Estudià a Roma i a Milà. Catedràtic de lingüística a la Universitat de Montevideo (1951), des del 1963 ensenyà filologia romànica i lingüística general a Tübingen. Es dedicà, sobretot, a estudiar qüestions teòriques i metodolòquies: Sistema, Norma y Habla (1952), Sincronía, Diacronía e Historia (1958), Teoría del lenguaje y lingüística general (1962), Pour une sémantique diachronique structurale (1964), Structure lexicale et enseignement du vocabulaire (1966), Sprache, Strukturen und Funktionen (1970). Impulsà els estudis de catalanística: organitzà el lectorat de català el 1968 i, després, investigà sobre Individualitat lingüística del català (1970) i Fonema i grafia del català.