La geografia
Cap de comarca, Xàtiva. És constituïda fonamentalment per la vall del riu Cànyoles (80% de la seva extensió) des del seu naixement prop del port d’Almansa fins a la seva confluència amb el riu d’Albaida, prop de Xàtiva, i per la vall del riu de Barxeta, a l’est, afluent també del riu d’Albaida. Hom hi distingeix tres zones: la vall de Montesa (alta vall del riu Cànyoles des de la Font de la Figuera fins a Montesa), la Costera de Ranes, d’on prové el nom de tota la comarca (vall mitjana del riu Cànyoles, des de Canals a la Llosa de Ranes, inclòs Estubany, a la vall del riu de Sallent), i el pla o horta de Xàtiva (extrem nord-oriental de la comarca, al voltant de la confluència del riu Cànyoles i del riu d’Albaida) amb la petita vall del riu de Barxeta. Situada a la divisòria natural entre els contraforts últims del sistema Ibèric al nord-oest (massís del Caroig, serra d’Énguera) i les primeres alineacions del prebètic valencià al sud-est, limita amb la Vall d’Albaida, al sud, per l’extensa serra Grossa, que segueix abruptament la vall del riu Cànyoles al llarg de tot el seu recorregut, en direcció SW-NE, fins al riu d’Albaida (que travessa en direcció N-S la comarca), el qual talla la serra per l’estret de les Aigües de Bellús, i continua (també amb els noms de serra de la Solana i serra de Requena) fins a la serra de Buixcarró i a la Puigmola, alineacions que limiten pel sud la vall del riu de Barxeta. La serra Grossa es complica, a l’altura de Xàtiva, amb l’aparició d’una alineació paral·lela al nord, les serres de Vernissa i del Castell, alineacions entre les quals hi ha la petita vall de Bixquert.
Paral·lela a la serra Grossa i emmarcant el riu Cànyoles pel nord s’alça una altra alineació muntanyosa, també abrupta, que rep els noms de serra Plana i serra de Montesa i que va perdent altitud a mesura que avança vers el nord-est fins a arribar als petits tossals de la Costera de Ranes; aquesta alineació, darrere de les serres ibèriques valencianes, assenyala el límit comarcal, a la vegada lingüístic, amb la Canal de Navarrés. Al sud-oest, tancant la capçalera de la vall, s’alcen les muntanyes del port d’Almansa, camí tradicional entre el País Valencià i Castella.
Al nord-est, la divisòria amb la Ribera Alta és constituïda per les muntanyes del port de Càrcer i els contraforts occidentals de les muntanyes del Toro. La capçalera del riu Cànyoles és formada per una plana ondulada que perd alçada des de la Font de la Figuera a Moixent (de 500 a 300 m alt.); el riu continua per una vall estreta i muntanyosa, poc conreada, sinclinal oberta entre les calcàries de les serres Grossa i Plana, que s’amplia a partir de Montesa amb els dipòsits al·luvials quaternaris encaixats entre una potent capa de margues miocèniques; els dipòsits són més extesos a partir de Canals, on la plana s’amplia encara més fins a la confluència del riu Cànyoles (després de 61 km de recorregut) amb el riu d’Albaida, plana que constitueix, de fet, una continuació de la Ribera Alta; a la dreta d’aquest darrer riu s’obre la petita vall triàsica del riu de Barxeta, de curs molt més curt i amb una plana poc desenvolupada. Hom aprofita els tres rius de la comarca per regar àmplies zones, i també utilitza l’aigua de les nombroses fonts, entre les quals es destaca la dels Sants (Canals), origen del riu del mateix nom, que rega una part important de la vall baixa del riu Cànyoles.
La temperatura mitjana anual és de 17°C (9°C el gener i 24-25°C l’agost) i tendeix a disminuir vers el sud; les precipitacions són de 400-600 mm de mitjana anual, que minven també de nord a sud (600 mm a Barxeta, 569 a Canals, 493 a Xàtiva, 464 a la Font de la Figuera). Com a Llocs d’Interès Comunitari (LIC), a la comarca hi ha el de la serra d’Énguera, que ocupa els municipis de la Font de la Figuera, Moixent i Vallada, a més de la comarca de la Canal de Navarrés; el de la Cova dels Mosseguellos a Moixent i Vallada, i el de la serra del Castell de Xàtiva. També hi ha els Paratges Naturals Municipals de la Cova Negra, a Xàtiva, i el riu de Barxeta, a Barxeta.
La vegetació
Oberta la comarca als vents marítims, que a l’hivern duen pluja, la vegetació assenyala un grau d’ariditat relativament moderat. La part baixa, fins a prop de Moixent, correspon al domini de la màquia de llentiscle i margalló. Més amunt, fins a la Font de la Figuera i al Port d’Almansa, la clímax és el carrascar. Actualment les brolles de bruc d’hivern amb pebrella, sovint cobertes d’un estrat clar i pi blanc, hi ocupen molta extensió. Els boscs (especialment pinedes), a la serra Grossa i a la serra Plana, són intensament explotats.
La demografia i l’economia
Vista de la ciutat de Xàtiva, cap de comarca de la Costera
© Arxiu Fototeca.cat
El 1998 la població era de 64.583 h (122 h/km2), el 2003 era de 69.333 h (131,3 h/km2), xifra que suposa un increment absolut de 6 045 h en el període 1991-2003, i el 2008 de 73.808 h (135 h/km2) repartits entre 19 municipis. Xàtiva (29.363 h, el 2008) i Canals (13.851 h). Respecte al 2003 ha tingut un augment de 4.475 h (increment del 6,5%). Els residents es distribuïen entre els següents grups de població. El 13,8% eren menors de 15 anys; el 70%, entre els 15 i els 65 anys, i el 16,2%, majors de 65 anys. La població és molt desigualment repartida: mínima a la vall de Montesa i als municipis marginals d’Estubeny i Barxeta, i màxima a l’Alcúdia de Crespins, Canals i Xàtiva. Els nuclis més petits formen a la Costera de Ranes un seguit de pobles molt pròxims entre ells, que responen a la forma de repartiment de les nombroses alqueries islàmiques després de la conquesta catalana (les demarcacions municipals, a més, es compliquen extraordinàriament amb una xarxa de petits enclavaments pertanyents a tots els termes de la Costera i a Xàtiva, particularment nombrosos a les zones de la Plana, la Vila, Saurina, la Ferreria i sobretot a la Foia de Cerdà).
L’hàbitat és generalment concentrat, llevat d’algunes zones muntanyoses. El gran augment de població experimentat al llarg del segle XVIII (de 1.477 veïns el 1717 a 7.053 a la fi del segle), en el qual tingué molta part la recuperació (de 372 veïns de 3.149) de Xàtiva, anihilada durant la guerra de Successió, continuà durant la primera meitat del segle XIX, però s’estancà a partir d’aleshores (de 15.745 h el 1857 a 12.600 el 1900). Al llarg del segle XX la població s’ha incrementat amb ritme desigual i evolució diferent: els municipis de la vall de Montesa n’han perdut un 19%, mentre Canals l’Alcúdia de Crespins l’han augmentat en un 15%, Xàtiva en un 90%; i l’augment global de la comarca ha estat d’un 50%. La Costera ha estat un focus tradicional d’emigració vers França, Barcelona, València, Sagunt i Ontinyent, els darrers anys centrada a València.
El 1997, el total de terres conreades era de 23.651 ha, xifra que s’havia reduït a 17.140 ha el 1999; en aquest darrer any, els conreus més importants eren les oliveres (2.778 ha), els fruiters (9.474 ha) i la vinya (635 ha). L’àrea conreada no arriba a ocupar el 50% de cap dels termes de la vall de Montesa, mentre que ocupa gairebé la totalitat dels municipis de la Costera de Ranes i de la part occidental del pla de Xàtiva. El regadiu (6.000 ha), també a la costera de Ranes i al pla de Xàtiva, té com a conreu principal el taronger, tradicional a la part més baixa de la comarca, que constitueix gairebé monocultura als petits municipis de la Costera de Ranes i ocupa grans extensions a Xàtiva, Canals, Montesa i el Genovés. Uns altres conreus regats importants són les hortalisses, blat de moro i tabac, amb un centre de fermentació a Rotglà. El secà (més del 60% de les hectàrees conreades el 1989), que ocupa grans extensions a la vall de Montesa i a les zones marginals de la resta de la comarca, és dedicat sobretot a l’olivera (Moixent, Vallada, Montesa, el Genovés, Barxeta), a la vinya (1.489 ha a Moixent, 1.400 a la Font de la Figuera, 600 a Xàtiva, Montesa) i als cereals. La ramaderia és una activitat subsidiària, llevat del municipi de la Font de la Figuera; el 1999 es comptabilitzaren 955 caps de bestiar boví, 10.910 d’oví, 2.960 de cabrú, 3.810 de porcí i 200.700 caps d’aviram.
La indústria, diversificada i amb una certa dispersió, té com a nuclis principals Xàtiva i Canals l’Alcúdia de Crespins. Destaquen a Xàtiva, a més de les tradicionals indústries tèxtil i paperera (els àrabs introduïren la fabricació del paper a Xàtiva vers el 1150 per primera vegada a Europa), la fabricació d’aiguardent i licor, midó, embalatges de cartó i de fusta, mobles, confiteria i conserves. El nucli de l’Alcúdia de Crespins Canals, més dinàmic actualment que l’anterior, té una important indústria tèxtil (gèneres de punt, filats, confecció), indústries de la construcció de gran tradició (rajoles i maons), embalatges de fusta, farines i adoberia. Unes altres petites indústries són la de mobles de vímet a Vallada, de fusta a Moixent, de mobles a la Llosa de Ranes, de maons a Llocnou d’En Fenollet, i de conserves de fruita. Des del punt de vista econòmic, la Costera no ha acabat de consolidar-se com a tercer gran centre comarcal de les terres centrals valencianes, després de l’Horta de València i la Safor, amb Gandia com a capital. La relació amb l’àrea metropolitana de València no s’ha incrementat, i el reforç del dualisme interior-litoral els últims anys tampoc no ha estat afavorida: la indústria i el sector terciari només han crescut als pobles i les viles més importants de la comarca, com són Xàtiva, Canals, l’Alcúdia de Crespins, Moixent i Montesa. Xàtiva atrau immigrants de la comarca, que posteriorment emigren; altrament, el nucli de Canals l’Alcúdia actua com a centre receptor de la comarca i d’immigrants de la Canal de Navarrés i de la Manxa. La Costera ha constituït tradicionalment una via de comunicació natural entre la meitat meridional de la Meseta i Andalusia i els Països Catalans. Actualment segueixen encara la vall del riu Cànyoles el ferrocarril i la carretera de València a Madrid per Almansa; tanmateix, mentre que el ferrocarril entra a la comarca remuntant el curs del riu d’Albaida i passa per Xàtiva, on es bifurca la línia de València a Alcoi seguint el curs del mateix riu, la carretera penetra a la Costera de Ranes pel port de Càrcer, vora el qual empalma amb la carretera a Alacant per Xàtiva i Alcoi, que guanya la serra Grossa dins el terme de Bellús. Són importants també les carreteres de Xàtiva a Gandia pel port de Benigànim, i la de l’Alcúdia de Crespins a Ontinyent pel port de l’Olleria.
La història
De la prehistòria a la romanització
La importància del jaciment paleolític mitjà de la cova Negra de Bellús (Vall d’Albaida), al límit meridional de la Costera, permet de suposar un poblament paleolític a la comarca, mal conegut. Hi ha indicis d’estacions eneolítiques i de l’edat del bronze pertanyents a la cultura del bronze valencià. D’època ibèrica és l’important poblat de la Bastida de les Alcusses, a Moixent, del segle IV aC, i el que fou el gran centre ibèric de la regió, Xàtiva, coneguda amb els noms de Saiti i de Saitabi, que pertanyia al grup dels contestans (contestà) i que esdevingué la Saetabis Augusta dels romans. A la resta de la comarca han estat trobades restes de vil·les romanes: el conreu del lli —al costat dels conreus tradicionals— es destacà en aquesta època al voltant de Xàtiva, que tingué indústria tèxtil. La important via romana que seguia el litoral dels Països Catalans de València cap al sud es desviava de la mar i passava prop de Saetabis per anar a cercar el port d’Almansa i penetrar als altiplans de la Manxa vers Andalusia.
De l’època musulmana ençà
Castell de Xàtiva (la Costera)
© Fototeca.cat
Durant la invasió musulmana, la Costera, que pertangué inicialment a la cora de València, gràcies al desenvolupament de Xàtiva (que ja havia estat seu episcopal en època visigòtica) esdevingué, sembla, el nucli central d’una nova cora, la de Xàtiva; al segle XI pertangué a la taifa de València. Durant aquesta època, al llarg de l’antiga via romana, foren bastits els castells de Xàtiva, Montesa, Vallada i Garamoixent. Les condicions de la conquesta cristiana del 1244 comportaren el repartiment de la població cristiana (la vall de Montesa i els nuclis urbans de Canals i de Xàtiva, aquest darrer, però, amb moreria, que fou centre de fillola) i musulmana (la resta de les terres baixes, a més de Barxeta i Estubeny). Vallada i Montesa passaren, el 1319, al nou orde de Montesa; a l’antic terme de Garamoixent sorgiren, els primers anys del segle XIV, les noves poblacions de Moixent i de la Font de la Figuera, de la senyoria dels Maça. La resta formava part de l’extens terme de Xàtiva, el qual comprenia encara un sector de la Ribera (Sallent de Xàtiva i Castelló de la Ribera); la vila, després ciutat, fou sempre reial i cap d’una de les governacions del Regne de València; dins el seu terme, tanmateix, hi havia nombroses alqueries poblades de moriscs, que des de la conquesta pertanyien a moltes de les famílies capdavanteres de l’estament militar valencià (Fenollet, Sanç, Castre, Tallada, Cerdà, Lloris, Llançol, Borja, Crespí, Ferrer). Expulsats els moriscs el 1609, no tots els llogarets aconseguiren de recuperar-se amb els nous repobladors cristians. Suprimides el 1707 les antigues governacions, el territori entre el riu d’Alcoi i el Xúquer fou repartit entre les noves governacions o corregiments de Cofrents, de Montesa (que incloïa la vall de Montesa) i de Xàtiva o de San Felipe (que incloïa la resta de la comarca), les quals passaren a integrar, juntament amb la zona de Gandia i Dénia, l’efímera província de Xàtiva del 1822. En la divisió provincial del 1833 la Costera restà dins la província de València, i en la judicial del 1834 la vall de Montesa i Estubeny foren atribuïts al partit d’Énguera (excepte la Font de la Figuera, que ho fou al d’Ontinyent), i la resta, al de Xàtiva, que inclou també un petit sector de la Ribera Alta: Manuel, l’Énova i Rafelguaraf. La reforma judicial del 1965 incorporà tota la comarca al partit de Xàtiva, menys la Font de la Figuera, que continua al d’Ontinyent.