De família de rabins, el 1935 es traslladà a Paris, on cursà dret i estudis rabínics. Actiu en la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, després de la qual fou advocat i jutge al tribunal d’apel·lació d’Alger (1945 - 1947), l’any 1948 obtingué el doctorat en dret internacional a la Universitat de Paris.
L’any 1958 s’instal·là a Jerusalem i esdevingué un actiu propagador de la causa sionista. Fou conseller del president David Ben Gurion, (1959-1963) per a la integració dels jueus procedents dels països islàmics i per a les relacions entre les diverses comunitats de l’estat d’Israel, i fou un impulsor del diàleg entre musulmans, cristians i jueus. Fou també cofundador i president de l’Interfaith Committee i membre del comitè executiu del Congrés Mundial de les Religions per a la Pau (1974-1983).
L’any 1965 fou elegit vicealcalde de Jerusalem. Nomenat conseller d’afers culturals i de relacions interconfessionals i internacionals de la ciutat. Fou reelegit en aquest càrrec el 1969 i el 1973.
És autor de diversos assaigs, en els quals es destaca la seva preocupació pel món jueu, i la seva dedicació a difondre'l, motiu pel qual emprà el francès per a molts dels seus llibres: Histoire des Juifs en Afrique du Nord (1952), Histoire du judaïsme (1957), Théodore Herzl, inventeur de l’Etat d’Israël (1960), La pensée juive (1965), L’état d’Israël (1968), traduït al català, La saga des juifs en Afrique du Nord (1972), Retour aux racines (1981), Moïse (1995 premi Méditerranée), Jérusalem, ville sanctuaire (1997, premi Renaudot 1998). Entre les seves traduccions destaca la de la Bíblia en 26 volums (1974-77), obra que meresqué la Medalla d’Or de l’Acadèmia Francesa (1977) i també la de l'Alcorà (1990). Publicà també la versió francesa de clàssics del pensament jueu, entre els quals Maimònides, Moše Luzzato, Simon Halkin o Martin Buber.
A més dels premis esmentats rebé nombroses distincions, entre les quals el premi de combatent per al renaixement de la nació (1968) del govern israelià, la Legió d’honor en grau de comanador (1994) del govern francès, el premi internacional de diàleg intercultural de la Fundació Giovanni Agnelli (1999) i el premi Raoul Wallenberg per al diàleg interconfessional.