La permanència sobre el país i l’allotjament de tropes reials (entrades a Catalunya a causa de la guerra amb França el 1635), després de la recuperació de Salses (1640), provocaren l’alçament de la població rural contra els terços. El 22 de maig grups de revoltats entraren a Barcelona amb el pretext de perseguir uns soldats que havien incendiat l’església de Sant Andreu de Palomar, amenaçaren el lloctinent i posaren en llibertat el diputat militar Francesc de Tamarit, fet presoner sota l’acusació de no actuar convenientment per posar terme a la resistència de les poblacions a sostenir l’exèrcit.
El 7 de juny, dia de Corpus, els segadors, en nombre d’uns cinc-cents (amb rebels mesclats entre ells), entraren a la ciutat com cada any per llogar-se en les feines de sega del pla de Barcelona. Un incident fortuït provocà l’avalot, i malgrat els esforços dels consellers i els diputats, del bisbe de Barcelona i dels de Vic i d’Urgell (de pas a Barcelona per a la celebració del Corpus), els avalotats (amb els crits de “visca la terra!", “muiren los traïdors!", “muira el mal govern!", però també de “visca lo rei!") cremaren i saquejaren les cases de funcionaris reials (les dels membres de l’audiència, del lloctinent, del mestre racional i de García Toledo, marquès de Villafranca), i assassinaren el doctor Gabriel Berard i Gassol, membre de l’Audiència, i el lloctinent, que, amagat a les drassanes, intentava de fugir en una galera genovesa. En l’avalot es destacaren Rafael Godai, cap dels rebels del Prat, i Sebastià Estrelau, cap dels avalotats de l’Empordà. Els segadors dominaren la ciutat fins el dia 11. Durant l’avalot els habitants de la ciutat, activament o passivament, se solidaritzaren amb els rebels. Contràriament, no hi ha evidència sobre la possible complicitat dels rebels amb els consellers. Les companyies de la milícia de la ciutat acceptaren passivament els aldarulls i només vigilaren la taula i el banc de la ciutat. L’alçament, estès per tot el Principat, es dirigí no solament contra els soldats i els funcionaris reials, sinó també contra la propietat senyorial.
La diada del Corpus de Sang ha esdevingut llegendària a través del romancer coetani (Cançó dels Segadors) i ha donat nom a la guerra contra Felip IV. L’arma dels revoltats no fou la simbòlica falç, sinó el pedrenyal, el punyal i la daga. El nom amb el qual és coneguda aquesta acció té el seu origen en la novel·la històrica de Manuel Angelon Un corpus de sangre o los fueros de Cataluña, publicada el 1857.