Després de la purificació que la crítica històrica n’ha fet, són poques les dades biogràfiques de Confuci que gaudeixen de certesa. Sembla, però, que, havent restat orfe de pare des d’infant, s’educà en la pobresa. Tanmateix, arribà a ocupar diferents llocs en l’administració Lu. Morta la seva mare, es consagrà, durant tres anys de tancament, a l’estudi de les antigues tradicions i lleis, que provà de posar novament en pràctica, començant per ell mateix. Per motius desconeguts hagué de sortir de la seva terra al principi del segle V aC, acompanyat d’alguns deixebles, i visqué errant tretze anys, en què hagué de suportar tota mena de proves que deixaren en ell la marca del deseiximent, puix que cap príncep no escoltava els seus consells de reforma moral. Finalment obtingué autorització per a romandre al seu país: s’hi instal·là, obrí una escola i treballà en la recomposició d’antics escrits que permeten de conèixer actualment costums i tradicions de la Xina.
Els Annals de primavera i tardor, recull d’anècdotes i converses de Confuci amb els seus deixebles, són la font biogràfica més antiga, el material de la qual fou ordenat cronològicament en les Analectes; ambdues obres formen part del cànon confucià (confucianisme). El pensament de Confuci respon a una voluntat d’establir unes noves pautes de conducta (per exemple, amor familiar, obediència, veracitat, amistat, honorabilitat, rectitud, fidelitat i humanitat, etc.); desmitificà les idees, imperants en el seu temps, d’elecció divina dels governants, i els demanà, per contra, habilitat i virtut; determinà també, d’altra banda, la submissió a un cert nombre de ritus, i això ha estat ocasió que fos oblidat sovint el sentit exclusivament ètic de la seva doctrina. Com a reformador únicament moral, indiferent a qüestions metafísiques, Confuci no pot ésser considerat pròpiament fundador d’una nova religió, tot i que el seu culte fos oficialitzat, per raons polítiques, a partir del segle V dC.