu Diocesà de Barcelona. De l’antiga parròquia de Sant Iscle depenia el santuari de Santa Maria de les Feixes, situat a la dreta de la riera de Sant Cugat, a la vall de Sant Iscle o de les Feixes, prop de la casa de Can Canaletes, anomenada posteriorment Negrevernís. El 1486 l’església de Santa Maria de les Feixes era una capella on hi havia un ermità; fou reconstruïda al segle XVIII. Altres nuclis de poblament són les urbanitzacions de Can Cerdà, antigament veïnat de Montcerdà, al SW del municipi; Can Fatjó dels Aurons, que històricament havia estat una caseria, a ponent del terme; Can Serraperera, que forma un continu urbà amb el nucli de Cerdanyola, al NE del poble; Terranova, que forma un continu urbà amb la urbanització de Bellaterra, al NW del terme i Montflorit, a tocar del nucli de Cerdanyola, pel sector de migdia. El sector de l’habitatge ha continuat creixent i s’han desenvolupat noves zones com el Centre Direccional, a ponent de Cerdanyola, vora l’autopista AP-7. A l’extrem meridional del terme, dins de Collserola, prop del turó d’en Gras, hi ha el cementiri del Nord de Barcelona que s’estén, també, pel terme de Montcada i Reixac. Es trobaren vestigis arqueològics de la cultura epipaleolítica a les bòbiles Fusteret i Sallent Unyó, de l’edat del bronze a Can Fatjó dels Aurons i a Can Magrans; i materials ibèrics al cim del turó de Ca n’Oliver (Montflorit), visitable, al de Xercavins i a la serra de Galliners. De la romanització s’han localitzat testimonis ceràmics a la vall de Sant Iscle, a Serraperera, a Bellaterra i, dins el cap de municipi, una necròpoli sota els carrers d’Aragó i de Serragalliners, datats a la darreria del segle IV. Una via romana travessava el terme, de Montcada vers el Castrum Octavianum, propera als darrers contraforts de la serra de Collserola.
La història
El lloc de Cerdanyola és esmentat ja el 975. A la primeria del segle XI el monestir de Sant Cugat del Vallès va vendre al comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, la dominicatura que posseïa a Cerdanyola. És possible que el comte cedís aquest domini als Montcada quan es constituí aquesta senyoria devers el 1135. La primitiva parròquia de Cerdanyola (Sant Martí), documentada ja al segle XI, era a Can Bramona, prop del lloc on fou bastit al segle XII el monestir, després palau reial, de Valldaura. El 1144 va ser consagrada. D’aquesta parròquia de Sant Martí depenia l’església de Sant Marçal del castell de Cerdanyola, que per aquest motiu fou anomenat, també, castell de Sant Marçal. El castell i la capella són documentats el 1054. El 1223, Guillem Ramon de Montcada, pel seu testament, deixà la dominicatura de Sant Marçal a la seu tarragonina. Malgrat aquest testament, el seu fill, Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, vengué el castell de Sant Marçal a Ramon de Plegamans. Això comportà que hi hagués un plet entre aquest i la seu de Tarragona, pel qual es resolgué que la propietat fos repartida entre ambdues parts. El 1311 la meitat que pertanyia a l’església de Tarragona fou venuda al monestir de Sant Cugat. El 1546 Bernat Joan de Marimon exercia la plena senyoria del castell i del terme de Sant Marçal. El títol de marquès de Cerdanyola fou concedit el 1690 a Feliu de Marimon. Al llarg de la baixa edat mitjana i de l’edat moderna s’havien produït diverses tensions entre els senyors de Sant Marçal i el comú de Cerdanyola. Així, quan el 1389 el rei Joan I revocà, a instàncies dels senyors de Sant Marçal, la concessió que ell mateix havia fet un any abans de declarar les parròquies de Cerdanyola i de Sant Iscle de les Feixes carrers de Barcelona. El castell de Sant Marçal fou cremat pels pagesos durant la guerra dels Segadors. A la guerra del Francès, les tropes estrangeres foren derrotades al coll del Mas Bernat i, en represàlia, els francesos cremaren les dues esglésies del lloc i diversos masos. El castell de Sant Marçal o de Cerdanyola és situat damunt una petita elevació (136 m) a ponent del poble de Cerdanyola. Fou completament restaurat al final del segle XX per l’arquitecte Buïgas, restauració que comportà una transformació radical. Anterior a la dita restauració, del 1847, es conserva una descripció del castell que féu Madoz al seu Diccionario, que parla de la cisterna, d’una torre molt alta, dels valls i de la capella. Duran i Cañameras esmenta un pla anterior a la restauració. El castell era de planta aproximadament quadrada, amb una torre de planta circular en un dels angles. La capella era adossada a la fàbrica del castell. També se’n conserva algun dibuix antic.