Llicenciat en dret. Fou dels fundadors de la secció igualadina de Convergència Socialista de Catalunya (1975). Membre de la comissió executiva del PSC (PSC-PSOE) (1978-92), fou regidor municipal d’Igualada (1979-83 i 1987-91) i de Barcelona (1983-87). Diputat provincial a la diputació de Barcelona (1979-87), durant el seu mandat com a president (1982-87) es produí la reforma administrativa d’aquesta institució (1982-87), així com la cessió del palau de la Generalitat al govern de Catalunya i la construcció de la nova seu de la diputació (Can Serra). Fou diputat (1988-99) i vicepresident del Parlament de Catalunya (1988-95), i president de la comissió de Cultura del mateix parlament (1995-99). L’agost de 2013 abandonà el PSC.
Del 1988 al 2013 fou president de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, i fundador i director de la publicació cultural Revista d’Igualada.
És autor de les novel·les El cor de l’espiral. Diari íntim d’un conseller d’Agricultura (1994), Capsa de records (1995), Terra d’oblit. El vell camí dels càtars (1997, premi Nèstor Luján de novel·la històrica), Naufragis quotidians (1999), escrita conjuntament amb Anna Vila, L’amor de lluny (2001), Primavera d’hivern (2005, premi Fiter i Rossell) i El testament de l’últim càtar (2006). Publicà els assaigs Materials d’obra (1987), Cartes a un jove polític. Què pots fer pel teu país (2000), Les festes tradicionals que no hem de perdre (2005), Jocs, cançons i costums que no hem de perdre (2008) i Les tradicions que no hem de perdre (2010).
En l’àmbit historiogràfic, publicà els llibres de divulgació Pels camins de la història d’Igualada (1985, premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil), Una escapada al país dels càtars. Guia de viatge (2002), Els càtars (2002), Els càtars (2005, multimèdia), Petita història d’Enric Prat de la Riba (2007) i Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909) (2009), i les monografies El cas Rull. Viure del terror a la Ciutat de les Bombes (1901-1908) i El procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX (2010, premi Agustí Duran i Sanpere d’història de Barcelona).