Josep Comas i Solà

(Barcelona, 19 de desembre de 1868 — Barcelona, 2 de desembre de 1937)

Josep Comas i Solà

Astrònom.

De vocació precoç, a quinze anys ja li fou publicat un treball a la revista francesa L’Astronomie. Es llicencià en ciències fisicomatemàtiques a Barcelona (1889); fou astrònom de l’observatori privat de Rafael Patxot a Sant Feliu de Guíxols (des del 1896), i el 1901 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la qual li encarregà que dirigís la instal·lació de l'Observatori Fabra, la Secció Astronòmica del qual dirigí del 1904 al 1937. Ací i en el seu observatori privat, situat a la Vil·la Urània de la Via Augusta de Barcelona, dugué a terme importants treballs; descobrí dos cometes (un dels quals duu el seu nom), un estel variable i onze petits planetes o asteroides, un dels quals (1921), batejat amb el nom de Barcelona, és excepcional per la gran inclinació de la seva òrbita. Féu remarcables estudis sobre Mart, Júpiter, Saturn i els estels dobles; hom li deu un procediment estereoscòpic que revela els moviments propis dels sistemes estel·lars i el primer estudi cinematogràfic dels eclipsis de sol. Féu també estudis de geofísica (sismologia) i de física teòrica: el 1915 donà a conèixer una teoria original de la radiació electromagnètica, a la qual atribuïa una natura corpusculoondulatòria (teoria emissivoondulatòria), amb la qual s’anticipà a la interpretació ondulatòria de De Broglie. S'interessà inicialment per l’espiritisme (El espiritismo ante la ciencia, 1907), però més tard (1935) féu pública la falsedat dels experiments amb els quals hom havia atret la seva atenció.

Paral·lelament a la seva activitat d’investigador, portà una intensa tasca divulgadora. El 1910 col·laborà amb Canudas en els primers assaigs de vol d’un aeroplà a Barcelona i el 1924 participà en les primeres experiències radiofòniques. El 1911 fundà la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica, de la qual fou sempre president, per tal de popularitzar l’afecció a l’astronomia. A partir del 1893 publicà a la premsa de Barcelona, sobretot a La Vanguardia, més de 1.200 articles de divulgació científica, alguns dels quals en català. A l’Observatori Fabra rebé tota mena de visitants i curiosos i les seves conferències públiques foren nombrosíssimes. Fou director del Servei d’Astronomia de la Generalitat; fou premiat per l’Astronomical Society of the Pacific i per la Société Astronomique de France, de la qual fou membre, com també ho fou de la Royal Astronomical Society, de Londres, de la Società Sismologica Italiana, de l’Acadèmia Mediterrània de Niça i membre d’honor de la Societat de Física de Frankfurt del Main.

Publicà articles científics a les memòries de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, al Butlletí de la Secció Astronòmica de l’Observatori Fabra, a Urania, portaveu de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica, i a nombroses revistes estrangeres. Publicá també Fotografia del cel (1898), Astronomía y ciencia general (1907), Álbum fotográfico de la zona eclíptica (1915) i diversos manuals titulats Astronomía (1910, 1920, 1927), El cielo (1927), etc. En morir llegà la seva casa i terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona.