Hom en situa el límit septentrional als Monts Velebit i l’illa de Pag i l’extrem s. al golf de Kotor. Terra endins, el limit el formen els Alps Dinàrics. Diverses serralades paral·leles a la costa s’aixequen més de 1 500 m: Bukovica, Svilaja, Biokovo i Mosor. A la costa, al davant de la qual hi ha nombroses illes, hom distingeix dues parts: la nord-occidental, baixa, i la sud-oriental, molt retallada i amb penyasegats. El clima és mediterrani, amb algunes diferenciacions regionals. La població, formada per croats i bosnis, es dedica a l’agricultura i a la ramaderia, llevat dels nuclis urbans, on hi ha la indústria. Els conreus són els típicament mediterranis: oliveres, arbres fruiters, cereals i hortalisses a la vall del Neretva, principal riu de la regió. Les indústries més importants són la de construcció naval, la siderúrgica, la química i la de la construcció. Un altre recurs econòmic desenvolupat els darrers anys és el turisme, a la costa Dàlmata. Les principals ciutats són Zadar i Dubrovnik, a més de Split, la capital.
Pertanyents a tribus il·líriques (liburns, dàlmates), els primers pobladors entraren al s. IV aC en contacte amb Grècia, que establí colònies a la costa (Isso, Salona). Fou conquerida per Roma durant el regnat d’August i organitzada en dues províncies (Dalmatia i Praevalitana) per Dioclecià. Els bizantins l’heretaren quan caigué l’imperi d’Occident; fou ocupada pels àvars (s. VI-VII) i els croats. Des del 1420 fins al 1797 estigué sota domini venecià, i després passà a Àustria (1797-1809). Alfons IV de Catalunya-Aragó aspirà a dominar la Dalmàcia a fi de crear vincles de sobirania damunt els senyors d’aquesta zona, com el gran voivoda de Bòsnia, Esteve Vukčić (des del 1444), per tal d’oposar-se a l’amenaça turca i, després del 1453, per tractar de reconquerir Constantinoble, enfront de la sobirania nominal de Venècia. A la caiguda de l’imperi napoleònic, que l’havia incorporada a les províncies il·líriques, tornà a Àustria (1813). Aleshores es produïren greus divergències polítiques internes (s. XIX). En virtut del tractat de Rapallo (1920) passà a Iugoslàvia, menys la ciutat de Zadar i les illes del Kvarner, que no s’hi incorporaren fins que fou signat el tractat de febrer del 1947 entre Itàlia i les Nacions Unides. En 1992-94, en dissoldre's la República Federativa Socialista de Iugoslàvia i constituir-se els nous estats balcànics, Dalmàcia passà a formar part majoritàriament de Croàcia, menys l’extrem S, que és en territori de Bòsnia-Hercegovina i Iugoslàvia (Montenegro).