Era fill de Diego Laínez i descendent del semillegendari Laín Calvo. Orfe de jove i criat a la casa de l’infant Sanç, fill de Ferran I de Lleó i Castella, participà, en el seguici d’aquest i a favor d’al-Muqtadir de Saragossa, en la batalla de Graus (1063) contra Ramir I d’Aragó. Esdevingut Sanç rei de Castella (1065), aquest el féu alferes reial.
La seva victòria en el combat singular sostingut amb el navarrès Eiximèn Garcés (vers el 1066) pel domini d’uns castells li valgué el sobrenom de Campeador, i per la seva afortunada gestió en el setge de Saragossa (1067) rebé, sembla, el títol de Cid.
Participà en les lluites de Sanç II contra el seu germà Alfons de Lleó a Llantada (1068) i a Golpejera (1072) i en l’atac contra Zamora, posseïda per la infanta Urraca, en el qual morí el rei, fet que donà a Alfons la corona de Castella. Pel juliol del 1074 es casà amb Ximena Díaz, neboda del rei Alfons, de la qual l’any següent tingué el seu primogènit Diego; el rei féu lliures llavors totes les seves heretats. El 1079 ajudà el rei de Sevilla al-Mu'tamid contra el de Granada, que era ajudat pel comte García Ordóñez, el qual fou fet presoner a Cabra. Enemistat amb Alfons VI, sobretot arran d’una cavalcada que féu el 1081, sense autorització d’aquest, contra el regne de Toledo, fou expulsat de Castella. El Cid i la seva mainada s’oferiren aleshores als comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, però l’oferiment no fou acceptat i sembla que hi hagué alguna violència a la cort de Barcelona, a conseqüència de la qual el Cid devia ferir un nebot dels comtes. Ajudà aleshores Yūsuf al-Mu'tamin, rei de Saragossa, en la lluita contra el seu germà al-Munḏir, rei de Lleida, Tortosa i Dénia, que cercà l’ajut dels comtes de Barcelona i de Sanç Ramires d’Aragó: el 1082 aquells ocuparen Montsó i Tamarit i reedificaren el castell d’Almenar, on derrotaren i feren momentàniament presoner Berenguer Ramon II. Després d’un nou intent, fallit, de reconciliació amb Alfons VI de Castella i Lleó (1083), dugué a terme, al servei d’al-Mu'tamin, una incursió a Aragó, i unes altres, a la comarca de Morella (1084) —reedificà i guarní el castell d’Olocau—, i el 14 d’agost de 1084 derrotà prop de Morella al-Munḏir i el seu aliat Sanç Ramires. Mort al-Mu'tamin (1085), el Cid romangué al servei del seu fill Ahmad ibn Yūsuf al-Musta'īn. La invasió dels almoràvits i la derrota d’Alfons VI a Sagrajas (1086) afavoriren una nova reconciliació amb aquest, el qual li concedí dominis importants. Probablement d’acord amb ell, intervingué (1088) amb al- Musta'īn en la defensa de València, assetjada per al-Munḏir i els catalans, els quals es retiraren vers Tortosa davant la presència del Cid. Aquest restà aleshores al costat d’al-Qādir a València, que després acudí novament a defensar (1089) de l’atac, aquesta vegada conjunt, d’al-Musta'īn i Berenguer Ramon II, i obligà aquest darrer a replegar-se a Requena. Fallit un contacte amb Alfons VI, amb qui s’havia de trobar prop de Xàtiva, fou acusat per aquest de traïció, foren presos els seus feus i heretats i empresonats la seva muller i els seus fills; l’oferiment d’exculpar-se en combat judicial fou desatès. Llavors s’emparà (1090) del castell de Polop i de l’important tresor d’al-Munḏir, reedificà el castell d’Ondara i derrotà, a Tébar, Berenguer Ramon II, el qual ell féu presoner ensems amb altres nobles catalans, que alliberà poc temps després mitjançant un rescat important. Mort al-Munḏir, el seu fill Sulaymān ibn Hūd acceptà la protecció del Cid. Un nou intent de reconciliació amb Alfons VI (1091) fracassà i, desenganyat, decidí d’establir-se permanentment a l’orient de la península Ibèrica i de cercar, davant el perill almoràvit, una sòlida entesa amb tots els sobirans d’aquestes terres: fortificà Benicadell, convingué una pau estable amb Sanç Ramires (1091) i amb al-Musta'īn de Saragossa, i aconseguí una avinença entre aquest i Sanç Ramires. Restaren com a adversaris Alfons VI (que atacà València el 1092) i sobretot els almoràvits, que ja havien arribat a Alzira. Al juliol del 1093, després d’apoderar-se de Juballa (el Puig), inicià el setge de València, on el cap del partit proalmoràvit, ibn Ǧaḥhāf, havia enderrocat i fet executar al-Qādir i intentava, llavors, d’independitzar-se alhora dels almoràvits i del Cid i de fer cara a una fracció que volia incorporar la ciutat a l’imperi almoràvit. El setge (aviat ocupà els ravals de Vilanova i d’Alcúdia), dificultat per repetides incursions almoràvits, perdurà fins el 15 de juny de 1094, que el Cid prengué possessió de València, bo i respectant a ibn Ǧaḥhāf el càrrec de cadi. Organitzà llavors el règim de la ciutat per fer possible la convivència entre cristians i sarraïns, i féu venir de Castella la seva muller i els seus fills Diego, Cristina i María. Repel·lí un nou atac de l’exèrcit almoràvit i, lliure ja d’aquest perill, féu executar ibn Ǧaḥhāf (maig del 1095). Encara hagué de fer cara a una revolta sarraïna dins la ciutat i, ajudat de Pere I d’Aragó, a una nova irrupció almoràvit, que fou derrotada a Bairén (gener del 1097). Fou vençut més tard a Alzira, però contraatacà pocs mesos després als reductes sarraïns d’Almenara i Morvedre, que ocupà el 1098.
El casament de la seva filla María amb Ramon Berenguer III (1098), i de l’altra, Cristina, amb l’infant Ramir, senyor de Montsó, desvinculà definitivament el Cid de Castella-Lleó i completà el seu enquadrament en els estats cristians de l’orient de la península Ibèrica.