Inicià la carrera política com a membre del govern revolucionari constituït a Palerm pel gener del 1848. Restablerta l’autoritat dels Borbó a Sicília, hagué d’exiliar-se a Torí, Malta, Londres i París. Propugnà una Itàlia unificada i republicana dins la qual Sicília mantingués una àmplia autonomia. Tornà a Itàlia el 1859 i l’any següent hi organitzà i dirigí, amb Garibaldi, l’expedició dels Mil. El 1861 esdevingué diputat del nou parlament i cap del grup republicà. Pocs anys després, però, abjurà el republicanisme i féu costat a la casa de Savoia, “conversió” que li valgué la direcció de l’esquerra monàrquica. Presidí la cambra legislativa, i fou designat ministre per a la cartera de l’interior (1877), la qual hagué de renunciar per una acusació de bigàmia. El 1887 fou novament nomenat ministre de l’interior i succeí el seu rival Depretis en el càrrec de primer ministre, que ocupà fins al març del 1896, amb un llarg parèntesi (des del febrer del 1891 fins al desembre del 1893). Sostingut pel rei Humbert i per la dreta, però no pel seu partit, Crispi governà autoritàriament i reprimí amb duresa qualsevol oposició. La seva política exterior es caracteritzà pel reforçament de l’aliança amb Alemanya i Àustria-Hongria, per l’hostilitat a França (que el 1881 havia ocupat Tunísia, considerada per Crispi com l’àrea natural d’expansió italiana) i pel desig de fer d’Itàlia una potència colonial. Amb aquest darrer propòsit intervingué a l’Àfrica oriental i obtingué del negus el reconeixement de la colònia italiana d’Eritrea (tractat d’Uccialli, 1889); però la temptativa d’annexar Abissínia conduí al desastre d’Adua (1 de març de 1896), i Crispi es veié forçat a presentar la dimissió i a retirar-se de la vida pública. El feixisme italià rehabilità la seva figura i volgué realitzar els seus projectes imperialistes.
Francesco Crispi
© Fototeca.cat
Polític italià.