Després de la caiguda de la regència d’Espartero (23 de juliol de 1843) i havent estat establerta, anticonstitucionalment, la majoria d’edat d’Isabel II (8 de novembre de 1843), el 4 de juliol de 1844 havia estat aprovada per les corts convocades per Narváez, amb la facultat de reformar la Constitució del 1837. Recollint els principis fonamentals del “liberalisme doctrinari”, la constitució responia a un concert entre les voluntats del monarca i les corts, les dues institucions històriques bàsiques de l’estat. Eliminà els articles radicals de la constitució del 1837: restabliment de la confessionalitat catòlica, supressió de la milícia nacional, major centralisme enfront dels òrgans provincials i municipals, posats sota la intervenció de delegats del govern, reforçament del paper del rei, que ara podia nomenar tots els membres del senat sense restriccions, mentre que la representativitat del congrés de diputats era limitada en ésser elegit per sufragi restringit i en esdevenir renovable cada cinc anys, i no cada tres, com assenyalava el text del 1837. Derogada virtualment arran de la acció de Vicálvaro (1854), fou restablerta per O'Donnell (15 de setembre de 1856), bé que pretengué de limitar-ne el contingut conservador amb una acta addicional que reduïa el nombre de senadors nomenats pel rei, obligava a la reunió de les corts un mínim de quatre mesos l’any i prohibia el nomenament dels alcaldes pel govern en les ciutats grans. Poc temps després Narváez ordenà el retorn íntegre a la constitució del 1845 (octubre del 1856) i afermà encara més l’extracció conservadora del senat mitjançant la llei constitucional de reforma (17 de juliol de 1857). El 20 d’abril de 1864 el govern Mon-Cánovas la restablí novament en la seva integritat i perdurà així fins a la Revolució de Setembre del 1868 (1868).