i Comenge | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Comenge

Comenges
Occitània
Comenges
Comtes de Comenge i de Bigorra (1)
©
Regió de Gascunya, Occitània, a les vores de la Garona, entre el Tolosà i la Vall d’Aran.

És d’economia agrícola (blat de moro) i forestal centrada a Sant Gaudens, amb jaciments de gas natural a Sant Marcet.

La civitas convenarum o convenae , organitzada per Pompeu (72 aC) entorn de la capital de Lugdunum, formà part, durant la dominació romana, de la Novempopulania, unida més tard al regne visigòtic de Tolosa i, després de Vouillé (506), al regne franc dels merovingis.

A mitjan s. X el comtat de Comenge era ja format i hi apareix com a comte Arnau I (mort abans del 957); essent ja el càrrec de caràcter hereditari, fou succeït pel seu fill Ramon I (957-79). Lliure de qualsevol mena de vassallatge abans del s. XIII, assolí la màxima extensió territorial a la primera meitat del s. XII amb el comte Bernat I (VI) (1114-44), el qual, a més de l’annexió, per via de matrimoni, de les senyories de Muret i Samatan (1120), posseí també Coserans i la Vall d’Aran. El domini d’aquests, que també pretenien els comtes de Ribagorça i de Pallars, el 1175 passà sota la sobirania d’Alfons I de Catalunya-Aragó i Pere el Catòlic en concedí la investidura a Bernat IV, a condició que es declarés feudatari seu per la Vall d’Aran i pel comtat de Comenge (1201).

A conseqüència del resultat advers de la batalla de Muret (1213), on Bernat IV lluità al costat del rei català i del comte de Tolosa, el comtat fou ocupat per Simó de Montfort, i al fill, Bernat V, per tal de poder-lo recuperar, li calgué fer acte de submissió al rei de França Lluís VIII (1226).

Comtes de Comenge i de Bigorra (2)
©
El tractat de Corbeil (1258) i un nou reconeixement de vassallatge del comte Bernat VI a Felip l’Ardit (1271) sancionaren, d’una manera definitiva, la pèrdua de la influència i de les pretensions de la casa de Barcelona sobre el comtat. A la mort de Pere Ramon II (1375) el succeí la seva filla i hereva única Margarida, la qual, entre el 1406 i el 1410, s’esposà amb el comte Joan Ramon Folc I de Cardona, però el matrimoni no arribà a celebrar-se i Margarida es casà en terceres noces amb Mateu de Foix (1419), del qual no tingué successió, i el comtat fou incorporat a la corona francesa (1454).

Lluís XI el donà successivament a Joan d’Armanyac (1461) i a Odet d’Aydie, senyor de Lescun (1472); això no obstant, i contra les reclamacions dels hereus del segon i dels Armanyac, una sentència del parlament de Tolosa, confirmada per Lluís XII, ratificà de nou i d’una manera irrevocable la incorporació damunt dita (1502). Durant les guerres civils, sobretot a partir del 1560, el comtat fou escenari de lluites confessionals entre catòlics i hugonots. Agregat a la generalitat de Montalban (1636), depengué, des de l’any 1716, de la nova intendència d’Auch.

Com a unitat històrica i geogràfica, l’antic comtat de Comenge deixà d’existir el 1790, quan foren creats els departaments de l’Alta Garona, dels Alts Pirineus, dels Gers i de l’Arieja, entre els quals fou repartit el territori.

Comtes de Comenge (3)
©
El bisbat de Comenge és esmentat ja a la fi del s. IV entre els bisbats de la Novempopulania; la seu episcopal Lugdunum fou destruïda pel rei merovingi Gontrà (585) en el decurs d’una guerra civil, i no fou reedificada fins al cap de cinc segles pel bisbe Bertran de l’Isla (1083-1123), i, quan aquest fou canonitzat, adoptà el nom de Sant Bertran de Comenge (1222). La diòcesi comprenia només la part alta del comtat (alt Comenge) i la Vall d’Aran, unida l’any 1804 al bisbat d’Urgell; el baix Comenge, altrament, pertangué a la diòcesi de Tolosa i posteriorment a la de Lombers (1317). Fou suprimida l’any 1801 en virtut del concordat entre Pius VII i Napoleó I.

Col·laboració: 
CeBa

Llegir més...