Cornellà de Llobregat

Situació i presentació

El municipi és situat a la Marina del delta del Llobregat; el riu fa de límit meridional del terme amb els municipis de Sant Boi de Llobregat i del Prat de Llobregat. Al sector de ponent, pel barri de Can Fatjó confronta amb Sant Joan Despí, a tramuntana amb Esplugues de Llobregat i a llevant, en part pel camí del Mig, amb el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès). La seva altitud mitjana respecte del nivell de la mar és d’uns 32 m. Dins el terme hom pot distingir dos sectors, el de terres baixes d’al·luvió i la muntanya o samontà, a septentrió, amb materials del Quaternari antic, darreres terrasses vora el Llobregat de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Aquest terreny escalonat i accidentat és travessat per torrenteres com el torrent de la Fontsanta, el del Pedró i el de les Sardanes. Ambdós sectors, el pla i el samontà, són clarament separats per un terraplè d’origen natural, però accentuat per la construcció de la via del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell el 1855, de manera que la veu popular diferencia entre Cornellà de Baix i Cornellà de Dalt. Gran part de la superfície del terme és urbanitzada. La situació de Cornellà, en un lloc central respecte del conjunt de municipis del marge esquerre del Llobregat, l’ha configurat com un nucli important de comunicacions de la zona. L’eix viari tradicional és la carretera C-245 de Barcelona a Castelldefels, que té un brancal cap a Sant Feliu. Aquesta carretera, que travessa el centre de Cornellà, s’ha descongestionat gràcies a la construcció de la C-32, que uneix Barcelona amb Castelldefels i Sitges. En els darrers anys del segle XX, el tram d’autovia (A-2) que passa per la part de migdia i de ponent del terme ha quedat enllaçat amb les rondes de circumval·lació de Barcelona (la B-20 o Ronda de Dalt, que enllaça dins el terme, i la B-10 o Ronda Litoral, ja dins l’Hospitalet de Llobregat). Pel que fa al sector ferroviari, Cornellà ha esdevingut, per la seva proximitat amb Barcelona, el nus de comunicacions més important del Baix Llobregat: el Ferrocarril Metropolità hi ha establert tres estacions —Sant Ildefons, Gavarra i Cornellà Centre—, mentre que la línia del ferrocarril de Barcelona a Vilafranca del Penedès hi té una estació i un baixador. El tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, el popular Carrilet, soterrat, ha establert estacions als barris d’Almeda i Cornellà Centre. L’any 2004 s’inaugurà el Trambaix (tramvia lleuger), que millora les comunicacions vers Barcelona.

La població i l'economia

El primer cens de la població (cornellanencs) és el de Pere el Cerimoniós, del segle XIV, on consta que Cornellà tenia 46 focs. A la primeria del segle XVIII (1718) només hi havia 189 h. L’expansió econòmica d’aquest segle es traduí en un ascens demogràfic continuat. El 1878 hi havia 834 h; el 1857 n'hi havia 1 510, i a la fi de segle (1887) se'n registraren 1 867. Posteriorment, i fins a l’inici dels anys vuitanta del segle XX, la població va experimentar un augment progressiu i espectacular (el 1910 hi havia 2 496 h; el 1950, 11 473 h, i el 1960, 24 714 h), remarcable, sobretot, en les dècades de 1960 i 1970 (el 1970 hi havia 77 314 h i el 1975, 91 739 h). El cens del 1981 ja assenyalava una lleugera minva demogràfica, (91 563 h), confirmada els anys posteriors (84 927 h el 1991 i 79 979 el 2001). Els primers anys del segle XXI, però, la tendència es capgirà i el 2005 s’arribà a 84 131 h. El municipi de Cornellà és un dels més densament poblats de Catalunya (12 087 h⁄km2 el 2005). La immigració ha estat una constant en la història de Cornellà al segle XX. Ja l’any 1932, el 70% de la població de la ciutat era originària de fora del municipi, i a partir de la dècada de 1960, aquest percentatge es va consolidar. El sector primari ha sofert un fort retrocés en les darreres dècades del segle XX a causa de la forta industrialització i urbanització de la zona. El 2001 ocupava només el 0,4% de la població treballadora. L’agricultura es conserva només en les terres més baixes de la Marina, regades pel canal de la Infanta, que fou construït al començament del segle XIX. S'hi conreen hortalisses i arbres fruiters: pomeres, pereres i presseguers. La industrialització s’inicià molt aviat a Cornellà. Així, pocs anys després de la construcció del canal de la Infanta, el 1827 es té notícia d’un molí fariner i, poc més tard, de la fàbrica d’indianes de Can Rosés (1851), de la indústria tèxtil La Llana (1856) i, del mateix sector fabril, Can Suris (1897) i Can Bagaria (1920). El forn del Vidre és documentat el 1898. A la primeria de segle s’introduí la indústria metal·lúrgica amb l’empresa Siemens, del 1911, i la del cautxú (Pirelli), i també s’inaugurà l’estació elevadora de la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB, 1907) i Ceràmiques Serra (1929). Cornellà esdevingué lloc d’establiment de serveis de la ciutat propera. Entre els anys 1900 i 1930, Cornellà de Llobregat va realitzar l’empenta definitiva vers una economia plenament industrial, cosa que diversificà la producció entre els diferents sectors industrials. L’anàlisi de l’estructura social de Cornellà l’any 1932 revela un component social característic d’una ciutat abocada als sectors secundari i terciari (70% de la població activa). El gran pas cap a una economia plenament industrial es realitzà en la dècada de 1960 i vers la dècada de 1980 va sofrir una forta crisi, especialment en el ram de la construcció i el metall. La recuperació econòmica posterior va comportar el rellançament de les activitats productives, que, a la vegada, va significar la consolidació de quatre polígons industrials (Est, Solanes, Can Femades i Almeda). El 2001 gairebé el 40% de la població ocupada treballava en el sector industrial (inclosa la construcció). Els principals sectors de producció són el siderometal·lúrgic, el de la construcció, el del cautxú, el químic, el del vidre, el de material elèctric, el de fabricació de peces amb matèries plàstiques, el de mobles, el tèxtil, etc. Predomina la petita i mitjana empresa, però també hi ha grans fàbriques multinacionals.

Seu de Citilab (Cornellà de Llobregat)

© JoMV

 Pel que fa als serveis, Cornellà disposa de centres escolars que cobreixen l’ensenyament fins al batxillerat i la formació professional. Hi ha, a més, un centre de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED). Cornellà té també un bon nombre d’instal·lacions esportives, entre les quals destaca l’Estadi Municipal (amb pista d’atletisme i camps de rugbi i de futbol). El 1989 es va inaugurar el parc Can Mercader entre el barri de Sant Ildefons, al N, i la carretera de l’Hospitalet, al S, un dels més grans de l’àrea metropolitana de Barcelona.

La ciutat de Cornellà de Llobregat

Morfologia urbana

La ciutat de Cornellà de Llobregat (27 m d’altitud), que adoptà aquesta condició el 1968, és situada al curs baix del Llobregat, al seu marge esquerre. La població antiga es formà entorn de l’església parroquial de Santa Maria de Cornellà i del castell de Cornellà, sobre l’eix del carrer de l’Església, avui de Mossèn Cinto Verdaguer.

Cornellà de Llobregat Plaça de Catalunya

© Fototeca.cat

Al segle XVI hi ha notícia d’un nou nucli a la plaça dita actualment de Lluís Companys, format prop del camí, on s’havia establert l’Hostal Comunal. El 1769 el rei Carles III feu construir la carretera (anomenada després de Santa Creu de Calafell) que, vorejant el delta, anava de Cornellà a Sant Boi. Aquesta carretera formà el carrer Major de la vila (avui de Rubió i Ors), entorn del qual es construïren diverses cases i hostals. Al Comunal, preexistent, s’establí un servei de diligències. L’antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d’ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l’Almirall Vierna. Fruit del desenvolupament econòmic i demogràfic del segle XIX fou la consolidació urbana d’aquest nucli, format entre el carrer de l’Església i el carrer Major, que s’anomena el Centre. El 1865 s’obrí el carrer d’Ametller i a la fi del segle XIX el tros del carrer Major que va des de l’antiga carretera de Sant Boi (Almirall Vierna) fins a la planta elevadora de la Companyia d’Aigües, i també al començament del segle XX s’obrí la rambla de Josep Anselm Clavé. L’església parroquial de Santa Maria de Cornellà va ser construïda al mateix lloc que ocupava l’antiga església enderrocada el 1936, però capiculada. És d’una nau amb transsepte i cimbori, i un absis poligonal. Al voltant de la nau i de l’absis hi ha capelles. Construïda enterament amb maó vist, a banda i banda de la porta hi ha sengles torretes amb vitralls. El campanar és adossat a l’absis, entre aquest i el transsepte; de planta quadrada a la base i amb finestrals allargats amb vitralls, el cos superior adopta la forma octagonal. Devers la segona meitat del segle XVIII hom bastí una nova església parroquial, d’una nau, sense absis diferenciat, amb capelles baixes construïdes entre els contraforts laterals i amb una torre campanar adossada a la façana, de planta quadrada a la base i vuitavada a la part superior. Aquesta és l’església que fou enderrocada el 1936. Poc abans, el 1934, desaparegué una talla romànica de la Mare de Déu del Remei, del segle XII, que s’hi venerava. L’única resta conservada de totes aquestes esglésies anteriors a la parròquia actual són els capitells, els fusts, les impostes i les bases de les columnes que hi ha a la porta de la casa de la ciutat. Per la forma dels capitells i la decoració hom pot assegurar la seva semblança amb els que foren esculpits per a la basílica consagrada el 977 a Santa Maria de Ripoll. El modern creixement urbanístic ha determinat el sorgiment d’altres temples parroquials, com el de Sant Miquel, al barri del Pedró; el del Pilar, al barri de Sant Ildefons, o el de Sant Jaume, a la barriada d’Almeda. El castell de Cornellà és situat a llevant de l’església, sobre un turonet (ha estat anomenat castell del Borni, pel fet de ser aquest el renom del propietari), prop del mercat municipal. És un magnífic casal gòtic, que sembla que sofrí danys en la guerra civil del segle XV i que fou restaurat posteriorment, a la fi d’aquella centúria. Les dependències del castell s’organitzen entorn d’un pati quadrat amb torres també quadrades als angles que sobresurten per damunt de la fàbrica de l’edifici, de dues plantes. Segons dibuixos de l’arquitecte R. Puig i Gairalt, a la planta hi havia el celler i la capella i al pis superior, diverses cambres i salons. De les façanes es destaquen diversos finestrals gòtics geminats. L’edifici, en procés de deteriorament, va ser adquirit i rehabilitat per l’ajuntament, i al maig del 2000 va ser inaugurat com a seu d’activitats culturals de la ciutat. Actualment Cornellà queda configurat per barris diferenciats que responen a moments diversos del seu creixement urbà (el Centre, la Riera, Can Fatjó, la Fontsanta, el Pedró, la Gavarra, Sant Ildefons, Almeda, Femades). Com a conseqüència de l’inici del segon gran procés industrialitzador que va experimentar Cornellà a partir del 1910, van començar a urbanitzar-se els primers nuclis de població situats fora del nucli antic (barri del Centre). De la dècada de 1920 és el projecte d’urbanització de la part del terme municipal situat entre el carrer Rubió i Ors i els arenys del riu, que posteriorment seria el barri de la Riera. A redós de la construcció de la carretera a Fogars de Tordera van sorgir, a partir del 1930, els barris del Pedró i la Gavarra. El primer d’aquests barris va ser projectat com una zona residencial al servei de la ciutat de Barcelona, i per això hi predominen els habitatges unifamiliars. A partir de l’any 1950, el començament de l’onada immigratòria va determinar el sorgiment del barri d’Almeda, situat davant el parc de Can Mercader. En aquest barri s’instal·laren algunes de les majors empreses de Cornellà. A la fi de la dècada de 1950 s’inicià una transformació profunda de la tipologia urbanística i d’ocupació del territori. Es consolidaren definitivament els barris de la Gavarra i del Pedró, al mateix temps que l’any 1959 es començava a construir el polígon d’habitatges de Sant Ildefons, anomenat també Ciutat Satèl·lit, per a acollir l’allau immigratòria dels anys seixanta. Aquests tres barris són edificats a la part alta del terme o samontà i separats físicament del Centre per la via del ferrocarril. És així com la veu popular ha diferenciat entre Cornellà de Dalt i Cornellà de Baix. Els barris de Femades, Solanes i Can Fatjó (que inclou el polígon de la Fontsanta) són situats a la perifèria del terme i limiten amb els municipis veïns de l’Hospitalet de Llobregat i Sant Joan Despí. L’any 2000 una de les actuacions urbanístiques importants de Cornellà es realitzà al sector Alps, entre el Centre i l’avinguda dels Alps, que allotja un parc i edificis d’equipaments i d’habitages. Dins el terme cal esmentar l’existència d’algunes masies dels segles XVII-XIX, mostra de la prosperitat agrícola d’aquests segles, i algunes edificacions industrials i d’habitatges del període modernista. Menció a part mereix el palau de Cal Mercader (Torre de Bell-lloc-Pozzali). El palau va ser construït el 1865 per Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc, que hi morí el 1904. És un notable edifici, de planta quadrada amb torres als angles, envoltat de jardins vuitcentistes, amb riquesa d’espècies vegetals. Ha estat totalment remodelat (amb incorporació de nous elements: glorieta, llac artificial, amfiteatre, etc. ), i des del 1995 és la seu d’un museu. Dels masos es destaquen Can Femades, Can Maragall (una de les masies més antigues, documentada des del 1330; el nom actual es deu a la família del poeta Joan Maragall, que en va ser propietària), Can Manso (datada del segle XVI, és de les més grans de Cornellà; al principi del segle XIX va ser propietat del general Josep Manso), Can Vallhonrat (del segle XVII, ha estat rehabilitada i és la seu administrativa de l’ajuntament), i la Rectoria (darrere l’església de Santa Maria, va néixer com a masia, coneguda ja al segle XVI), entre altres. Entre les edificacions industrials cal esmentar la Colònia Rosés (promoguda el 1851), la Fàbrica Bagaria (Can Bagaria, 1920), la de Can Suris (1897) i les instal·lacions de la Societat General d’Aigües de Barcelona (1907, obra de l’arquitecte Josep Amargós). Altres construccions d’interès són el Cinema Titan (1926), de regust noucentista, la Casa Massip i Can Camprubí, aquesta darrera obra de l’arquitecte Josep M. Jujol, d’estil modernista, i la torre de la Miranda (al barri de Sant Idelfons, Arnau de Mercader la feu construir al segle XIX com a mirador sobre la plana del Llobregat).

La història

El nom de Cornellà prové d’un antropònim llatí amb un sufix de pertinença, Cornelianus, nom que devia ser el del propietari d’un antic fundus o vil·la romana originària del lloc de Cornellà. Potser es tracta de la que fou descoberta el 1928, al centre de Cornellà, al subsol de la casa de la ciutat. Hom hi descobrí diverses estances ordenades entorn d’un pati, fragments de ceràmica i, sota un mosaic amb decoració floral, uns enterraments amb teules. Prop d’aquests enterraments hi havia els fonaments i altres restes d’una antiga església amb absis poligonal, datable a la primeria del segle VII. Aquesta església va ser reformada en temps del bisbe Vives de Barcelona. Hom hi afegí unes columnes amb capitells i bases de tipus califal a l’indret de l’arc triomfal, sortides segurament del mateix taller que esculpí els capitells i les bases per a la basílica que fou consagrada el 977 a Ripoll. El lloc de Cornellà és documentat el 980; al cap de poc, el 986, s’esmenta el terme i territori de Cornellà, i el 993 l’església de Santa Maria de Cornellà. Hi posseïen béns el monestir de Sant Cugat del Vallès (en part procedents del frustrat monestir de Santa Maria de Castelldefels), la seu de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona (procedents de diverses donacions) i el monestir de Sant Pere de les Puelles, segons consta en el testimonial que feu aixecar el cenobi el 991. Cornellà era considerat un lloc forà dins el territori de la ciutat de Barcelona i com a tal fou de jurisdicció reial. Del castell de Cornellà, que mencionen sengles documents apòcrifs dels anys 1054 i 1067, se sap que va ser una de les moltes torres fortificades que defensaven la línia del Llobregat. En perdre el caràcter militar, la torre va esdevenir una casa alodial, propietària de gran part de les terres del terme. L’any 1308 pertanyia a Berenguer Mallol, que la va traspassar a les famílies dels Masseguer i Ça Rovira. Durant la guerra civil catalana del segle XV, el castell va ser confiscat a la família de donzells Ribes i cedit a Manaut de Guerri, capità de Renat d’Anjou al Llobregat. Al llarg del segle XVII, el castell de Cornellà va formar part del patrimoni dels Cruïlles i Rajadell de Peratallada, que el traspassaren l’any 1678 a Baltasar Oriol i Mercer. Els hereus d’aquest, els Via i Puig, el subhastaren a principi del segle XX. Els darrers anys del franquisme Cornellà visqué una forta oposició contra la dictadura i una lluita de reivindicacions obreres important. Fou remarcable, i esperó del moviment cívic i popular de la ciutat, la mobilització popular per a la canalització del riu, després de la gran riuada del 1971.