i Cubells | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Cubells

Municipi
Noguera

Sumari de l’article

Vista aèria de la vila de Cubells
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera, al Marquesat.
Població: 
401 h
[2009]
Extensió: 
39 km2

Situació i presentació

El municipi de Cubells, d’una extensió de 39,17 km 2 , és situat als vessants meridionals de l’alineació muntanyosa que formen la Serra Carbonera i la de Boada, des del coll de Boada al NW, al límit amb Alòs de Balaguer, fins a les partides de la Serra de les Comes i Valldeixils a l’E, on confronta amb el municipi de Foradada. Al S termeneja amb Montgai per les partides de l’Hortet, el Salt, les Costes i per la Fita Alta fins al Sió, el curs del qual és en part divisòria entre ambdós municipis, de Montgai i de Cubells. A l’W, Cubells limita amb el municipi de Camarasa i amb l’enclavament de Flix (pertanyent a Balaguer). Altres partides del terme són Tafalla, Valls, Serra Blanca, l’Alzina i la Trilla.

El municipi comprèn la vila de Cubells, cap del terme, el llogaret de la Torre de Fluvià i l’antic despoblat de Pugis. Travessa el terme, per la part septentrional, la C-26, entre Balaguer i Artesa de Segre, que passa vora la vila vella. Carreteres menors enllacen Cubells amb Camarasa, amb Montgai i amb la Torre de Fluvià. El terme pertany a la zona que antigament s’anomenava el Marquesat.

La població i l'economia

El fogatjament del 1378 donava 89 focs i 94 el del 1553 a Cubells. Superades les crisis del 1640 i del 1714, aquesta vila, dins el corregiment de Lleida, passà de 326 h el 1718 a 1 200 el 1830; entre aquestes dues dates la Torre de Fluvià passà de 24 h a 50 h, i el 1842 en tenia 84. A mitjan segle XIX, el 1860, la població (cubellesos) d’aquest terme arribà al punt àlgid, amb 1 630 h, i a partir d’aleshores el descens va continuar en conjunt, amb algunes oscil·lacions. El 1981 hom comptabilitzà 453 h, 384 h el 1991, 381 h el 1999 i 395 h el 2005.

L’economia del terme és de base agrària. Les terres de conreu són en gran part de secà, tot i que el regadiu és ben representat; aquest és localitzat majoritàriament a la part meridional, regada per una de les sèquies que deriven del canal d’Urgell. Els conreus principals són els cereals (l’ordi, blat, blat de moro), el farratge, les oliveres, els ametllers, el conreus industrials i les lleguminoses. De bestiar hom destaca la cria de bestiar porcí, boví, djaviram i d’oví.

La vila de Cubells

La vila de Cubells (499 m) s’alça en un turó ja poblat en època ibèrica, al centre del terme. Zamora, al segle XVIII, descriví la vila amb les seves esglésies i altars i diu: “El pueblo, como situado en una eminencia, tiene calles estrechas, mal empedradas, y malas casas. Sólo hay de bueno una plaza fuera de la villa antigua, cuya vista es hermosa, y parece van ahora a hacer casas allí.”A més del creixement, Zamora reflectí les providències de foment agrícola donades pels corregidors il·lustrats quan afirmà que “el plantío de olivas, en la mayor parte nuevo, es asombroso; hay un molino muy famoso”; donà notícia dels conreus de vinya i blat i remarca la bella visió des de la vila sobre l’inici del Pla d’Urgell. La mola de l’antic castell de Cubells ha desaparegut, llevat d’alguns panys de la muralla (queda un carrer amb alguns vestigis, anomenat de la Muralla, i alguns arcs), que encerclava la fortalesa i la població, però ha conservat l’església de Santa Maria, del castell, la parroquial de Sant Pere i la capella de Sant Miquel.

Vista de Cubells, amb l’església al capdemunt de la vila
© CIC-Moià
L’església de Santa Maria del Castell de Cubells es troba situada al punt més alt de la vila, davant d’una plaça ocupada antigament pel castell, bell mirador sobre la Ribera de Sió i el Pla d’Urgell, protegit per una barana de ferro. És l’única resta conservada de l’antic castell de Cubells. Bastida al segle XIII com a capella del castell, a causa de la gran devoció adquirida per la imatge d’alabastre de la Mare de Déu de la Llet (segle XIII), al segle XVIII el primitiu edifici fou eixamplat amb un cos adossat d’estil neoclàssic, i al segle XIX s’hi afegí encara una nau. L’edifici originari és un exponent del darrer romànic de l’escola de Lleida, de dimensions reduïdes, d’una sola nau i absis semicircular, el qual és precedit per un eixamplament de la nau a manera de transsepte. El parament extern és decorat per una cornisa sobre mènsules que corre per sota del ràfec de la teulada. La nau, coberta amb volta de canó apuntada, sobre arcs torals, fou allargada pel costat de ponent l’any 1748, amb la reconstrucció d’un cor sobreposat i l’obertura d’un senzill portal. Tret d’algun detall ornamental de l’interior, la decoració escultòrica es concentra en la magnífica portada romànica del mur de migdia (d’influència tolosana). Les arquivoltes, que descansen sobre sis parells de columnes monolítiques, tenen motius temàtics i ornamentals que formen part dels repertoris emprats pels tallers lleidatans fins entrat el segle XIII, si bé en aquest cas es dóna un predomini de l’entrellaç, com també els relleus baixos amb figuració. L’exterior de l’edifici evidencia les reformes i les ampliacions fetes a mitjan segle XVIII i al segle XIX. De fet, l’antiga capella es va convertir en un atri de l’església nova, bastida al segle XIX perpendicularment a la nau romànica, fins que la restauració del 1988 li retornà l’autonomia i la funció original. Aquesta restauració també afectà la portada; se'n referen part de les arquivoltes, les motllures, les cornises i els capitells i se suprimí un bancal de pedra que tapava el basament de les columnes i les feia exageradament curtes de fust.

L’església parroquial de Sant Pere fou bastida als segles XIII-XIV en l’estil de transició esmentat. Té una sola nau, amb capelles laterals de traceria gòtica i volta unida per interessants claus esculturades. Els recintes de les capelles són oberts entre el mur i els contraforts, ben marcats a l’exterior. La volta de canó apuntat de la nau descansa sobre mènsules amb motius estilitzats de gust mudèjar. Ha sofert afegits i transformacions al llarg del temps: una torre campanar i una nova façana de gust neoclàssic (1793). Havia estat molt rica en retaules, imatges, joies, ornaments etc., en una bona part destruïts el 1936. S'han conservat, però, un magnífic retaule de pedra dedicat a Santa Úrsula, obra de l’escola de Lleida (segle XIV), al Museu Nacional d’Art de Catalunya, la imatge d’alabastre de la Mare de Déu de la Llet (que fou retornada al temple de Santa Maria el 1993), inicialment dita de l’Esperança; una creu processional d’argent del segle XVI, el retaule de pedra de Sant Bartomeu, també de l’escola de Lleida, avui al Museu Diocesà d’Urgell amb altres escultures de la mateixa procedència. El retaule vell de Sant Pere, obra de Pere Serra de la fi del segle XIV, i la bella estàtua de pedra policromada del sant que el presidia, atribuïda a Pere d’Anglada i una de les millors escultures del gòtic català, són al Museu Marès de Barcelona.

Dins el poble hi ha la capella de la Mare de Déu del Carme al col·legi de les carmelitanes. A la part baixa del poble, després del primer repoblament, es formà un raval anomenat de Sant Miquel, per la capella que s’hi havia erigit ja al segle XIII, a la mateixa època de la parròquia. És un petit edifici de planta rectangular i absis semicircular, amb la nau coberta amb una volta de canó apuntada que es troba en molt mal estat.

La festa major se celebra el primer diumenge després de la Mare de Déu d’Agost, i el 25 d’abril, diada de Sant Marc, es fa un aplec al santuari de Salgar (Foradada).

Altres indrets del terme

L’agregat de la Torre de Fluvià, petit llogaret situat al SE de la vila, té una església d’origen romànic bastida al vessant d’un turó, dedicada a sant Salvador i depèn de la parròquia de Cubells. Hom celebra festa major el diumenge després de la de Cubells.

Al despoblat de Pugis, ja prop del Sió, al SW del terme, hi ha les ruïnes de l’església de Sant Bartomeu de Pugis, romànica, de la qual resta només l’absis i part de la nau; es troba a la banda de llevant del tossal on s’espargeixen els vestigis de l’antic poble de Pugis. Vers el 1960 s’hi descobrí una ara antiga, conservada a l’Institut d’Estudis Ilerdenses, que havia estat aprofitada en data relativament moderna per a encastar-hi una roda de molí i que presenta en dues cares oposades dos relleus de tosca factura relatius a Maria, considerada una obra del segle IX.

També vers els S del terme, en el punt més enlairat que hi ha entre Cubells i el Sió, s’alcen les ruïnes de la Torreta dels Moros (o del Dionís); possiblement fou una antiga torre de guaita en temps medievals.

La història

Sembla que la població existia ja en època romana tardana, com una fortalesa que protegia els passos del Segre davant les invasions germàniques i després sarraïnes (segles IV-XII) i un nucli centrat al vessant del turó i edificat sobre antigues cultures (ibèrica i hallstàttica). Però la història documentada de la vila comença, com la de Camarasa, el 1050, quan Ramon Berenguer I de Barcelona conquerí ambdós castells al rei de Lleida Yu¯suf al-Muzaffar, previ pacte. El mateix Ramon Berenguer donà en feu el castell de Cubells al comte Ermengol III d’Urgell. Aquest infeudament facilità la repoblació per pagesos provinents de la serra de Cadí, de la Vall de Lord i d’altres punts de l’Alt Urgell i del Berguedà. La cessió al comte urgellès era condicionada mentre aquest no percebés 1 000 mancusos anuals dels moros, i també gaudí de drets sobre aquest castell (i el de Camarasa) Arnau Mir de Tost, el qual els trapassà, en testar (1071), a Guerau de Cabrera. Però la sobirania continuava en mans del comte de Barcelona i el 1105, quan fou conquerit Balaguer, el castell de Cubells encapçalava un petit territori entre el Segre Mitjà i la Ribera de Sió, amb Alòs, la Donzell, Montclar, Foradada, la Torre de Fluvià, Montsonís, Rubió, Butsènit i altres llocs.

El 1194 Cubells continuava sota la senyoria reial i el posseïen com a vassalls de la corona els Cabrera, vescomtes d’Àger. Tanmateix, en el dot proposat del comtat d’Urgell per al casament d’Aurembiaix amb el futur Jaume I (que no sòarribà a realitzar), el 1210, hi havia inclòs el castell de Cubells. Jaume I, en confirmar el 1233 les donacions a la seva germana Constança, afegí a Camarasa el castell de Cubells, en el qual els Tarroja, repobladors de la comarca, tenien una honor i el 1243 el mateix Conqueridor rebé de Constança, en canvi de 1 000 morabatins d’or, la cessió de la castlania que aquesta havia rebut de Guerau Alemany en els llocs de Cubells i Camarasa.

Cubells es mantingué fidel a Pere II el Gran en la revolta dels comtes d’Urgell i de Foix, i en aquestes centúries medievals la vila estigué dins la vegueria de Lleida i de la marca i el marquesat de Camarasa. En temps de Ferran II el Catòlic (1499) es beneficià de la reforma municipal i es constituí en comunitat foral, de 90 famílies, en règim de paeria, però abans, en temps del Magnànim (1418-58), la jurisdicció de Cubells, segons Monsalvatje, havia estat venuda a Francesc d’Avinyó per 1 500 florins i el mateix any, el 1499, n'era senyor Lluís de Coscó, aragonès resident a Lleida. El 1589, en les lluites de les bandositats dels nyerros i els cadells, la vila protagonitzà la famosa batalla de Cubells: el Batlle d’Alòs, capitost favorable al Minyó de Montellà, amb els seus homes, acorralà, l’11 d’agost, les forces del senyors de Seró, Montsonís, Montclar, Vilves, Rubió i altres llocs de la vall d’Artesa, que el perseguien; acudiren a socórrer-los els sometents de Lleida, Balaguer, Cervera, Montblanc i els justícies de Fraga i de Tamarit de Llitera, amb els fills del senyor de Seró; Lluís Alexandre Escuder, el Batlle d’Alòs, amb els capitostos Lletuga i Altariba (laEstudiant) restaren entre dos focs a la vila (els senyors al castell i els sometents i els soldats del lloctinent fora). La lluita durà tres dies i fou cruenta; finalment els sometents hagueren de reduir els bandolers un a un, i alguns fugiren emportant-se ostatges. Els bandolers que caigueren presoners foren processats pel Tribunal de Coltellades de Lleida, però la patuleia del Batlle d’Alòs continuà actuant i el 1590, malgrat la creació d’una germandat contra els bandolers a iniciativa dels representants reials, com el governador Enric de Cardona, formada per senyors jurisdiccionals de la contrada, encara hom lluitava (29 de novembre) “contra lo Batlle d’Alòs i sa quadrilla”.

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...