Fill de Maria Sanmartí. S'inicià com a pintor de parets i cartellista, i cursà estudis nocturns a l’escola de Llotja, on fou deixeble de Mongrell. Durant alguns anys es dedicà a la il·lustració (revistes infantils, cartells cinematogràfics). El 1939 s’exilià; exposà per primera vegada a Perpinyà, i més tard s’instal·là a París. El 1965 establí el seu taller a Saint-Pierre, Provença. Alternà l’execució de les seves primeres litografies amb una producció pictòrica creixent. Assimilà diverses influències, que emprà per a aconseguir una obra personal i de gran plasticitat: de Vuillard i Bonnard, que li inspiraren, des del 1942, obres d’un realisme intimista, i en general de Picasso, de manera decisiva. Mentrestant prosseguí la seva obra litogràfica, cada cop més abundant, per il·lustrar Lettres d’Espagne de Merimée, La dame de Pique de Puškin, Gargantua de Rabelais, i realitzà incursions en l’escenografia: decoració de Los caprichos , per als Ballets des Champs Elysées i d’altres per als Ballets de Roland Petit. Donà una part important de la seva obra escenogràfica a l’Institut del Teatre de Barcelona. Cap al 1950, la seva obra entrà en la plena maduresa, i a mitjan dècada aparegueren les seves figures que recorden nines, reis barbuts com de jocs de cartes, personatges medievalitzants i barrocs. El 1954 abandonà tota altra activitat i es dedicà completament a la pintura. Posteriorment s’anà acostant a l’abstracció i utilitzà també, juntament amb el collage —que ja el 1935 aplicà a la seva activitat publicitària—, les conquestes de l’informalisme. El més característic de la seva producció des del 1975 foren els fons que simulen papers plegats, representats amb trompe-l’oeil . Practicà també l’escultura i el tapís. Sempre, en les diverses tècniques, hom aprecia un mateix esperit líric, tenyit d’humor, enginy, amb una gran imaginació i una incessant renovació del llenguatge plàstic. Fou un dels artistes catalans contemporanis amb una presència internacional més constant, apreciat tant per la seva producció pictòrica com per la d’obra gràfica (per la qual ja rebé el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia de 1956), part de la qual (unes 150 obres) ell mateix donà el 1987 al fons d’art de la Generalitat de Catalunya. Des dels anys vuitanta la seva obra fou objecte de revisió en grans exposicions (Madrid, 1981; Venècia, 1984; Tòquio, 1985) i rebé encàrrecs, com ara l’escultura per al centenari de l’exposició internacional de 1888, i reconeixements oficials (medalla d’or de la Generalitat, 1984).
Antoni Clavé
© Fototeca.cat
Pintor, gravador i escultor.