Vida
Destacà tant per la seva erudició com pel seu protagonisme polític en el preludi i en el transcurs de la guerra de Successió.
Fill del mercader Pau de Dalmases i Castells, també conegut per Pau de Dalmases i Ros, de qui heretà la senyoria de Vilallonga i al qual havia estat atorgat (1685) el privilegi de cavaller.
Es doctorà en arts i filosofia el 1688. El 1689 comprà la baronia de Pierola. El 1692 Carles II li concedí igualment el privilegi de cavaller. Feu un viatge per Castella i França, que aprofità per a posar-se en contacte amb els erudits de l’època. Fou aleshores quan descobrí la segona part de la Crònica Universal del Principat de Catalunya, de Jeroni Pujades, a la biblioteca de l'arquebisbe de Rouen.
Reuní una notable biblioteca al seu palau del carrer de Montcada on, des del 1698, acostumaven a reunir-s’hi alguns nobles i eclesiàstics erudits barcelonins, dels quals sorgí la iniciativa de crear l'Acadèmia Desconfiada, a l’estil de les acadèmies italianes. Fou fundada el 3 de juny de 1700 al mateix domicili de Dalmases i en fou nomenat arxiver perpetu en la sessió constituent i presentà treballs en diverses reunions.
A les corts de 1701-02, Felip V li concedí el títol de cronista del Principat de Catalunya. El 1702 publicà Disertación por la patria de Paulo Orosio, obra que dedicà a Felip V, en la qual intentà demostrar que Orosi era fill de Tarragona i no de Braga, com es creia.
Aviat, però, la seva tasca erudita quedà en un segon pla a conseqüència dels esdeveniments polítics que visqué Catalunya a la vetlla de la guerra de Successió, en els quals s’implicà de ple. L’any 1705, el Consell de Cent l’envià a Madrid per gestionar l’alliberament d’uns patricis barcelonins que foren detinguts per ordre del virrei Francisco de Velasco, arran de l’anomenat afer Pallejà.
Sospitós, però, d’ésser austriacista, fou també empresonat juntament amb el seu cunyat Josep Faust de Potau, marquès de Vallcabra, i fou desterrat a França.
La seva actitud fou des d’aleshores clarament partidària de Carles III, i aquest el recompensà amb el títol de marquès de Vilallonga (1709). Davant la situació alarmant de Barcelona, el març del 1713 el Consell de Cent el nomenà ambaixador plenipotenciari a Anglaterra.
Malgrat la seva tasca diligent per tal de defensar el “cas dels catalans”, els resultats foren nuls, ja que, tot i que fou rebut per la reina Anna —gràcies a les instàncies de Lord Peterborough— topà amb la passivitat de la cort anglesa, atès que ja havia estat firmat el tractat d’Utrecht entre les potències implicades en el conflicte
En morir la reina Anna i accedir al tron Jordi I, lligat als whigs, Dalmases percebé un canvi de rumb positiu en la política anglesa en relació amb els catalans, després d’una proposta que presentà a la regència el 28 d’agost de 1714 en la qual insistia en la necessitat de la mediació anglesa i que aquesta potència concentrés la seva flota a Barcelona fins que acabés la guerra per posar fi a les hostilitats que patia la ciutat.
El 6 de setembre, el secretari de la regència, Adisson, li comunicà que havia donat ordres als vaixells anglesos que es concentressin al port de Maó. El dia 18, l’ambaixador Felip Ferran de Sacirera fou rebut per Jordi I a Holanda, el qual li confirmà el canvi de política. Però fou massa tard, perquè Barcelona havia estat ocupada per les tropes borbòniques l’11 de setembre i havia capitulat.
Assabentat de la notícia de la presa de Barcelona, es dirigí a París i, des d’allí, demanà a Felip V poder tornar a Barcelona, cosa que li fou concedida el 1715. Tanmateix, perdé el títol de marquès de Vilallonga.
Ja a Barcelona, continuà les activitats literàries. El 1729, l'Acadèmia dels Desconfiats reprengué les seves activitats amb el nom de Real Academia de Buenas Letras de Barcelona.
Obra
A més de la Disertación histórica por la patria de Paulo Orosio, completà les notícies sobre escriptors catalans publicades dins la Biblioteca Hispana de Nicolás Antonio escrivint-les als marges dels exemplars de la seva propietat, notes que molts anys després transcriví Josep de Vega i de Sentmenat (1818).
El primer tom de la Història de Catalunya —en un primer moment anomenada Annales del Principado de Cataluña— quedà enllestit entre els anys 1709 i 1710, però l'obra quedà inacabada. Es conserva a l’Arxiu de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona.
A partir del 1715 es tornà a dedicar a l’estudi d’obres literàries i a la investigació històrica: escriví diversos opuscles, una vida de santa Eulàlia. També n’ha pervingut una abundant correspondència erudita, amb alguna carta escadussera en català, com la carta sobre sant Sever.
Considerat un intel·lectual, Dalmases estava interessat en la lectura d’autors rellevants, com Descartes, Pufendorf, Grotius i Saavedra, i de les obres de diversos cronistes de ciutats europees, a més de consultar el Journal des Savants, el diccionari de l’Acadèmia Francesa i el diccionari de Bayle. Ha estat qualificat com una de les figures il·lustres de l’humanisme per la seva intensa activitat epistolar de caràcter erudit.
Bibliografia
- Campabadal i Bertran, M.: “Notes sobre la recepció del primer volum de la crònica de Catalunya de Pau Ignasi de Dalmases a l’Acadèmia Literària de Barcelona”, dins Anuari 2005-2006. Barcelona. RABLB, 2005, p. 15-28
- Carreras i Bulbena, J.R.: “Constitució y Actes conservades de la Academia Desconfiada, anomenada també Escola y Academia dels Desconfiats”, BRABLB, 74, 1922, p. 225-254.
- Voltes i Bou, P.: “Nuevas notícias de don Pablo Ignacio de Dalmases y Ros y su tiempo”, BRABLB, 26, 1954-56, p. 95-136.
- Voltes i Bou, P.: Pau Ignasi de Dalmases i el seu temps. Barcelona, 1962, Rafael Dalmau Editor.