Fou conseqüència d’unes causes de fons (la crisi que experimentava el regne de Castella des de la mort d’Isabel la Catòlica el 1504) i d’unes causes immediates (la decepció provocada pels primers mesos del regnat personal de Carles I). Des del 1504, l’equilibri aconseguit a Castella pels Reis Catòlics es veié amenaçat des de diverses posicions. En l’aspecte econòmic, cal tenir presents les diverses males collites i les epidèmies seguides de grans mortaldats que s’havien produït des de començament de segle, i les fortes fluctuacions dels preus en 1510-21. Els petits industrials i els mercaders de les ciutats interiors (Segòvia, Toledo, Conca) reclamaren, contra els exportadors de llana i els comerciants de Sevilla i Burgos, una política econòmica proteccionista. Des del punt de vista polític, la mort de Ferran el Catòlic (1516) obrí un període de crisi, latent des del 1504: el successor, el príncep Carles de Gant, net dels Reis Catòlics, que residia a Flandes, no arribà a Castella fins a la tardor del 1517, i el 1516, com el 1506, l’alta noblesa castellana procurà recuperar la influència política que havia perdut en temps dels Reis Catòlics, mentre els altres estaments, inquiets, esperaven que el govern personal de Carles I, a partir de la tardor del 1517, restablís la normalitat política i l’ordre públic. El nou sobirà, però, decebé llurs desigs. Els flamencs (sobretot Chièvres) dilapidaren el tresor reial i es distribuïren els càrrecs públics i les dignitats eclesiàstiques: a la mort de Cisneros, l’arquebisbat de Toledo, el més ric del regne, fou atribuït a un nebot de Chièvres. El 1519, Carles I fou elegit emperador; tot seguit manifestà el desig d’anar a Aquisgrà per ésser-hi coronat i decretà un augment de les càrregues fiscals per tal de fer cara a les noves obligacions derivades de la seva elecció. La ciutat de Toledo, enutjada per les disposicions del monarca, inicià una campanya contra la nova fiscalització i la política imperial. En les corts de Santiago-la Corunya (març-abril del 1520), Carles I hagué de recórrer a les pressions personals i a la corrupció per tal d’obtenir que hom votés la creació d’un nou servei; quan el 20 de maig sortí del regne, Castella estava en plena agitació: es produïren motins a Toledo, Segòvia, Burgos, Guadalajara, etc. Toledo proposà una reunió de les poblacions que tenien representants a corts a fi de confirmar els drets i els privilegis del país contra les ambicions dinàstiques del monarca, perquè considerà que la política reial era contrària als interessos de Castella. Estesa la lluita armada, una assemblea revolucionària, La Santa Junta, es constituí a Àvila (agost del 1520) sota la presidència de Pedro Lasso de la Vega. Després de l’incendi de Medina del Campo per les tropes reials, l’assemblea es traslladà a Tordesillas, on residia la reina mare Joana, que els comuners intentaren, sense èxit, d’oposar al seu fill. A la fi de l’estiu del 1520, els comuners havien aconseguit d’atreure a llur causa una gran part de Castella, però la situació experimentà una notable evolució al llarg de la tardor d’aquell mateix any. El moviment comuner nascut als nuclis urbans s’estengué al camp: en diversos llocs de Castella la Vella els camperols es revoltaren contra llurs senyors. Aquesta onada antifeudal espantà l’aristocràcia, que s’havia mantingut neutral, i des d’aleshores s’oposà a les pretensions dels comuners. Al mateix temps, Carles I nomenà el conestable i l’almirall de Castella governadors del regne, al costat del cardenal Adrià. D’aquesta manera associava l’aristocràcia a la tasca de govern, i els comuners hagueren de lluitar no solament contra el poder reial, sinó també contra la noblesa. La situació dels revoltats empitjorà a la tardor del 1520 quan l’alta burgesia mercantil de Burgos trencà la solidaritat amb la Junta i s’alià amb l’aristocràcia i el poder reial. Des d’aleshores hom pot considerar perduda la causa dels comuners: foren vençuts a Tordesillas (5 de desembre de 1520), i, malgrat la victòria de Torrelobatón, foren derrotats definitivament a Villalar (21 d’abril de 1521), i els caps més importants, Juan Padilla, Juan Bravo i Francisco Maldonado, executats (24 d’abril). Toledo resistí encara nou mesos sota la direcció de María Pacheco, la vídua de Padilla. La revolució dels comuners té unes característiques ben definides. Geogràficament, oposà el centre de Castella (Toledo, Segòvia, Valladolid, Palència) a la perifèria (Burgos i Andalusia restaren fidels al poder reial després d’un període de dubte). Socialment, agrupà la burgesia industrial, els menestrals, els botiguers, els obrers, els lletrats, però hagué de fer cara a l’oposició de la burgesia mercantil i als nobles, associats entorn dels beneficis del mercat de la llana. Un grup de camperols aprofità l’avinentesa per a intentar d’escapar-se a les servituds del règim senyorial. Políticament, els comuners amenaçaren els privilegis assolits, en el govern municipal, pel patriciat urbà; elaboraren i portaren a la pràctica una constitució que limitava molt notablement el poder reial: pretenien d’establir un govern representatiu, el de les classes mitjanes, el de la burgesia, en un país on la burgesia era feble i estava profundament dividida. Deixant de banda l’esmentat projecte de constitució de la Junta general, els comuners no arribaren a proposar alternativa a l’ordre vigent. Llurs reivindicacions polítiques no tingueren un programa econòmic capaç d’interessar la burgesia mercantil. La sort de la revolució restà decidida a la tardor del 1520, quan els juristes de la Junta i els fabricants de Segòvia perderen el control de Burgos: la burgesia mercantil, l’única que tenia un notable poder a Castella, no cregué possible la victòria. Les Comunitats foren, doncs, una revolució moderna però prematura, perquè intentà de donar el poder polític a una burgesia encara feble que, on era prepotent i dinàmica, preferia la tutela de la monarquia i l’aliança amb l’aristocràcia. El fracàs d’aquest intent revolucionari accentuà la feblesa d’aquesta burgesia i en comprometé seriosament l’esdevenidor. La desfeta de Villalar consagrà el triomf de la monarquia. La revolució de les Comunitats, objecte de nombroses cròniques i relacions oficials fins a la gran síntesi de Sandoval al segle XVII, fou pràcticament mantinguda en silenci fins als primers anys del segle XIX, a partir dels quals ha estat de nou revivificada apassionadament en poesia, teatre, discursos polítics, estudis històrics, pintura (Antoni Gisbert), etc. Aquest corrent arrenca dels medis intel·lectuals liberals (Quintana, Martínez de la Rosa, Antoni Puigblanch, Víctor Balaguer), per als quals els caps de la revolució eren exalçats com a màrtirs de la llibertat i de la lluita per la independència nacional castellana. La contrarèplica a la interpretació liberal prengué cos a la fi del segle XIX i fou exposada públicament (al marge, però, de la nombrosa publicació de fonts documentals activada des de mitjan segle, en especial per Manuel Danvila) des d’Àngel Ganivet —que motivà una dura crítica de Manuel Azaña— a Gregorio Marañón: els comuners deixaven d’ésser revolucionaris per a esdevenir conservadors amb una visió estreta, i la revolució no passava d’ésser una algarada feudal. La interpretació marxista tendeix a veure-hi una revolució moderna portada bàsicament per la burgesia castellana per tal d’imposar certs drets polítics.