S’hi destaquen quatre illetes entre quatre grups d’una vintena d’illots. Foren esmentats pels clàssics (Plini) i per viatgers moderns, com l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1895). La distància de la costa no impedeix de relacionar l’erupció plioplistocènica que formà les illes amb el diastrofisme litoral i l’enfonsament dels arcs mediterranis. Els volcans Columbrets sorgeixen al cantell de la plataforma continental, que té ací menys de 100 m de profunditat. La isòbata -80 m cenyeix les quatre illes, de les quals se separa vers el SW el placer de Barra Alta, un cràter totalment submergit que resta a -11 m. L’erupció de basalts, laves traquítiques i escòries correspon a diverses fases, una de les quals deixà el cràter del Columbret Gran mig enfonsat, en mitja lluna oberta al NE i un diàmetre de prop d’un quilòmetre. La costa més elevada és de 67 m al nord i 43 al cornaló de migjorn, perllongat pels esculls Mascarat (35 m), la Sinyoreta i Montcolibre (29 m); conté un petit port interior, refugi de pescadors (cova del Tabac) i conserva restes de platja suspesa tirreniana. Vers el SE i el sud hi ha les altres illes menors, presidides, les més properes, per la Ferrera (43 m), voltada dels bancs Fidalgo i Císcar i dels illots Espinosa, Bauzà i Valdés, i per la Foradada (55 m), travessada per un túnel erosiu amb el banc Jordi Joan i l’illot Méndez Núñez. El Carallot o Bergantí (32 m) s’acompanya dels illots Churruca i Cerquero i d’altres esculls. La primera nomenclatura no popular és originària del capità britànic Smyth (1823), completada per la Comisión Hidrográfica Española (1879). Totes les illes són esquerpes, d’accés difícil i deshabitades, fora dels faroners del Columbret Gran. Una magra garriga on abunden les plantes halòfiles i ruderals en reflecteix l’aridesa, que contrasta amb la gran riquesa de peix de la mar immediata, com a conseqüència d’un aflorament proper d’aigües profundes. És un espai natural protegit (parc natural dels Columbrets).
Els Columbrets
Manel (CC BY-ND 2.0)