Col·laborador assidu en la premsa liberal, són molt notables les seves cròniques de la guerra Carlina (1875). L’any 1894 emigrà a l’Havana, on col·laborà en el Diario de la Marina, i el 1904 tornà a Espanya. És molt abundant la seva producció castellana, bé que, en part, es tracta de poemes de circumstàncies. Escriví en castellà una novel·la (Paniagua y compañía), obres teatrals (El Maestre de Santiago i El padre Feijoo) i nombrosos poemes. La part més significativa de la seva obra correspon, però a la producció en gallec. A divuit anys escriví el poema Cantiga, i el 1877 fou premiada la seva llegenda en vers A Virxe do Cristal, juntament amb els poemes descriptius Unha boda en Einibó i O Gaiteiro. Aquestes tres composicions foren incloses en el llibre Aires da miña Terra (1880), la publicació del qual provocà la reacció del bisbe d’Ourense i el segrest de l’edició. L’autor, condemnat a dos anys de presó i multa, fou absolt quan apel·là. La condemna es basava en el fet que eren inclosos en el llibre poemes com Mirando ó chao, A igrexa fria i Pelegrinos a Roma, considerats blasfems. La tendència anticlerical de Curros s’accentuà després del procés, i el 1888 publicà el llarg poema O divino sainete, paròdia de la Divina Comèdia, que prengué com a pretext el pelegrinatge catòlic a Roma amb motiu del jubileu de Lleó XIII. La crítica religiosa de Curros se centrà en les fallades de l’Església com a institució, i en aquest sentit la seva obra ha estat valorada recentment, fins i tot des de l’angle catòlic. El seu llenguatge, més depurat que el de Rosalía de Castro, suposà un avenç considerable en la fixació del gallec com a llengua literària.
Manuel Curros Enríquez
© Fototeca.cat
Poeta gallec.