Estudià teologia i filologia clàssica a Estrasburg i a París fins el 1926. Fou professor d’exegesi i d’història de l’Església antiga a les facultats de teologia d’Estrasburg (1930), i Basilea (1938) i París (1953), i també a la Sorbona (1954). De les seves obres cal destacar Christus und die Zeit (‘Crist i el temps’, 1946), Petrus, Jünger, Apostel, Märtyrer (‘Pere, deixeble, apòstol, màrtir’, 1952), La Tradition (1953), Die Christologie des Neuen Testaments (1957), Katholiken und Protestanten (1958), Heil als Geschichte (‘Salvació com a història’, 1965), en les quals analitzà els punts culminants d’una teologia ecumènica, oferint com a perspectiva fonamental la concepció del cristianisme com una història de salvació. S'ocupà també de la tradició cristiana i de la litúrgia primitiva: Urchristentum und Gottesdienst (‘Cristianisme primitiu i culte diví’, 1944), Noël dans l’Église ancienne (1949). Cal esmentar encara Jesús et les révolutionnaires de son temps (1970) i Das Gebet im Neuen Testament (‘La pregària en el Nou Testament’, 1999). Assistí com a observador destacat al concili II del Vaticà.